Imagina tenir una peça d’història guardada en un calaix durant 40 anys sense saber-ho. Això és exactament el que ha passat al British Antarctic Survey de Cambridge.
Allò que durant dècades va quedar etiquetat com una simple resta òssia sense importància, avui es confirma com el primer os de dinosaure trobat mai a l’Antàrtida. (Sí, nosaltres també hem hagut de llegir-ho dues vegades).
L’error que ha trigat quatre dècades a resoldre’s
Tot va començar l’any 1985, durant una expedició a l’illa James Ross. L’equip de geòlegs va recollir la peça i, en els seus quaderns de camp, el geòleg Mike Thomson va anotar: “vèrtebra de rèptil gran”.
El fòssil va acabar a l’arxiu de geologia del centre. Durant quaranta anys, va acumular pols mentre la comunitat científica somiava amb trobar proves de dinosaures al continent gelat. L’oblit va ser absolut, fins que el responsable de col·leccions, Mark Evans, va decidir remenar entre milers d’espècimens.
Evans va explicar que, de vegades, et poses a preguntar-te què hi ha dins d’un calaix concret i et topes amb alguna cosa que et fa pensar que allò és interessant. El mateix geòleg que el va trobar el 1985 va fer un esbós de la peça, d’uns 10 centímetres d’ample, creient probablement que pertanyia a un rèptil marí.
La revelació: el gegant que habitava la selva
Quan Mark Evans va veure la vèrtebra, es va adonar que la seva forma era massa específica per ser un simple rèptil marí. Va contactar amb el professor Paul Barrett, del Museu d’Història Natural, per sortir de dubtes.
Barrett va confirmar que, tot i que a simple vista pot no semblar res de l’altre món, té una forma realment distintiva. No hi havia dubte: es tractava d’un titanosaure.
Aquests animals formaven part del grup dels dinosaures més grans que han trepitjat la Terra. Eren herbívors quadrúpedes amb colls extremadament llargs i cues que utilitzaven com a contrapès. Alguns arribaven a superar els 35 metres de longitud i pesaven prop de 60 tones.
Un canvi radical en la nostra visió del món
Aquest descobriment és molt més que una vèrtebra en una estanteria. Ens obliga a reescriure el que sabíem sobre el passat de l’Antàrtida.
En l’època dels dinosaures, el continent no tenia res a veure amb l’erm gelat que coneixem avui. Era una zona exuberant, coberta per boscos i selves tropicals, amb un clima càlid ideal per a aquests titans.
Fins ara s’havien identificat més de 100 espècies de titanosaures arreu del món, però aquesta peça confirma que també van dominar el punt més meridional del planeta.
És fascinant pensar que, mentre el món cercava respostes a l’exterior, una de les proves més importants estava esperant en un calaix de Cambridge. Qui sap quants altres secrets estan actualment guardats en arxius, pendents que algú torni a preguntar-se què hi ha amagat en aquest calaix concret.
La història natural té maneres molt curioses de tornar a aparèixer, no creus?
