David Céspedes, expert en longevitat: «El dejuni intermitent diari agredeix el teu teixit adipós i, al final, no aprimas»

La meva gran alerta és com de vegades ens obsessionem amb tendències que, mal utilitzades, poden acabar jugant en contra del nostre cos. No tot el que sembla fàcil ho és.

El dejuni intermitent s’ha convertit en l’autèntic rei de les dietes i els estils de vida saludables. A tot arreu, des de les xarxes socials fins als cercles d’influencers, sembla la

per aprimar-se, millorar la salut metabòlica i, fins i tot, viure més anys. Milers de persones juren que gràcies a aquesta pràctica han trobat la clau per sentir-se amb més energia, perdre greix i prevenir malalties. Però, i si us digués que aquesta estratègia, tan aclamada, amaga un

que podria estar sabotant els vostres esforços per perdre pes? Un expert en longevitat acaba de llançar una advertència que canviarà radicalment la vostra perspectiva sobre el dejuni intermitent, especialment si el practiqueu cada dia amb l’esperança d’aprimar-vos. (Sí, nosaltres també ens vam quedar sense paraules). El

, un reconegut expert en longevitat, ha revelat un secret incòmode: el dejuni intermitent, quan es fa diàriament, pot ser

. La seva premissa és clara i directa: “El dejuni intermitent diari agredeix el teu teixit adipós i, al final, no aprimas”. Aquesta afirmació no només desmunta una creença estesa, sinó que ens obliga a mirar més enllà del que és obvi.

El “truc” ocult darrere del dejuni intermitent que ningú et va explicar

El problema, segons Céspedes, rau en la forma en què el nostre cos reacciona a la privació d’aliments constant. Quan practiquem un dejuni diari, estem sotmetent el nostre

a una mena d’agressió contínua. Això, a la llarga, provoca una reducció de la leptina, una hormona absolutament

que està directament relacionada amb la sensació de sacietat. Un cop la leptina disminueix, el nostre cervell interpreta que necessitem menjar més. Aquesta dinàmica perversa ens porta directament a la trampa: quan finalment arriba la nostra “finestra d’ingesta”, el nostre cos, en un intent de compensar la manca anterior i amb la leptina pels terres, ens impulsa a menjar més del que faríem habitualment. El resultat? No només no aprimem, sinó que fins i tot podríem guanyar pes, en un cercle viciós del qual és

. És un

que molts cometen sense adonar-se’n. L’origen del dejuni intermitent es troba en un context molt diferent del de la pèrdua de pes. Aquesta pràctica va ser estudiada inicialment per la seva relació amb la

i l’augment de l’esperança de vida, especialment en models animals. La ciència buscava entendre com la restricció calòrica podia influir en la nostra durada vital, no com a dieta d’aprimament. Traslladar directament aquestes troballes a la realitat humana i convertir-les en una

per controlar el pes és, per a Céspedes, una simplificació perillosa.

Per què el teu dejuni s’està convertint en el teu pitjor enemic?

Un dels conceptes que s’associen al dejuni és l’

, un procés cel·lular fascinant que s’activa quan el cos detecta que hi ha poca energia disponible dels aliments. En aquests moments, les nostres cèl·lules reben l’ordre de “netejar-se” buscant i menjant les seves parts més velles o danyades. És una mena de “reciclatge intern” que, en teoria, podria ser beneficiós. Però el Dr. Céspedes ens demana

amb aquesta idea, subratllant que els estudis en animals, com els micos rhesus, no es poden extrapolar directament als éssers humans sense una anàlisi més profunda. El que molts ignoren és que l’estrès pot ser un dels grans sabotejadors del dejuni intermitent. Si una persona decideix dejunar mentre afronta una jornada laboral exigent o un període d’alta tensió, el seu cos respon mobilitzant glucosa a través del cortisol, l’hormona de l’estrès. Aquesta glucosa pot fins i tot produir-se a partir del greix. El problema? Quan el dia acaba i la tensió disminueix, aquest pic de sucre dispara la insulina, i poc després, la sensació de gana es torna

. El que hauria de ser un estalvi, es converteix en un descontrol. Curiosament, el mateix Dr. Céspedes practica el dejuni, però amb una filosofia completament diferent. Realitza dejunis de 36 hores cada dimarts, no per aprimar, sinó com a part d’una estratègia de salut global. Durant aquestes hores, consumeix una gelatina amb proteïna, unes 84-86 quilocalories, una quantitat que considera compatible amb els paràmetres del dejuni per als seus objectius. Aquesta distinció és

: no és la pràctica en si, sinó l’objectiu i la manera de dur-la a terme, el que marca la diferència. Hem de ser conscients que el dejuni, en dies de feina intensa, no és cap joc. El nostre cos reacciona amb cortisol, i això pot destrossar els nostres objectius. El dejuni intermitent no és una bala de plata. És una eina potent que, com qualsevol altre instrument, pot ser

o, al contrari,

, depenent de com l’utilitzem. El problema no és el dejuni en si, sinó la seva

com a fórmula màgica per a la pèrdua de pes diària, sense tenir en compte les particularitats de cada persona o els seus nivells d’estrès. Aquest coneixement és

per a qualsevol que estigui considerant o ja estigui practicant el dejuni intermitent. És hora de deixar de banda les modes sense sentit i escoltar la ciència. La nostra salut i la nostra butxaca (perquè un dejuni mal fet pot portar a males decisions alimentàries) ens ho agrairan. Després d’això, encara penses que el dejuni diari és la teva única solució per aprimar-te?