Un veí de Viladecavalls ha fet arribar a Món Terrassa un escrit com a protesta per la la tala d’arbres urbans que s’està fent des de fa temps al municipi. “Algun arbre ja talat era centenari”, ha lamentat. Per exemple, la fotografia presentada més amunt és d’un pi centenari tallat recentment a plaça Can Turu.
En Joaquim explica que “aquests pins gegants i centenaris comporten riscos en dies de fort vent, jo no ho discutiré. Altres municipis també tenen aquest mateix problema i han fet actuacions de reforç per assegurar-los. A Viladecavalls directament s’han tallat (decisió presa en menys d’una setmana). El pi hi portava més de cent anys allà. També es volia tallar una alzina del mateix entorn, tot i que finalment la vam poder salvar. A parer meu i el d’altre gent s’han pres decisions ràpides sense altres alternatives ni consultes”.
En Joaquim Coll ha escrit una faula sobre l’ocell Oriol i com pateix aquesta situació que considera “injusta”.
Història certa de l’ocell Oriol a Viladecavalls
Segurament heu sentit a parlar poc de mi, de fet sóc molt discret, encara que els meus colors no ho són gaire, bé els meus, els dels mascle. La meva companya té un plomatge molt més discret, per tot allò que li pertoca com a reproductora (amagar-se ella i els pollets). Parlaré de mi, sense ofendre a ningú. Heu vist els taxis de Barcelona, doncs així sóc jo.
Ben groc amb ratlles negres. Ells s’ho van copiar i no pas jo, que porto segles i segles d’existència. Ostres quin rotllo, hi perquè us explico tot això? Doncs bé, resulta que els de la meva espècie tenim el costum de passar els hiverns al sud del Continent Africà i venir a veure-us durant la primavera i l’estiu i aprofitem per reproduir-nos i tornar a marxar amb les nostre criatures.
Aquest llarg i perillós viatge de milers de quilòmetres ens costa molts esforços, molts de nosaltres no ens en sortim, però el nostre instint ens hi empeny. Necessitem molt aliment per preparar-nos per el viatge de tornada, especialment sucres. Resulta que un dels aliments que ens ajuda molt, són els fruits madurs de l‘arbre de la morera i que no ens calen GPS per retrobar-los cada any.
Els nostres pares ens van ensenyar on eren aquestes grans moreres que hi havien a Viladecavalls, dic hi havien i que hi anàvem per atipar-nos i fer-hi alguns cants. El nostre cant, si mai l’heu sentit, us el recomano: una melodia aflautada, que si hi poseu atenció a sentir-lo, el recordareu per sempre.
Doncs ara resulta que els humans han decidit tallar les moreres, hi fan obres, diuen, i ens tocarà buscar-nos la vida. (No hi podrem tornar ni a menjar, ni a cantar). Calia que les tallessin, era necessari fer-ho? NO hi ha dret, mai penseu amb nosaltres. Quants anys es tardarà a tenir arbres amb fruits tant esplèndids? Ni vosaltres ni nosaltres ho veurem. Als vostre voltant hi viuen preciositats com nosaltres. Si ens maltracteu i ens deixeu sense menjar, acabarem desapareixent com les moreres.
Penseu-vos-ho.
