Als voltants de l’antic Hospital del Tòrax sempre fa vent. La carretera en zig-zag fins a arribar-hi em sembla infinita, i en baixar del cotxe només sento els arbres xiuxiuejar moguts per l’aire. “L’hospital amb més suïcidis d’Espanya”, “una infermera assassinava els pacients amb una injecció”, “els crits encara ressonen entre els passadissos”. A l’estómac se m’hi instal·la una sensació d’angoixa. Em pregunto que hi ha de veritat darrere totes aquestes històries d’internet.
Franco va inaugurar el gran complex sanitari el 1952 sota el nom Ciudad Sanatorial de Tarrasa com un centre especialitzat en la curació de tuberculosi. Es va emplaçar en un lloc privilegiat, rodejat de camp i aïllat de la civilització, i precisament a Terrassa perquè era la ciutat amb menys afectats per la malaltia en tot Espanya. El centre va començar funcionant amb bona assistència mèdica i atenció al pacient, però amb els anys el seu ordre i gestió van empitjorar. A finals dels anys seixanta el caos regnava a l’edifici i s’hi van documentar diversos casos de suïcidi per defenestració.
En un informe sobre el funcionament de l’Hospital del Tòrax, Pere Miret i Cuadras, que en va ser l’últim director, escrivia que el 1972 el sanatori “havia arribat a un extrem de degradació difícil d’explicar”. Avui, aquest passat ha quedat enrere i el complex sanitari s’ha convertit des del 2005 en el Parc Audiovisual de Catalunya, amb platós televisius on s’han gravat pel·lícules com El fotògraf de Mauthausen o Un Monstre em ve a veure, o programes com Operación Triunfo. Tot i així, el misteri encara envolta l’edifici; alguns defensen que mai ha tingut una història tan fosca, altres l’exageren, però si més no continua sent un lloc de peregrinació per interessats en fets paranormals i la vida del més enllà.
Bajanades
“Tot això dels fantasmes són bajanades” remuga l’agent de seguretat que vigila l’entrada al complex sanatorial i cinematogràfic quan li pregunto, amb una mica d’escepticisme, si es creu les llegendes. No em fa gaire cas i intenta fer-me fora de la zona.
Actualment, l’Hospital del Tòrax és només un dels edificis que formen part del Parc Audiovisual de Catalunya, i està situat al centre de diversos platós, oficines administratives, i un restaurant on es celebren esdeveniments. Tot el complex cinematogràfic està envoltant per una tanca i per poder accedir-hi té una única porta d’accés, controlada per un agent de seguretat.
Les dificultats per entrar-hi han impedit que s’hi facin tantes expedicions i psicofonies com es feien abans que fos parc audiovisual. Últimament el vigilant ha de controlar sobretot a les fans d’Operación Triunfo que volen parlar amb el seu preferit durant les edicions del programa.
En Thor Grimau, que ha treballat com a fotògraf de rodatges en el Parc Audiovisual durant anys i ara hi fa visites guiades, assegura haver sentit presències paranormals. “Encara se senten els crits de dolor que feien els pacients quan saltaven des de les terrasses”. Tot i així, té clar que a YouTube hi ha centenars de vídeos exagerats i falsificats, i que en visitar l’Hospital del Tòrax ho fem amb “una visió cinematogràfica del que creiem que veurem a dintre”.
Si entrem a la plataforma i busquem “Hospital del Tòrax” de seguida apareixen nombrosos vídeos amb música tenebrosa i veu distorsionada que expliquen assassinats i suïcidis. Els youtubers s’encaminen a fer una exploració al sanatori i gravant els passadissos entre la foscor prometen sentir veus i presències estranyes.
A canals d’streamers
En alguns casos se sent una forta veu metàl·lica que diu “hola” o “fora d’aquí”. En altres, simplement escriuen a la pantalla el que se suposa que diuen les veus a la psicofonia i adverteixen que s’ha d’apujar molt el volum per sentir-ho. Tenint-lo al màxim continuo sense escoltar res.
El Tòrax ha arribat a aparèixer a canals de streamers amb milions de seguidors com el de Jordi Wild o al programa Cuarto Milenio, quan Iker Jiménez va anar-hi per fer una Ouija. En entrar espero veure ombres entre les finestres, llits ensangonats i pintades satàniques. No veig res d’això més enllà d’algunes butaques brutes i trencades, però sí que noto un brusc canvi de temperatura i m’haig de guardar les mans a les butxaques per no congelar-me-les. Els passadissos tenen un aspecte tètric, i les nostres passes ressonen sobre les rajoles grises.
L’any 1973 un ciutadà de Terrassa, Jaume Boixadós, escrivia una carta al diari Tarrasa Información per denunciar els molts problemes que tenia el sanatori. “La neteja brilla per la seva absència i els aliments són dolents i poc variats”.
En aquesta carta al director, amb informació que no va ser pública de cap altra manera durant l’època, el ciutadà també reclamava la falta de personal de l’hospital. Afirmava que durant la nit una infermera podia arribar a fer-se càrrec de dos o tres pisos de l’edifici, és a dir, 150
pacients.
“A finals dels seixanta l’administració comença a considerar que l’hospital pot ser un grannegoci, i fan nombroses retallades”, explica en Thor. “És en aquest moment quan les monges que cuidaven part dels pacients abandonen el sanatori i l’hospital del Tòrax passa a tenir 500 treballadors a tenir-ne 68”. Uns malalts que, continua explicant el guia, compartien habitació amb gent amb diferents tipus de patologies, no disposaven de llum ni neteja, i creien en nombroses supersticions i històries paranormals.
“Els pacients s’automedicaven i el cos d’un mort no es retirava fins algunes hores més tard”. Així, “si veies a algú saltant del balcó, tu també pensaves a fer-ho”. Segons el Thor, en aquest edifici, durant una època determinada, es van arribar a suïcidar 21 pacients en una setmana.
En el fred del passadís, que em cala els ossos, sento esgarrifances amb les seves paraules. Em costa respirar tot i que el vent entra per totes les finestres i vull amagar les mans per no tocar res del meu voltant, que em sembla brut i llefiscós.
Em sento alleujada quan sortim de l’hospital per anar a la capella que tenia el complex sanitari. Aquí la temperatura és més temperada. Anys enrere, en aquesta església hi havia pintades satàniques i creus girades perquè s’hi reunia una secta. Des de la creació del Parc Audiovisual va ser restaurada, i l’ambient abandona la frivolitat del sanatori.
La Carmen Cruz va ser infermera del Tòrax durant 14 anys, i va ocupar una d’aquelles places+ que havien abandonat les monges. La seva experiència s’allunya totalment del que m’explicava el guia. “En els anys que hi vaig treballar es van tirar dues persones”. Sent ràbia per la mala imatge que s’ha “construït” del sanatori, i repeteix que “només té coses bones a dir-hi”. “Fantasmes de què? Tot això s’ho fa la gent al seu cap”.
Va deixar de treballar en el complex sanitari quan, per falta de diners i amb cada vegada menys afectats per tuberculosi, es van començar a tancar plantes de l’edifici i els malalts que hi quedaven es van traslladar a l’Hospital de Terrassa. Ha tornat al Tòrax un parell de vegades, sobretot per reunir-se amb la seva gent que “eren com una família”.
La Maria-Teresa Rojas Pomar també hi va treballar, i remarca com hi ha gent a qui “li agrada fer gràcia”, difonent històries falses i exagerades de l’hospital. Segons explica, la gestió del sanatori va canviar en funció del període i direcció i, tot i que inicialment era més “primària i senzilla”, amb els anys va anar millorant a mesura que es desenvolupaven nous medicaments.
“En 30 anys va haver-hi uns 30 o 35 suïcidis, en el temps que jo vaig treballar allà en recordo dos”. Va formar part de l’equip administratiu del Tòrax entre el 1973 i el 1984 i accepta que “l’alimentació era insuficient i no gaire bona”, però que la neteja “no havia sigut mai una queixa”. Igual que la Carmen, rebutja totalment la idea dels fets paranormals; “no és que no hi cregui, és que sé que és fals”.
Després de la visita que m’ha fet el Thor intento rondar pel meu compte per l’edifici, a veure si és cert això dels fantasmes, però de seguida em ve a buscar l’agent de seguretat. M’acompanya a la porta de males maneres i jo m’excuso “perdona, no sabia que no es podia pujar”.
Una altra vegada fa més fred
Camino una mica pels voltants del Parc Audiovisual i entro en un camí estret. Una altra vegada fa més fred i deixo de sentir el soroll de la carretera a mesura que m’apropo a la part de darrere del sanatori. Em quedo uns segons mirant l’impactant edifici color crema,
calculant les meves possibilitats de saltar la tanca.
“Què busques alguna cosa?”, sé que algú em parla, però al meu voltant no veig més que foscor. Estic a punt de córrer quan la silueta d’un home se m’apropa. “Què busques alguna cosa? Això és privat”. Miro al meu voltant per veure si hi ha alguna tanca o senyalització que potser he passat per alt i una vegada més m’excuso “perdona, no sabia que no es podia estar aquí”.
A poc més d’un quilòmetre de l’Hospital del Tòrax hi ha el pantà de Can Bogunyà, comunament anomenat Llac Petit, que tot i estar fora del complex sanitari també queda tacat per històries fosques. El 1991 van estrangular a una noia de 16 anys mentre anava cap al pantà, i el 1993 van trobar el cos d’un Mosso d’Esquadra assassinat amb la seva pròpia pistola. L’últim va ser el 2006, quan s’hi va trobar el cos d’un home embolicat amb una lona i lligat de mans i peus.
Avançant amb passes ràpides la ruta se’m fa més llarga del que recordava i, només il·luminada per la llanterna del mòbil, gairebé no veig la gran extensió d’aigua quan la tinc al davant.
Segons explica el Thor, una vegada els donaven l’alta, molts pacients “sols i desemparats”, sense ningú que els vingués a buscar, “es tiraven al Llac Petit i morien ofegant-s’hi dintre”. Em quedo una estona mirant les seves aigües negres i quan sento massa silenci i solitud faig mitja volta.
Pere Miret i Cuadras afirmava que des de l’obertura del Tòrax “s’hi havien acumulat tota mena de subjectes”. Era comú que hi hagués persones amb deficiències mentals, sense família, o abandonats que utilitzaven el sanatori “com a casa d’hostes”.
La Maria-Teresa coincideix amb ell i assumeix que “donar-los d’alta podria haver estat un problema”. Per això, en algunes ocasions, es quedaven a l’hospital ajudant amb alguna mena de servei com, per exemple, cuidar-se de la biblioteca.
Tornant per la carretera en zig-zag començo a entendre per què hi ha tanta diversitat d’opinions, punts de vista i històries sobre el Tòrax. L’hospital va ser gestionat de moltes maneres diferents durant la seva existència i les històries tràgiques que s’hi van viure, tot i que fossin poques, sempre perduren més en la memòria i venen més en llibres, visites guiades, o programes de televisió.
Per això, entre els terrassencs és habitual pensar en fantasmes i misteris quan sentim “Hospital del Tòrax”, mentre que la Carmen Cruz pensa en tot el que va aprendre al sanatori i com allà, després d’una època dolenta, “les companyes la van ajudar a ser persona, a ser dona, i saber enfrontar les coses”. Mentrestant, en els platós de televisió continuen dient que senten els crits dels malalts que saltaven des del novè pis, i mai podrem saber del cert si és veritat o no.
La tornada fins a casa se’m fa molt més curta.
