El periodista Josep Villagrasa és l’autor de les gloses dels Terrassencs de l’Any 2024, llegides en la festa celebrada aquest dissabte dia 23 de novembre al Teatre Principal. El seu treball permet conèixer la vida, obra i secrets d’un personatge com Marta Puig Paloma.
Aquí teniu la glosa íntegra
Si en l’anterior glossa parlàvem d’un terrassenc de l’any que s’ha fet amb la ciutat en els darrers anys, ara ens toca parlar d’una d’aquelles persones que, es pot dir, van néixer amb un stick a sota el braç.
Terrassenca de soca rel, la Marta Puig Paloma, va ser la segona dels quatre fills del Jordi i la Carme. Nascuda l’any 1964, a casa va tenir el referent del tèxtil, per la part paterna, i del comerç local, per part de la mare. De fet, més enllà d’uns estudis plàcids a la Airina, d’on encara conserva bones amigues, el seu primer contacte amb el món laboral va ser traient la pols als electrodomèstics de la prou coneguda botiga familiar dels Paloma. Una escola on es va bregar en el tracte amb les persones i que, a força de caps de setmana i vacances, li va permetre cobrir despeses d’estudis.
El temps lliure, però, va ser conquerit per un esport que marcarà la seva vida. Sota la màxima de la mare de provar diferents activitats, la Marta practicarà diferents esports, com el patinatge artístic o el judo. També dedicarà hores a la música, incloent una temporada de viatges amb tren per estudiar al conservatori de Barcelona. Ara, el que li acabarà robant el cor serà el hockey. I en aquest cas, literalment.
I és que, més enllà de recordar tots els moments amb les amigues pujant soles cap a l’Egara per entrenar, queda en la memòria un dia molt especial. Un dia quan la Marta tenia 16 anys i el seu equip es va trobar sota les ordres d’un jove entrenador. Ella, com a portera, se’n va endur la pitjor part d’aquella sessió quan l’entrenador novell li va endossar un pilotasso que li va fer maleir-li tots els ossos.
Si allò va ser una estratègia molt poc treballada per cridar l’atenció de la Marta només ho sap el Xavi Adell, autor de la mateixa. Ara, tenint en compte que allò va desembocar en una boda només quatre anys després i una vida plegats on el hockey ha estat sempre present, la cosa no va acabar pas malament. Tot i això, es recomana als presents a la sala que no prenguin l’anècdota com un exemple a seguir.
També d’aquells anys de joventut, recorda el voluntariat de la seva mare implicant-se en els inicis d’Òmnium Cultural a Terrassa, fent de voluntària fent classes de català. La llengua com a vehicle d’inclusió per a persones nouvingudes que sovint no sabien ni llegir ni escriure. Experiències que la mare compartia en arribar a casa i on la Marta va veure com l’educació pot canviar el món i igualar les oportunitats entre les persones. Una llavor, aquell exemple, que va influenciar en l’arribada a la universitat, amb l’elecció per part de la Marta de la carrera de pedagogia. Una carrera que li obre l’oportunitat de començar a fer pràctiques a un gabinet psicopedagògic a Terrassa on podrà passar, per primera vegada, de la teoria a la pràctica. I ja en aquell inicial exercici de la professió als anys 80 comença a constatar que encara hi ha un gran desconeixement del per què alguns nois i noies del centre evolucionen amb uns simples exercicis i altres no.
Una incògnita, envers les dificultats d’aprenentatge i els diagnòstics associats, que la motivarà en acabar pedagogia a ampliar els seus estudis traient-se també la carrera de psicologia i un postgrau en logopèdia. Dir que alguns dels seus alumnes d’aquella primera etapa han acabat esdevenint, amb el temps, companys de feina a la FACT-FUPAR.
I és que aquest, justament, la Factoria social de Terrassa, serà la següent parada en el camí de la nostra terrassenca de l’any. Un espai on la Marta Puig es lligarà des d’inicis dels anys 90 per desenvolupar una implicació professional i personal que dura encara a dia d’avui.
En el seu primer contacte amb el projecte, la Marta es troba amb la realitat dels Tallers Protegits Amat Roumens, creats l’any 1971, on la inclusió sociolaboral de persones amb discapacitat intel·lectual encara es desenvolupa al carrer Francesc Oller. Un moment de canvi i transformació on l’equip va iniciar un plantejament per obrir l’entitat envers una resposta més efectiva envers cada un dels seus membres. En primer terme, es tractava d’aprofitar la jornada a FUPAR per una inclusió efectiva de tots els seus membres.
En l’àmbit laboral això passava per ampliar activitats que s’adeqüessin a les habilitats i destreses de cada persona. Com explica la Marta, es tracta com en qualsevol altre àmbit de tenir en compte el company o companya que tens al davant i veure on es pot realitzar plenament. Si és meticulosa, ordenada, creativa, enèrgica, sociable… i impulsar activitats d’acord amb aquests perfils. Serà així, que l’any 1991 ja s’inaugura el rentat de cotxes i el centre de jardineria. Un procés d’ampliació d’activitats que no s’aturarà. De fet, encara a dia d’avui, donant suport a 600 persones amb discapacitat intel·lectual, quan parles amb la Marta Puig passejant pel centre t’adones que aquesta voluntat de transformar l’entitat per adaptar-la als nous temps i els seus integrants no s’ha aturat.
Ara bé, com tots sabem, no tot en aquesta vida es redueix a la feina. L’autonomia d’una persona es basa en adquirir hàbits i destreses, factors que es van integrar dins els tallers, però també en el temps lliure i socialitzar. En aquest sentit, hi havia un àmbit personal de la Marta i la seva família fonamental que en un moment o altre havia d’acabar portant fins a FUPAR.
Com hem dit, la Marta i el seu marit, el Xavi, es van conèixer gràcies a, diguem, a la bona o mala punteria d’un jove que ha acabat esdevenint amb els anys president de la Federació Catalana de hockey. Es van casar joves i, al cap d’uns anys, van arribar les seves filles, la Sandra i la Clàudia. Més enllà que tots practiquessin l’esport, el hockey es va lligar a l’essència de la família com ho fa a la ciutat de Terrassa, amb moments tan especials com els viatges als Jocs Olímpics d’Atenes o Pequín, on el Xavi va fer d’àrbitre. Un paper, el d’àrbitre internacional, que ha seguit la Sandra, mentre la Clàudia ha destacat com a capitana de la Divisió d’Honor de l’Egara.
Mèrits esportius destacables, sens dubte, però que amaguen una part que a la Marta li interessava força més. Parlem del tercer temps, o allò que implica socialment sentir-se lligat a un entorn esportiu on es pugui normalitzar la diversitat amb plena igualtat.
Evidentment, dins FUPAR com en altres entitats dedicades a la inclusió, s’havia propiciat la pràctica esportiva dels seus membres. No obstant això, la Marta veia que es feia en espais segregats, amb el xandall de l’entitat i on jugadors i famílies no sortien del seu. Davant aquesta realitat sorgeix la idea d’emprar l’entorn esportiu que coneix millor per enderrocar murs. Així neix Hockey Plus. Un projecte ambiciós per incorporar a les persones amb discapacitat intel·lectual al món del hockey en plena igualtat de drets, com esportistes federats amb tots els ets i uts.
El projecte rebrà des d’un primer moment el suport de la Federació catalana de hockey i de totes les entitats i clubs de la ciutat. Fupar es lligarà a l’Egara, Prodis al CD Terrassa, l’Atlètic a l’Heura i Fàtima al Línia 22. Hi ha un èxit en assolir espais d’entrenament, entrenadors i el suport i acollida de la vessant social que obre els braços als nous membres.
No hem de creure, però, que tot és un llum d’oli des del primer dia. S’ha de superar alguns esculls, i malgrat s’inicien entrenaments i tornejos puntuals des d’un primer moment, la competició oficial encara tardarà en arribar. Això portarà a alguns moments interessants a destacar, com per exemple que el primer viatge internacional que realitzaran els jugadors de Hockey+ l’any 2010 ho faran per competir com a Selecció Catalana.
El projecte, de fet, despertarà l’interès dins i fora les nostres fronteres i s’aniran consolidant competicions com Hockey for All i sumant nous equips. L’any 2015 la Federació Espanyola s’interessarà també pel projecte i equips d’arreu de l’estat s’aniran sumant a la iniciativa. Finalment, l’any 2016 el BBVA s’interessa per Hockey+ a l’Egara i la Marta els convenç perquè apostin per tota la Lliga. Un pas que permet assolir finalment una competició sòlida. Un patrocinador a qui seguirà la Clínica Mi Tres Torres. Altres iniciatives com el programa Erasmus de la Federació Europea de Hockey demostren fins a quin punt Hockey+ ha portat als seus participants a poder saltar fronteres.
Els reconeixements a Hockey+ i a la tasca de la Marta Puig durant aquests anys han estat prou nombrosos per se impossibles d’enumerar dins aquesta glossa. Per la Marta Puig, però, l’èxit de Hockey Plus es mesura en el Tercer temps o en els sopars de club, quan trobes jugadors parlant amb membres d’equips de divisió d’honor o d’altres categories de l’esport que comparteixen. Apunta que en el seu temps lliure seguir els equips i compartir amb ells l’espai del hockey és de les millors coses del cap de setmana. Tornar a la feina i veure companys i companyes lluint una medalla assolida, parlant del proper partit i amb l’autoestima pels núvols no té preu. Una satisfacció que, a més, ha pogut compartir amb tota la seva família, a qui ha involucrat en un moment o en un altre a col·laborar amb el projecte.
Sigui com sigui, més enllà de l’esport, la FACT-FUPAR també ha desenvolupat altres iniciatives que la Marta defensa claus per a prendre consciència envers la igualtat i la inclusió.
Per exemple, parlem dels terrassencs i terrassenques més petits. La Marta Puig recorda un dia on les seves filles de petites la van anar a veure a la feina i, passejant pel centre, va notar com una d’elles li apretava fort la mà. Se’n va adonar que, fins i tot a casa, no entenien els seus companys de feina. Així que va convèncer als mestres de la seva escola, els Escolapis, perquè anessin a visitar les instal·lacions del Centre Ocupacional. Seria el primer de molts centres escolars a anar a FUPAR. El resultat, sovint, al final de la visita, són nenes i nens que es resisteixen a deixar les tasques a la cadena de muntatge on col·laboren mà a mà amb les persones del centre. Una tasca de normalització que es complementa amb sortides del centre, anant a explicar contes per Nadal o anant a les Biblioteques de la ciutat. I és això bàsicament pel que treballa la nostra homenatjada i tot l’equip que l’acompanya: Passar de mans tancades a mans obertes. No té més.
Aquesta visió també s’ha traslladat a l’àmbit polític. I la Marta Puig reivindica, en aquest espai, el paper de la taula de dones amb capacitats diverses a l’Ajuntament de Terrassa. De totes les comissions i espais de treball on ha participat, aquesta va sorgir l’any 2020 d’una reivindicació plantejada al ple de Terrassa. Reunions mensuals on la Marta, explica, es pot sentir la veu de dones lluitadores que han de superar diverses capes de discriminació per reivindicar-se i fer possibles drets bàsics que no els hi són respectats.
Així doncs, avui que el Social ha escollir la Marta Puig Paloma com a Terrassenca de l’any, intentem donar resposta al seu desig perquè aquesta glossa on s’ha resumit tota una trajectòria dedicada al treball de les persones amb discapacitat intel·lectual, serveixi de veu també a totes aquelles companyes de feina que juguen, partit a partit, per viure en un món entre iguals.
Marta Puig Paloma, gràcies com a ciutat i enhorabona terrassenca de l’any.
