Joaquim Ventalló Vergés ((Terrassa, 5 de febrer de 1899 – Barcelona, 3 de desembre de 1996). Un nom per a la història. Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya “per una dedicació periodística de seixanta anys al servei de Catalunya, per la seva acció política i cívica en defensa de l’escola pública catalana, i pel seu afany de propiciar el diàleg entre els intel·lectuals catalans i castellans.” Però aquí hi falta quelcom.
Va traduir i adaptar els llibres de Tintín al català. Són seus els famosos renecs que surten de la boca del capità Haddock els va començar a traduir als anys seixanta, en plena dictadura, fins al 1987.
Com va començar tot
Ara es lloa fins a no poder més la tasca de Ventalló, i a Terrassa es fa una festa grossa aquest mes d’abril. Però anem a cercar els primers temps. Albert Manent, fill de Marià Manent, va rebre una carta del terrassenc on feia referència a traduccions infumables de Tintín al castellà i s’oferia a fer les de català. Volia que el personatge reflectís el d’Hergé, i es va oferir a fer fins i tot la feina de revisar les traduccions gratis si era necessari. Tot apunta al fet que va ser la clau que li va obrir les portes.
El primer àlbum va aparèixer durant el Sant Jordi de 1964, Les Joies de la Castafiore. Els llibres de Tintín eren en un principi uns articles que es podien considerar de luxe, amb la coberta de cartó gruixut, llom de roba i paper de qualitat i en color.
Les magnífiques traduccions de Ventalló, de qualitat superior, van permetre a molts catalans redescobrir la seva llengua, després d’anys d’ostracisme i prohibicions. A voltes, va tenir la col·laboració dels fills, Eulàlia i Joan. A casa, es llegien les aventures del reporter en francès, idioma en el qual el nostre protagonustra egarenc es movia amb fluïdesa.
