El segle XIX va ser un punt d’inflexió al determinar la relació de l’ésser humà amb els elements patrimonials que l’envolten. Des de llavors, molts estudiosos han definit criteris, paradigmes i catalogacions per tal de poder conservar allò que és únic, singular, identitari i que forma part, d’alguna manera o altra, de la història d’una societat o d’un col·lectiu.
La nostra ciutat gaudeix d’una riquesa patrimonial envejable. Tanmateix, aquesta qualitat sovint tendeix a passar desapercebuda als ulls de l’administració. Els elements patrimonials terrassencs, a dia d’avui, encara es regeixen pel Pla Especial de Patrimoni publicat al 1986 i modificat, posteriorment, en diverses ocasions. La distància temporal amb aquest fet ja ens hauria de posar alerta. Pot, una ciutat com la nostra, gestionar el seu patrimoni a partir d’una normativa que té més de trenta anys? La resposta, evidentment, és que no.
Recentment, s’ha posat en marxa des de l’Ajuntament un projecte per modificar el POUM per tal d’ampliar l’inventari del patrimoni cultural de Terrassa. Fins aquí, bé. Sembla ser que és una evidència que les coses han de canviar. Ara bé, quan hom comença a investigar, per poc que sigui, se n’adona que el projecte en qüestió és ple de mancances i errades que delaten el poc interès que realment hi ha vers el patrimoni de la nostra ciutat.
Aquest projecte, que, entre d’altres, té com a objectiu garantir la preservació del patrimoni terrassenc, reformula i amplia el Pla Especial del 1986: augmenten el nombre d’elements catalogats i afegeixen noves categories per tal de diversificar les tipologies de béns registrats. Els 364 elements que en formen part tenen, cadascun, una fitxa en les quals és fàcil detectar-hi incertituds estilístiques, cronològiques, documentals, fotogràfiques i una manca d’informació de pràcticament tots els interiors. En algunes fins i tot també es posa de manifest una falta de coneixement respecte el patrimoni local, una manca de rigor i un ús inadequat d’uns criteris de selecció.
Més enllà de les pròpies fitxes, un altre dels objectius d’aquest projecte és la voluntat de regular les actuacions que es fan en els béns patrimonials així com també la d’eliminar la regulació vigent que permet enderrocar elements de l’inventari. Prenent d’exemple aquesta darrera finalitat, sobta veure com des d’una immobiliària s’anuncia que les naus del carrer Sant Gaietà (números 52-60) seran convertides en blocs de pisos malgrat formar part d’aquest nou inventari. Feta la llei, feta la trampa. Resulta que la llicència estava concedida abans de l’aprovació del projecte.
Així doncs, quin és realment l’objectiu de tot plegat? Si el que realment importa és donar al patrimoni de la ciutat el valor que es mereix i protegir-lo com a tal, fets com aquests enderroquen qualsevol possibilitat de veure una realitat on, des de l’administració, s’opti per valorar i protegir el nostre patrimoni abans que fer-hi negoci. Quants casos més hi haurà com els de les naus del carrer Sant Gaietà? Quant més estem disposats a perdre-hi pel camí?
Cal fer un replantejament en molts aspectes però fonamentalment en termes de conscienciació. Un projecte de tal magnitud ha de comptar amb tots els recursos necessaris per així poder trenar un catàleg que es faci a partir de la recerca i la documentació i que funcioni a través d’uns criteris clars i concisos.
Si el patrimoni és allò que ens queda i el que representa el nostre passat, de moment anem perdent la partida.
Article d’Anna Vila, del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa
