El periodista Josep Villagrasa és l’autor de les gloses dels Terrassencs de l’Any 2024, llegides en la festa celebrada aquest dissabte dia 23 de novembre al Teatre Principal. El seu treball permet conèixer la vida, obra i secrets d’un personatge com Toni Villar Moratalla.
Aquí teniu la glosa íntegra
Explicar la història del Juan Antonio Villar Morata com a terrassenc de l’any és, en primer terme, explicar la història de la seva família. Una família arribada a Terrassa poc abans que ell naixés i on ell situa bona part dels valors que l’han fet avançar fins a merèixer homenatges com el que avui li oferim aquí.
Aquesta és, doncs, en primer terme, la història de l’Antonio i la Vicenta, que van arribar a Terrassa amb una filla petita cercant un futur millor a la indústria tèxtil. Juan Antonio Villar, doncs, es va convertir l’any 1970 en el primer membre de la família nascut a Terrassa. Des del barri de Can Jofresa va créixer veient pare i mare treballant incansablement, alhora que s’impliquen en tot tipus d’actes i reivindicacions que poguessin millorar la vida del barri i dels veïns. Una actitud que van mantenir tota la vida, donant exemple als seus fills i rebent el reconeixement de tot el veïnat.
Ens hem d’imaginar l’homenatjat com un nen cepat i amb presència; prouta com perquè el clitxessin a l’autobús que els portava a ell i a la resta d’alumnat cap a l’Acadèmia Montserrat per designar-lo vigilant de tots els alumnes. I li feien cas, fet que demostra que ja apuntava maneres envers la vocació futura, marcada també per la seva germana gran. I és que quan ell encara anava a primària, la Vicenta, nou anys més gran que ell, va esdevenir una de les primeres agents a entrar a la policia municipal de Terrassa, sent la primera de la seva promoció.
Encara faltaven uns anys perquè el Juan Antonio Villar pogués seguir el mateix camí. De fet, els primers sous se’ls va guanyar anant per granges de tot Catalunya a arreplegar pollastres amb les mans. Acompanyava al pare, que treballava a TACISA, Terrassa Carnes Industriales, per desenvolupar l’habilitat d’enxampar tres pollastres amb cada mà. Se n’enduia a canvi 500 pessetes i, qui sap, potser ja estava desenvolupant la destresa necessària per un agent de carrer.
El fet és que aquell noi ja tenia clar, des de ben jove, que el seu camí anava enfocat envers la seguretat i la cura dels altres. Acabant l’educació primària això es traduïa en afirmar, amb dos dels seus amics de l’escola, el Salva i el Paco, en dir a les reunions d’orientació a vuitè d’EGB que volien ser militars. Curiosament, tots tres, acabarien esdevenint policies municipals.
Una vocació que s’aniria moldejant durant el seu pas per secundària. Els estudis no acabaven de rutllar, mentre que trobava la realització a través de la Creu Roja on comença a exercir com a voluntari i a fer de socorrista.
Als disset anys, finalment, aparca els estudis i se’n va a fer el servei militar obligatori, tenint com a destinació cobrir les emergències a la carretera de Vacarisses amb un Renault 12 com ambulància d’assistència. Ja no tornarà a l’institut. En tornar de la mili anirà a treballar amb el pare novament a TACISA, aquesta vegada sense atrapar pollastres, mentre es prepara les oposicions per entrar a la policia municipal.
L’any 1991 arribarà el moment. Amb 20 anys, finalment, entrarà en el cos. I ho farà sota l’ombra de la seva germana, la Vicenta, que ja ha esdevingut la primera (i, de fet, fins al moment, la única) dona sergent de la policia municipal de Terrassa. Tothom la coneix com “la Tata”. I, el Juan Antonio, a partir d’aquell moment i, fins a l’actualitat, esdevindrà “el Tete”. Un sobrenom que assumeix tant com a propi que, fins i tot, en preguntar-li quin nom emprar durant aquesta glosa, ell no té problemes en afirmar que Tete és el que sent més propi.
En tot cas, el Juan Antonio, o el Tete, passa a patrullar en un moment on encara no es passa per l’escola de policia i on l’aprenentatge en el tracte amb la gent i la resolució de conflictes es guanya recorrent els carrers de la nostra ciutat. Les corredisses i persecucions que hi pugui haver es fan amb els delinqüents habituals a qui els agents ja tenen la mida presa.
Terrassa, però, va creixent i es va fent més complexa i li tocarà viure amb la resta d’agents del cos l’any 1999 la gestió dels conflictes racistes a Ca n’Anglada. Dies i setmanes de tensió que van girar el focus mediàtic envers la ciutat i on la policia municipal va fer exercir una tasca invisible, però constant, de vigilància i control de la convivència al carrer.
Serà en aquella època quan comenci a fer tàndem amb el Joaquim Torres, amb el qual als volts del 2000 conformaran la Unitat Ecològica i que esdevindrà, durant gairebé 20 anys, tot un model de referència per a altres cossos locals. Una tasca on molts cops hauran de ser autodidactes i on faran avançar la ciutat en la protecció del benestar animal i de l’entorn natural, o la lluita contra les actituds incíviques com els abocaments il·legals. Això els hi permet també un coneixement excepcional de tota la ciutat i del seu entorn.
Serà en aquesta etapa vital quan, l’any 2014, s’assabenta de la cursa solidària Intermon Oxfam Trailwalker i hi decideixen participar junt amb quatre companys més de la policia municipal. La inscripció comporta la donació de 1.500 euros per la potabilització d’aigua a països en desenvolupament. I, per aconseguir-los, decideixen organitzar alguns actes solidaris. El que passa, per dir-ho d’alguna manera, és que amb això de la solidaritat s’animen… s’animen molt. Acaba de néixer l’Associació Egara Cops Walkers.
Només en el primer acte que organitzen es troben amb un superàvit de gairebé 10.000 euros que es donen repartits entre el Rebost de Terrassa i una associació solidària de Jaen, Latiendo con el Sur.
Aquelles primeres iniciatives inclouen un primer Calendari solidari de la policia municipal lligat a les malalties poc freqüents, actes que omplen el teatre dels Salesians com Canta Magia, sessions de monòlegs solidaris o, fins i tot, una mostra de solidaritat i emergències on involucren els altres cossos de seguretat i emergències.
Hi haurà des d’un inici una connexió instintiva amb les organitzacions dedicades a les malalties infantils poc freqüents, tant per recaptar fons per a la seva investigació específica, com per fer visible la realitat i necessitats d’aquests infants i les seves famílies. Càncer infantil, histiocitosis, Duchenne, Phelan-McDermind, Sanfilippo… i moltes més.
Malalties rares que sovint acaben donant nom a les entitats creades per les famílies dels mateixos nens afectats per aconseguir , en primer terme, fer que el món prengui consciència que existeix dita malaltia. Curiosament, a Terrassa, molts d’aquests noms, com d’altres, ens són coneguts gràcies a les entitats i iniciatives com Egara Cop Walkers que han lluitat i lluiten per trobar cures fins ara impossibles. I és que, des del començament, decidiran dedicar els diners recaptats cada any a dues entitats diferents.
Si és fa difícil anomenar en una glosa totes les entitats que han sortit beneficiades d’aquesta acció solidària, també es fa complicat parar-nos en totes les accions desenvolupades. Tot i això, cal destacar, un nou punt d’inflexió en aquesta aposta per la solidaritat de Juan Antonio Villar, amb el naixement de “Policías por y para los Valientes de la Policía Municipal de Terrassa”. Serà l’any 2017 amb una nova aposta per fer un calendari solidari per ajudar a la creació del Pediàtric Cancer Center de Barcelona de l’Hospital Sant Joan de Déu. La publicació, que es consolidarà a partir d’aquell mateix any, no només serveix per posar cara a nenes i nens valents que lluiten contra el càncer, sinó que a més, comença a establir una xarxa, una comunitat al voltant dels agents de policia implicats, els infants i les famílies, que va molt més enllà dels actes públics.
Com explica Juan Antonio Villar, Egara Cop Walkers i Policias X Valientes amaguen un munt de gent darrera compromesa amb la solidaritat. Una llista que el nostre terrassenc de l’any comença destacant la seva pròpia família, des de la seva neboda que cada any l’ajuda amb la imatge gràfica de tots els actes, fins a la seva mare, que va establir a casa seva el centre de voluntariat amb un armari ple de material per fer polseres per recaptar fons. La Vicenta mare, la fan número 1 del seu Tete, a qui segur li hagués agradat estar present avui aquí per assistir a aquest homenatge compartit.
Una llista en la qual també s’ha de destacar els agents de la policia municipal implicats, destacant l’Àngeles de Antonio, o Tata Àngels, amiga i còmplice indispensable del Juan Antonio.
I, evidentment, les famílies. Des de les integrants de l’entitat Polseres Candela, que impulsen la creació de material per vendre a les parades solidàries, fins a cada voluntari i família implicada en la creació d’una xarxa de suport i solidaritat mútua que, des dels esdeveniments públics fins a les calçotades o trobades plegats constitueixen l’ànima d’aquest projecte.
Amb més de 60 actes, paradetes o trobades a l’any, no ha d’estranyar que des dels seus inicis Egara Cop Walkers i Policia X Valientes hagin aconseguit recaptar més de mig milió d’euros per ajudar a fer Terrassa i el nostre món un lloc un punt millor on viure.
Més enllà dels diners, però, iniciatives com Posa’t al Seu Cap, la rapada solidària pel càncer infantil que omple cada setembre el Raval de Montserrat, han esdevingut esdeveniments de ciutat que converteixen l’ajuda als altres en un gest individual i col·lectiu. Un acte que pren sentit, pel Juan Antonio Villar en un gest, rapar-se el cap, que més enllà de la donació, visibilitza el compromís de centenars de persones amb fer-se seva la lluita de nens i nenes per superar la malaltia.
També menys conegut, potser, però importantíssim, també s’ha de destacar la beca “FAVIAL” destinada a aconseguir 90.000 euros en tres anys per subvencionar la investigació del càncer infantil del Sarcoma d’Ewing. Una iniciativa que, per cert, deu el seu nom al Fabri, el Víctor i l’Àlex, tres joves que han vist marcades les seves vides per aquesta enfermetat.
Homenatjar avui com a terrassenc de l’any al Juan Antonio Villar Moratalla ha de servir, com reclama ell mateix, per tornar a recordar a totes aquestes persones valentes que han plantat cara a l’adversitat de la malaltia. Tant pels nois i noies que continuen lluitant, com per aquells que, com el Fabri, la Nerea o l’Ainhoa, van lluitar fins al final.
De fet, parlar amb el Juan Antonio, el Tete, és topar-te amb una persona vital, amb vocació per la seva feina com agent, que li ha valgut el reconeixement al mèrit professional aquest mateix 2024, però que explica la vida com una descoberta constat. I això inclou des de la passió per les motos, per viatjar i descobrir nous llocs del món o, com no, organitzar algun nou esdeveniment. Unes ganes de viure que l’aproximen als valents i a les valentes a qui s’ha esforçat per ajudar i que avui el fan mereixedor de l’homenatge com a terrassenc de l’any.
Enhorabona!
