Travessa episcopal

El 17 d'abril vàrem conèixer sobtadament el nomenament del bisbe Josep-Àngel Saiz Meneses com a nou titular de la diòcesi de Sevilla

El proppassat 17 d ́abril, als volts del migdia, vàrem conèixer sobtadament el nomenament del bisbe Josep-Àngel Saiz Meneses com a nou titular de la diòcesi de Sevilla. Si he d ́ésser franc, la notícia no em genera ni fred ni calor. La qual cosa no treu que li desitgi força èxits en aquesta nova etapa de la seva vida. Dit això, sí que tinc “pessigolles” i certa tafaneria saber el nom del substitut. El Sant Pare el nomenarà properament en base a les propostes del nunci apostòlic a Espanya (el filipí Bernardito Auza), nomenat fa un any i mig. En base al poc temps que duu entre nosaltres, tot indica que es recolzarà en els suggeriments del cardenal de Barcelona. En aquest cas, Omella ja fa més de cinc anys que accedí al càrrec.

Un cop fet aquest preàmbul, vull dir la meva i “mullar-me”, com aempre. Entenc que fóra bo recuperar el criteri de bisbes “del terrer”. L ́entorn sociopolític i religiós demana perspectives més incardinades al què s ́espera del segle XXI. Sense proposar-m ́ho, em ve a la memòria la figura d ́en Narcís Jubany (que comandà les diòcesis de Girona i Barcelona). Pels qui no ho coneixen i en favor seu, el gran “valedor” del Papa Wojtyła, en el sínode de l ́any 1978, després de diverses fumates fallides. Va tenir una rebuda espectacular en la presa de possessió a la seva província nadiua. Els balcons eren engalanats i el veïnat envaïa els carrers, ple de joia. Era validat com a prelat de tots els gironins. Fins i tot, alguna pancarta al·ludia afectuosament al seu “àlies” com a fill de Santa Coloma de Farners (cal “Caganissos”). No m ́amago de dir que voldria somiar en una entrada triomfal clònica d ́ací a poc més de mes i mig. Ja veurem!

Contra alguna tesi periodística que anuncia la marxa del primer bisbe de la diòcesi local, valdria la pena aclarir conceptes. No saben, de ben segur, que el nostre bisbat data del segle Vè. Sense anar més lluny, amb figures de la prestància dels mitrats Ireneu i Nebridi (amb sengles carrers al nomenclàtor de la vila). Àdhuc, amb el prestigi –reconegut en un altre– celebrar-s ́hi un concili (l’any 615).

Baixant a l’era del títol del meu article, faig pública la meva terna de candidats. Tant se val, però, el seu ordre: l’actual bisbe auxiliar (Salvador Cristau), el rector de la parròquia de Sitges (Josep Pausas) i l’arxiprest de Terrassa (Miquel Planas, rector de la parròquia de la Santa Creu). De fet, val a dir que m’adapto –d’alguna manera– a l’antiga tradició prevista al ja superat concordat de 1953. Prou sé que la meva opinió servirà de no res, però ací queda. A més a més, l’opció Pausas significaria una mena de “rehabilitació” després de la foscor del seu adéu.

L’endemà de fer-se pública la notícia, una crònica del periodista Alberto García Reyes –a l ́edició sevillana del diari ABC– parlava del bisbe Josep-Àngel. Referia que “li agrada caminar sense destí concret… Raó per la qual serà ben fàcil trobar-lo pels carrers de la ciutat, fent passejades”. Sento discrepar frontalment amb aquesta afirmació gratuïta. No endebades, fa gairebé 5 anys que vaig tenir una mena de “batussa” dialèctica amb la cúria local. Tot es derivà d ‘un article periodístic meu on comentava temes variats… Entre ells, l’ordenació sacerdotal del prevere Litus Ballbè i el fet de demanar una cúria més propera. Escriure textualment que “mai, però, no me l’he trobat pel carrer” va comportar una tibada d’orelles, amb “sanció” inclosa, que encara dura.

Tot arribarà, encara que sigui quan jo plegui “d ́eixe món”. Com diuen els “gavatxons”– em pregunto si esdevindrà un “comme ci comme ça”. Mentrestant, tal vegada les altes esferes seguiran pensant que faig mèrits –de bell nou– per a veure prorrogada i refermada aquella pena llunyana. En qualsevol cas, sóc un enamorat de la llibertat d ‘expressió. En un sentit majoritari, eclesial i ben obert. Precisament per això, no em fa res ésser un dels primers que poso les meves cartes boca amunt. Sense cap por. Això sí, amb una certa recança.

En acabar, no deixa de ballar-me pel cap la conya reiterada que em farà un amic meu (que viu a La Tarumba). Sempre em comenta –a favor i/o en contra– els meus articles. Després d ́aquest, em titllarà més o menys de polèmic compulsiu. Ací ho deixo.

Nou comentari