L’atracament de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, l’any 1923, va comportar no només la pèrdua de tres vides -un sometent i dos dels presumptes autors- sinó també conseqüències polítiques, ja que va precipitar la fi de la CNT. Es tracta d’un fet històric que va causar molt d’enrenou en aquella època i que va anar passant de generacions en generacions. La historiadora Àngels Carles Pomar recorda amb tot detall aquests fets en un article dins de la revista Terme, que es pot consultar clicant aquí.
Els robatoris a bancs eren freqüents en aquella època. Petites quantitats que servien per finançar les operacions del Sindicat Únic, la CNT. Tanmateix, en aquesta ocasió, tot va acabar en desastre. I és que durant l’atracament, Joan Castella -conegut baster i membre del Sometent- va intentar aturar els lladres en el moment de la fugida. Una decisió que li va costar la vida. A més, va passar de ser un fet local a tenir repercussió a tot l’Estat, i va ser aprofitat per Primo de Rivera per iniciar una repressió contra Solidaritat Obrera i el sindicat.
Fugida i dotze detinguts
Els fets van passar el matí del 20 de setembre de 1923. Un grup organitzat va entrar a la seu principal de la Caixa de Terrassa. Pistola en mà, va amenaçar els treballadors perquè se’ls donés el botí. Però abans d’entrar, havien topat amb un client que sortia. Aquest, ràpidament va donar l’alarma a l’establiment de Castella, ubicat al costat de la Caixa. El propietari va agafar la pistola i es va dirigir al lloc dels fets. Malauradament, quan va intentar accedir a l’edifici va rebre un tret d’un individu amagat darrere la vidriera de l’entrada. Fora, al carrer, un altre pistoler no va dubtar a ferir de mort al baster.
Segons relata Palomar, els atracadors van sortir, van pujar al cotxe que els esperava a fora i van escapar-se carrer avall. En la fugida van trobar diversos entrebancs que van sortejar, com ara el carro de les latrines, i van emprendre una cursa trepidant cap a Sabadell. A l’alçada de can Barba, el cotxe es va estavellar contra un arbre. Mentre que alguns dels atracadors es van poder endinsar en els boscos de can Feu, alguns van ser detinguts. Els que, en sortir de la Caixa, no havien pogut pujar al cotxe, van sortir corrent cap a diferents direccions. Van ser perseguits, si bé alguns es van escapar. En total es va detenir dotze persones.
Pena de mort i multa
El mateix dia que es va enterrar Joan Castella es va dur a terme un Consell de Guerra. El judici, a l’Escola Industrial, va ser molt concorregut. Gent mirant per les finestres i una munió a fora esperant rebre les notícies. Finalment, dels dotze detinguts només 3 van anar a judici sumaríssim: Jesús Pascual Aguirre; Josep Saleta i Joaquim de Marco Martínez. Tots tres van negar la seva implicació en l’atracament i la defensa en va demanar l’absolució. Cap dels tres era de Terrassa.
Però el fiscal va fer constar que s’aplicava estrictament el Codi penal comú del 1870 i el Codi de justícia militar del 1890, i per això va demanar la pena de mort, una indemnització de 15.000 pessetes a la família de la víctima i el pagament de l’import robat a la Caixa d’Estalvis. Els acusats van ser declarats culpables pel tribunal. Els processats van tomar a la presó, on van passar el dia 22 en espera de la instal·lació del cadafal i de l’arribada dels botxins. A la presó, Saleta va tomar a fer declaracions i va insistir en la innocència de De Marco, que va ser posat en llibertat a les dues de la matinada del dia 23 de setembre.
Quan es va dictar pena de mort es va pensar en l’afusellament, però finalment se’ls va donar garrot perquè es va considerar que el delicte que havien comès era infamant i mereixia el patíbul. La sentència es va complir hores després d’alliberar De Marco.
2 
