Avui parlarem de la història de la Torre de can Feu de Sabadell, un relat que gira a l’entorn d’una promesa que l’església va impedir fer-la realitat. Fer un resum històric per tal de no avorrir a ningú, no és fàcil. Així doncs, tot i que he de fer cor petit, agafaré un punt de partida amb el fundador i l’hereu de la nissaga familiar d’aquesta edificació o casa-palauet. Farem inici d’aquesta publicació amb el primer Feu, en Pau de Feu, qui donà el nom a com es coneix ara l’edifici i, amb el descendent número 16 i l’últim, Josep Nicolau d’Olzina i de Ferret.
Comencem!
La Torre de can Feu, el castell de can Feu, la Torre d’en Puigverd, la Torre d’en Vallcorba, la Torre Cremada, la Torre d’en Mir i la Torre de Sobarbe, són terminologia que fan referència a la mateixa construcció, en diferents períodes històrics de la seva existència.
Un honrat ciutadà de Barcelona, mercader i fill de Sabadell, Pau de Feu i Soler, el 18 de juny de 1674, va adquirir la Torre Cremada o Torre de Sobarbe, conjuntament amb una gran extensió de terres boscades, als voltants de l’edifici. És doncs, un punt d’inici a la història, que donaria espai a una etapa nova de la Torre. Els Feu, una família que havia fet molts diners del comerç i nou arribat de blasó, van ennoblir de la mà de l’últim dels Àustria, Carles II (1661-1700) (àlies L’embruixat), l’any 1686.
Aquest sistema d’ennobliment, esdevingut de la compra-venda, era ben habitual, així com una font d’ingrés per les monarquies absolutes, per tal fer front a les despeses i enriquir la seva teranyina clientelar.
Les reformes estructurals de l’edificació, iniciats pels Feu, foren la llavor al canvi de nom de manera oficial, per sempre més. Així doncs, des d’aquest moment, que el seu nom de referència popular fou: la Torre de can Feu. El canvi o matís, com a castell, és a dir, el ser conegut també com castell de Can Feu, vindria donat al s. XIX. Amb els nous suports constructius més teatrals, dels acabats d’estètica historicista, que es van anar implantant, van conformar l’aspecte que esdevé en l’actualitat a l’estil d’un conte de fades.
Una promesa feta al pare
La mort de Pau de Feu i Rojas, fill de Pau de Feu i Soler, a la segona meitat del s.XVIII, sense descendència, va comportar que el patrimoni dels Feu passés a la seva germana Elisabet de Feu i Rojas. Així fou com, Elisabet, casada l’any 1746, amb Josep d’Olzina i Amigó de Riusec, donzell de Barcelona i hereu d’una nissaga originària de Cardona, establerta a Barcelona des del s. XVI, família de notaris i mercaders, amb vincles administratius tant al Consell de Cent com a la Generalitat, històricament, agruparen un gran patrimoni.
Els Olzina de Riusec, també escrit com Riusech, i, molt especialment l’últim d’ells: Josep Nicolau d’Olzina i de Ferret (1842-1924), seria el principal actor d’aquesta preciosa i romàntica trama.
L’arquitecte encarregat de les obres fou August Font i Carreras (1846 – 1924). A Josep d’Olzina n’hi va caure una de bona. Va fer la promesa al pare d’arreplegar tots els difunts de la família, en una capella o panteó familiar a la Torre de Feu. És doncs que, tots els seus esforços en endavant, foren destinats a complir la seva paraula. Una de les premisses principals era obtenir el permís papal, per exhumar els seus familiars i portar-los a Sabadell. En aquesta espera de licitacions, Josep, iniciar les obres sense demora.
La tendència constructiva de l’època va definir l’estil que reconeixem. Ens posicionem en temps d’influències de l’escola de Viollet-le-Duc (1814 – 1879), la convenció estilística del moment és l’eclèctica tendència dels “neo”. Així trobem un evident afrancesament amb apunts del gòtic internacional, pinzellades del gòtic anglès, etc., que percebem en la torre de l’homenatge amb troneres, matacans, decoracions i acabats d’estil gòtic, finestres geminades, arcs apuntats, florons, gablets, folies, vèrtexs amb torretes circulars que, segons el projecte rematarien amb teulada conoidal, etc., tot un ventall de la tendència estètica de moda.
La nova capella de can Feu, projectada per August Font i Carreras, es va dissenyar sota les directrius de Josep d’Olzina, l’any 1881, d’estil neogòtic, en sintonia amb el palauet. La proposta era enderrocar l’antiga per construir-ne la nova, a taula rasa. La contrapartida va ser, el fet de no guanyar la jugada als poders papals a finals de 1889. L’església no li va concedir l’exhumació de difunts, així doncs, es va quedar sense enderrocar i la nova sense construir. I, en sintonia, Josep no podia finalitzar el seu projecte i promesa, així doncs, les obres es van parar i la casa-palauet va quedar a mig fer. Moltes de les accions que es van fer doncs, anaven destinades a donar solució ràpida, fora del que era el projecte dissenyat.
No obstant, cal dir, que sí que es van arribar a fer molts espais interiors, jardins, espais de serveis, etc., atès que la família venia a estiuejar a la casa, de tant en tant.
La història final de la casa, amb l’spoiler que ja us he fet al principi, va donar acabament amb Josep Niculau d’Olzina i Riusech, en morir sense descendència. Els hereus van segregar tots els dominis dels voltants i van viure de les rendes, sense aportar cap millorar o prospecció de futur, més que la construcció de naus i més naus industrials, així com la destrucció del que havia estat el bosc de can Feu, per la vida cultural i societat del moment.
