El nostre passat més remot amaga secrets que desafien la ciència. Cada cop que mirem al cel amb el telescopi James Webb, estem viatjant milers de milions d’anys enrere, fins a les albors de l’univers.
Però, què passa si aquest viatge al passat ens revela alguna cosa que sembla impossible per a aquella època? Com és que objectes còsmics gegants, que haurien necessitat eons per créixer, ja existien quan l’univers tot just començava a formar-se?
Aquesta paradoxa ha mantingut els astrònoms amb l’ai al cor durant anys. (Sí, aquesta és la pregunta que ens inquieta més).
La revelació definitiva que canvia el joc
Ara, una investigació del programa BlackTHUNDER ha obert la caixa de Pandora. El James Webb, la nostra finestra més potent al cosmos, ha capturat una escena que reescriu els llibres d’història.
Ha trobat la galàxia J0148-4214, amb no un, ni dos, sinó tres forats negres gegants, tots ells devorant matèria sense parar. Una troballa que redefineix el que crèiem saber sobre els inicis còsmics.
Un viatge al passat impossible
Aquesta galàxia no és una qualsevol. La veiem tal com era fa uns 1.150 milions d’anys després del Big Bang. Penseu-hi: l’univers era un infant, amb prou feines havia superat la seva primera infància.
El seu “desplaçament cap al vermell” (redshift) de 5,01672 és la prova irrefutable de la seva antiguitat. (És com una foto que ens arriba avui, però que va ser feta en la nit dels temps, un autèntic document històric).
Com ho van detectar? Els forats negres no es veuen directament. Però el James Webb, amb el seu instrument NIRSpec, va aïllar les emissions de hidrogen alfa.
Aquest senyal, ampliat per la velocitat vertiginosa del gas que cau cap als forats, és la seva empremta dactilar còsmica. I els resultats són impactants.
Tres monstres còsmics en un veïnat atapeït
Dos d’aquests monstres còsmics estan molt a prop, a només 620 anys llum l’un de l’altre. El tercer, una mica més allunyat, a uns 5.500 anys llum. Per a estructures galàctiques, això és un veïnat molt compacte.
Les seves masses són colossals: un arriba als 80 milions de masses solars, un altre ronda els 630.000 i el tercer es mou pels 2 milions. (Però, alerta, són estimacions amb incerteses significatives, ja que es basen en models calibrats amb fonts més properes).
Els autors de l’estudi, publicat a la revista Astronomy and Astrophysics i encapçalat per Hannah Übler, van haver de descartar altres explicacions. Van analitzar escenaris com supernoves o xocs de gas, però les dades del James Webb només encaixaven amb la presència de tres nuclis actius independents.
La col·lisió inevitable que canviarà l’univers
Aquesta tripleta no és una simple curiositat. És una pista crucial per entendre com van créixer els forats negres en les albors del cosmos. Fins ara, es pensava que l’acreció (engolir gas) era el mètode dominant.
Però aquesta descoberta trencadora suggereix una altra cosa: les fusions entre forats negres podrien haver estat molt més comunes i fonamentals del que s’imaginava en el jove univers.
El major d’aquests tres fins i tot sembla sobredimensionat respecte a la galàxia que l’hostatja, un fet que complica encara més el trencaclosques de la seva formació. El nostre univers infantil no era tan tranquil com crèiem.
Podria haver estat un camp de batalla còsmic, amb galàxies xocant i forats negres fusionant-se sense parar, un escenari molt més tumultuós.
El compte enrere ha començat
Què passarà amb ells? Els dos forats negres més propers estan en una cursa de col·lisió inevitable. La “fricció dinàmica” ja els està acostant, robant-los energia orbital.
Els càlculs simplificats suggereixen que podrien fusionar-se en uns 660 milions d’anys. Un esdeveniment còsmic que generarà ones gravitacionals que detectarem amb futurs observatoris com LISA.
Aquesta és una finestra única a un procés que ha modelat el cosmos tal com el coneixem. (I podria ser el secret ocult darrere de la formació de forats negres supermassius).
Aquesta revelació no només ens fa replantejar els llibres d’astronomia. Ens recorda la immensa capacitat del James Webb per desvetllar els secrets més profunds del nostre univers. (I sí, estem davant d’una autèntica revolució en la nostra comprensió del cosmos).
Entendre com funcionava aquella maquinària antiga és clau per saber d’on venim. Qui sap quins altres tresors amaga l’univers?
