L’historiador de l’art i ex director del Museu de Terrassa, Domènec Ferran, és l’autor de les gloses dels Terrassencs de l’Any 2023, llegides en la festa celebrada aquest divendres dia 1 de desembre al Teatre Principal, en un acte organitzat per Centre Cultural El Social. El seu treball permet conèixer la vida, obra i secrets d’un personatge com Mercè Paloma Sánchez.
Ara toca la Mercè Paloma, que ens trobi ben abillats, dissenyadora de vestuari i figurinista de teatre, cinema i òpera, una de les persones que vesteix als despullats artistes de Catalunya i de l’imaginari mundial.
La Mercè va néixer i viure al carrer de Sant Francesc 5, fins al dia en què es va casar, el 14 de setembre del 1991 amb lÒscar Roig. Era molt bona nena, li agrada molt llegir, poc de carrer, més aviat estava a casa o anava a casa d’amics i amigues. Com a molt ,de tant en tant ,anava a
jugar al carrer de l’Era. Va estudiar des de pàrvuls fins a COU a les Carmelites.
En l’adolescència va ser una mica més revolucionària, des dels 13 anys ocupava espai a la Plaça Vella, la tenia a prop de casa, i sempre l’ha tingut present, ella, però parlava amb tothom, tant amb els “macuteros”, de la banda del Mesón com amb els “pijos” de la banda del Grinzing.
Els estius els passava a Matadepera, a casa de la família del seu amic l’Eduard Claver Altisen, que esdevindria professor i dissenyador gràfic, com aquell que no vol, i anava a dinar i fer-se un bany a la piscina i hi acabava estant tres setmanes.
La decisió per triar la carrera universitària es va cuinar al Frankfurt Quijote, quan una amiga seva de Can Colapi, l’Anna López, li va dir que volia fer Disseny de Moda i ella s’hi va apuntar.
La seva mare va haver de fer un gran esforç per pagar l’Escola de Moda de Barcelona que era privada. Ella, per col·laborar es va posar a treballar a la botiga de teixits que tenien els avis al carrer de la Rutlla,27.” Cal Paloma”. De fet, des de petita havia tingut contacte amb els teixits, des de despatxar fins a anar als despatxos de 3 a 5 de la tarda a comprar teixits amb el seu avi.
Quan l’avi va veure que triava tan bé, es va convertir amb la triadora oficial de la botiga, totes les robes que ella havia triat, es venien ràpidament, tenia bon ull i bon gust!
Però poc va trigar a manifestar a la seva mare, podeu pensar la gràcia que li va fer, una altra carrera sense futur, la seva passió per la història de l’art. I així, per no parar mai a casa, es va matricular a l’Autònoma, l’UAB, a un primer curs de Disseny a les tardes i Història de l’Art als matins. Es va convertir en una autoestopista de la Rambleta al Pàrquing de la Universitat amb bitllet pagat d’anada i tornada. Recorda la relació amical entre alumnes i professors d’història de l’art, els viatges, les sortides i molt especialment el que li va dir el director del Museu del Castell de Peralada, Jaime Barrachina ” Nos perdemos una buena historiadora del arte que hace diseño”.
Durant aquest mateix període, al voltant dels 20 anys va començar a col·laborar, evidentment en vestuari i figurisme , al teatre local, amb el Lluis Barón al Social i sobretot amb el seu mestre de repàs de llatí de COU, el Sergi Belbel, ella necessitava classes de repàs, perquè fins a COU, va ser una estudiant justeta, però quan va començar a estudiar el que li agradava es va connectar del tot. El Sergi serà el seu amic, amb un munt d’afinitats en el teatre, la música. De fet, entre El Lluís i ell li van obrir la porta al Social i als Amics de les Arts.
Però la primera demanda oficial, per vestuari, li va fer la Cris Sirvent per a l’obra “El Déu” de Woody Allen dirigida pel Jaume Girona. Però el fet més important es que en aquesta feina va conèixer el que és el seu marit, el músic Òscar Roig.
Però ben aviat, amb 21 anys, va començar a treballar a Barcelona i es va desconnectar molt de Terrassa. En el tercer any de l’Escola de Moda en l’especialitat de Vestuari per l’espectacle, va fer el vestuari dels reis de Barcelona de l’any 1984; des de triar la roba fins a tots els dissenys.
Amb aquesta experiència va ser quan va decidir “això és el que vull fer”. Ah, i per descomptat quan amb tres tongades diferents, des de fa més de vint anys ha vestit els nostres reis, els de Terrassa.
Com a tesina final d’estudis va fer el vestuari de l’opera “L’Or del Rhin” de Wagner per al programa de teatre de TV3 “Amb la mosca al nas” de Ricard Reguant.
Durant molt temps compaginava els estudis de disseny, a les tardes a l’Escola Massana amb la televisió i el teatre, tres o quatre muntatges a l’hora, temporades de dormir poc i viure i descobrir el “món” Barceloní amb totes els seus vessants.
Amb en Lluís Puig i l’Esbart Terrassa va fer l’espectacle “Cant de Noces dels jueus catalans” que es va fer també als Esbarts de Rubí i Sant Cugat, així va tenir el plaer i l’oportunitat de redescobrir el folklore català, Eduard Ventura, Joan Serra. Amb el mateix Lluís, recorda molt
especialment per la seva espectacularitat, l’espectacle “El Laberint d’Arcàdia” de l’any 1992, amb la participació de més de dues centes persones de tota la cultura popular terrassenca, ella va dissenyar el vestuari, però permeteu que destaqui l’abillament del Cap de la Milícia que era jo mateix, amb molt cabell i barba.
Va estar a l’Aula de Teatre de l’Autònoma que dirigia el Sergi Belbel. Fent vestuari i escenografia d’obres com” Fedra”, “Hamlet Màquina”, “Amistats Perilloses” i “l’Augment” de Georges Peret , que va ser un èxit total i la van contractar al Teatre Neu a fer temporada, aquest va ser el salt professional tant del Sergi com de la Mercè.
Ja com a professional va fer “Els tres bessons venecians” amb Fausto Papetti a l’Institut del Teatre de Terrassa i també al Trasteveris Teatre de Girona. Va rebre encàrrecs de la mà de Belbel al Teatre Romea a l’Entitat d’Espectacles i Festes que ell dirigia.
Té una passió per la feina. Estava tot per fer. Totes les feines li semblaven interessants, servien per aprendre, treballar i treballar sense temps per respirar. Contenta de la sort que ha tingut, dels 30 estudiants de disseny només en treballen 5. Es deia a si mateixa, “no diré a ningú que soc dissenyadora, si tinc feina ja ho diré”.
Però les passions de la seva vida, l’òpera i el teatre, li varen omplir 14 anys, fins als 38, de la mà de Calixto Bieito amb qui va aconseguir la internacionalització de la seva feina. Festivals a Edimburg, Frankfurt, Stuttgart. Va treballar, l’any 1998 en la producció mítica, potent i polèmica de Bieito, la “Carmen” que va guanyar el Festival de Perelada l’any 1999 essent l’òpera més vegades representada de totes les existents. Ben aviat ,el gener del 2024, es tornarà a escenificar al Liceu i ella s’encarregarà de la supervisió. Carmen ha voltat pel món amb quatre vestuaris, en alguns llocs s’havia de fer tot nou, com a San Francisco o París, en altres llocs es traslladava el mateix ja utilitzat com a coproducció entre teatres.
L’altra cara de la moneda va ser l’any 2010, moment que va decidir que havia de tornar a casa algun dia, i combinar més relaxadament la vida personal i familiar amb la intensitat i dedicació que requeria Bieito, amb el qual són grans amics. Sobretot a partir del naixement del seu fill Jan Pol l’any 2004, que, per cert, amb tant artista a casa no vol saber res del tema. En aquest moment de retorn a la seva ciutat, per si de cas no li sortissin tantes feines ,va muntar, no una, sinó dues botigues la Petralia Soprana i la Sotana, que varen tenir molt d’èxit i una d’elles van estar oberta dotze anys, però va haver de tancar perquè no donava l’abast.
Professional polifacètica, també va treballar en el món de la dansa i la coreografia amb Ramón Ollé que li va aconseguir treure el millor de si mateixa.
Aquests reptes amb grans directors van provocar una majúscula evolució personal, diferent de la manera establerta de fer teatre, donar la volta a les coses, trencar barreres mentals i assolir la llibertat del disseny.
El retorn al cinema es va produir l’any 2009 amb Pa Negre, quan l’enyorat director, Agustí Villaronga li va dir “això ho has de fer tu”. Amb el mateix Agustí ja havia fet l’any 2000 “El mar” gravada entre Mallorca i el Sanatori de Terrassa. I a partir d’aquí cinema i més cinema, anar deixant el teatre i intercalant alguna òpera amb Joan Antón Rechi.
La darrera pel·lícula en què ha treballat ha estat “La comptadora de pel·lícules” dirigida per Lone Scherfig estrenada aquest any 2023, de la que destaca el privilegi dhaver estat rodant al desert més àrid del món, el d’Atacama, a Xile. Entre els seus hobby, que poc a pogut practicar per manca de temps, li ha agradat des de sempre l’artesania, vidre, ceràmica, teixits. I sobretot fer ceràmica, aquest curs es volia matricular a l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Terrassa, però no hi havia places. A partir d’ara li agradaria viatjar més i que no fos per feina així com dedicar temps a la família. I potser a la principal de les seves afeccions, els concerts i l’opera, que comparteix amb el seu marit ‘Òscar que és compositor professional.
Un aspecte que m’ha cridat l’atenció, és que quasi mai es miri les pel·lícules, obres ni entrevistes que li han fet i ha treballat, diu que es posa nerviosa i no té temps, jo crec que té poc esperit narcisista.
Entre les moltes anècdotes que podria explicar en destaca una. En el rodatge de “La Llibreria” de la Isabel Coixet, amb els exteriors a Irlanda del Nord, va haver de viatjar de Belfast a Londres, anada i tornada, amb la seva ajudant, la Iranzu, amb diverses maletes plenes de vestuari a casa de l’actor Bill Nighy que volia triar la seva vestimenta presencialment amb ella.
En el seu apartament dins d’un antic palau, va rebutjar totes les propostes perquè eren massa continentals, i després de tres hores de negociació amb les corresponents dificultats idiomàtiques, varen pactar una barreja que comportava endur-se un molt estimat abric dell, del que es va acomiadar fent-li petonets. Per tenir la cura més gran de tan apreciat tresor el varen portar a les mans a l’avió, però una vegada ja desembarcades, ai las!, quin ensurt, se l’havien deixat a l’avió. Finalment, però, amb gran alegria i whisky el varen recuperar.
Ara mateix gaudeix d’un moment d’aturada del cinema, des d’aquest estiu, confiant en el fet que ja tornarà a revifar, aprofita l’oportunitat, i és feliç de retrobar-se a si mateixa, portant una vida tranquil·la, llegir, entretenir-se amb el que vol i està estudiant italià.
I pel que fa a la feina ara li ve de gust poder triar els projectes que li proposin i compaginar amb temps personal.
Bé, podríem concloure amb què la Mercè ha estat una gran ambaixadora de Terrassa al món i una excepcional professional del món de les arts i el disseny.
Ah i si voleu conèixer exhaustivament la seva llarga llista de premis i nominacions com a dissenyador al figurinista de vestuari de pel·lícules, les teniu perfectament detallades a la Wikipedia.
