L’actual masia de Viladoms de Dalt (Castellbell i el Vilar) és un edifici amb orígens medievals, que es remunten al s. XIV. Habitat en diferents moments de la història i reconvertit, en cada moment, per donar servei als seus variats habitants. Avui dia es troba en un estat desolador, abandonat i ruïnós. Forma part d’aquest grup de construccions amb molta història, vida i servei a sobre, però amb les injustes pedres de la mala sort de la mà. Ha patit diferents espolis, especialment els darrers anys, i la situació de desprotecció del mas, per part dels diferents estaments de govern fa, si més no, potenciar aquesta realitat sense fi. És trist viure el procés de desaparició d’aquesta masia, escoltar i llegir dels que han conegut de la seva esplendor i ara veure’n la seva decadència.
Ubicat a l’est del terme de Castellbell i el Vilar i construït sobre la serra d’un turó. Té el privilegi de tenir la perspectiva de la muntanya de Montserrat per una banda i l’esplanada del Bages i part del Vallès Occidental per l’altre.
El nom original del mas era mas Llevàllol sobirà, que fa constància en un capbreu de 1328. Fou a partir de 1652, que el nou propietari, Pere Viladoms, va propiciar el nom que avui dóna raó al mas. Des de llavors esdevingué: mas Viladoms. En aquest document del s. XIV es citen dos masos Llevàllol: el Jussà i el Sobirà. Per la situació elevada d’aquest mas, donem per descomptat que parlem del sobirà. De l’altre mas, que fa constar en aquest capbreu, no hi ha recerca documentada de la seva situació. Podem pensar en el mas de Viladoms de baix com a possible Llevàllol Jussà, que la família Viladoms va comprar a mitjans del s. XVII.
A mans de la família Viladoms des del 1652, va ser l’any 1950 que és comprat novament. Aquesta vegada per un constructor, Fidel Puig, amb intenció de fer-ne un restaurant i una urbanització al voltant, amb el nom d’El Tirol de Montserrat. El projecte no va anar endavant. Després de treure les teulades, la degradació i el reiterat espoli, accentuat pel petit tresor trobat a la casa veïna de Les Comes, ens condueix a la realitat que trobem actualment. Les parets han estat picades i danyades per aquests grups de saquejadors que sense cap mirament destruïren parets, sostres i terres.
La capella i el jub de glans
Estructuralment, es conserven els murs que delimitaven la construcció en la seva cimentació, bàsicament en molt mal estat. També d’altres parts arquitectòniques com una portalada de pedra i les dues arcades que feien espai al celler del mas, així com altres dependències pròpies d’un mas amb aquestes dimensions. Menció especial al preciós mosaic o rosa dels vents situat al pati central.
En un lateral, sota d’un xipré, hi ha la capella rural dedicada a Nostra Senyora de Montserrat. Aquesta devia ser un espai de culte privat per a la pròpia família, com era habitual en famílies adinerades. El barroc rural català i religiós va ser propi i destacat en les grans masies de l’època. Era símbol inequívoc de la burgesia rural, de l’increment en la població i de la productivitat en el camp. Sense teulada ni bigam, les parets mig caigudes, només podem apreciar petits matisos de les pintures mural que devien decorar profusament les seves parets. La capella és d’estil barroc, propi del s. XVIII, voladures, frisos, motllures, fornitures, corbes i el.lipses, devien formar part d’aquest escenari tan característic.
La capella, d’una única nau, estava adossada per un dels seus laterals al mas. Per les restes que podem apreciar, la teulada exterior devia ser de teula àrab i volta de maó pla l’interior. Les parts interiors devien estar arrebossades amb calç i pintades amb frescos de colors vius i amb escenes religioses, característic del seu estil arquitectònic. La porta principal mira a Montserrat i únicament podem apreciar el rosetó que devia compondre el conjunt. El nom original donat el 1791 pel capellà de Sant Vicenç de Castellet, va ser Nostra Senyora de la Concepció. En aquest moment els propietaris eren Caterina Solé i la seva filla Maria Sagristà i Soler.
Més endavant, la capella s’ha conegut sempre com a Nostra Senyora de Montserrat de Viladoms. I com a última construcció, que passem per alt per desconeixença, però que representa la magnitud d’aquesta masia, parlaré del Jub de glans ubicat al costat de la mateixa capella. Actualment està força ben mantingut en el seu interior, si ho comparem amb la resta del conjunt Viladoms. Un Jub era una construcció o dipòsit d’aigua, similar a una cisterna. Es baixa per unes escales, la seva finalitat es mantenir les glans en remull i en bones condiciones tendres per servir de menjar al bestiar. A Castellbell i el Vilar diuen d’aquestes construccions “xupets” i són característiques de cases amb rouredes per estalviar el blat de moro.
Càrol Paez
Autora del blog Edat Mitjana s.XV i més
