Tant si vols com no vols, toca’t el nas i balla ! Aquesta frase correspon, si fa no fa, a la traducció llatina del títol de larticle. Àdhuc es podria expressar amb mots més gruixuts i grollers. Podem imaginar-los fàcilment, en forma de renec.
L’expressió llatina formada amb els participis dels verbs volere- nolere (voler o no voler) palesa la inexistència d’alternativa i la indefectibilitat. Literalment, “volent o no volent / tant si vols com si no vols / vulguis o no”. Altres dites equivalents en català serien peti qui peti, de grat o per força, tant sí com no, si us plau per força.
Tot plegat sembla reflectir el carreró sense sortida etern de la política catalana des que –ara farà deu anys– el TC es va “cruspir” l’estatut aprovat al parlament. Les diferents figures de fang que ens han col.locat com a presidents de la Generalitat no han fet altra cosa que tensar la corda. Fa de mal dir, però amb un bri de coneixement i anàlisi fred, ho veu un cec. D’aleshores ençà, tota excusa és vàlida de cara a l’objectiu únic de cardar el camp “de la ñ”,que diuen ells.
A l’extrem de disfressar la seva estratègia electoral amb l’embolcall de la pandèmia. Em permeto recordar –i és fàcil recuperar l’enllaç a Internet– que en Quim Torra donava la legislatura per esgotada la darrera setmana de gener d’enguany. Cinc mesos llançats per la borda no fent ben bé res… Esperant ordres del “Messies de Waterloo” , en el sentit de fixar una data de noves eleccions ajustada a la pròpia trona personal.
L’opinió o allò que en podríem dir l’interès general se’l passen sistemàticament pel folre del clatell. Certament tant Moncloa com Generalitat ens tracten com ciutadans de segona categoria. Ens ignoren sense posar-hi un bri de seny. Anem enrere com els crancs. L’ enfrontament sistemàtic “per se” els està bé a tots. Cada dia que passa el nus gordià es troba més endurit.
Els “ulls de poll” generats tenen rocam. Atesa la més que probable imputació judicial del senyor Torra el proper 17 de setembre, ara en Puigdemont s’enroca. Treu pit amb estil xulesc i proclama un “dogma de fe”: convocar nous comicis pel 27 de setembre o 4 d’octubre… Quan serà el moment en que s’amagarà dessota terra i assumirà que tot un poble no pot anar a costa d’un il.luminat?
Mentrestant, resta de formacions polítiques –que tampoc no semblen afinar massa– fan per anunciar “capditats” (que no candidats). D’altra forma no puc considerar la travessa de na Marta Pascal, n’Albert Batlle o altres “figures” del passat. Això ja passa de taca d’oli. Necessitem una figura globalment consensuada, sense adscripció a cap credo polític i amb un nivell i/o perfil impecablement compromès a redreçar la situació i la paràlisi del país. Tal vegada caldria cercar-lo al món universitari o àdhuc religiós. Sé que pot semblar agosarat però no puc ni imaginar deu anys més “marejant la perdiu”. La complicació històrica encara va més ferida per la crisi pandèmica de la COVID19. No ens podem permetre un sol segon més de temps perdut. No s’hi val a aplicar la dita llatina del títol. …………………………………………………………………………………………………………..
