!--akiadsense-->
Marta Pasarin Closa volia fer un treball per a la seva escola sobre la historia de l’edifici de l’antiga discoteca Liben’s. Ara, passat un temps, té el treball enllestit. I paga la pena. En reproduïm una part.
Abans de parlar de l’edifici Liben’s, hem de tenir en compte que als anys seixanta està començant el fenomen de la discoteca i és justament entre els anys 70 i 80 que entra en auge. A més, coincideix amb el final de la dictadura franquista, el que comporta un jovent més modern i més lliure.
Abans d’entrar en matèria també fóra bo fer una pinzellada sobre la biografia i l’estil de Julio Bono. Va néixer el 1934 a Sagunt, València, però amb cinc anys es va traslladar a Barcelona fins a la seva mort a Mataró, el 2017. Va ser un artista que va tocar diferents branques com són la pintura i l’escultura, però sobretot destaca per la seva obra en el camp de la ceràmica, on se li va reconèixer a escala nacional la seva innovació a través de les seves obres. A més, va impartir en la docència per ensenyar les diferents sortides de la ceràmica, ja que ell la veia com una primera matèria capaç de crear un art pur i expressiu.
Les seves obres acostumen a ser murs de ceràmica ubicats a l’aire lliure de diferents espais públics distribuïts per tot l’Estat. Al llarg de la seva trajectòria ha utilitzat diferents tècniques artístiques i industrials, però normalment les seves obres giren entorn els motius geomètrics que acostumen a adequar-se a l’espai de l’obra.
La ciutat de Terrassa té diverses obres de Bono, però la més important és la ceràmica vidriada de l’edifici Liben’s. Primerament pel fet que forma una unitat on el fil conductor és la música i en segon lloc perquè és de grans dimensions i té tota una façana a la seva disposició.
!--akiadsense-->
Història de l’edifici
La discoteca Liben’s és dels anys setanta però amaga molta història darrera. Tot va començar el 10 de desembre del 1975, quan José Perarnau Batalla i Juan Salellas Pujolà van demanar la sol·licitud d’obres per edificar en un espai que aleshores corresponia al núm. 28 de la Carretera de Martorell i part de l’actual Carrer d’Arquímedes, que llavors era la Carretera de Sant Sadurní d’Anoia.
Segons consta a la sol·licitud d’obres original, els dos futurs propietaris demanaven aquell espai per edificar-hi un magatzem de planta baixa que tindria 148m2 i seria de planta irregular. Els tràmits d’aquesta sol·licitud duren fins al 3 de març del 1976, però el 18 de febrer del mateix any ja se’ls havia concedit la llicència per començar a construir; tenien divuit mesos com a màxim per fer tota l’edificació, la qual estava dirigida per l’enginyer José Valldeperas Morell.
El 15 de novembre del 1979 hi ha el registre d’una nova sol·licitud d’obres. Consultada a l’Arxiu Municipal de Terrassa (C/ Pantà, núm. 20) 8 demanava una ampliació de l’edifici existent amb l’objectiu de convertir-ho en una Sala de Festes. El 2 de juny del 1981 es van acabar els tràmits d’aquesta sol·licitud. Tanmateix el 12 de maig del mateix any, la sol·licitud va ser concedida amb les mateixes condicions temporals que l’anterior, tot i que aquesta vegada la superfície ocupava 377m2 i l’arquitecte principal va ser Vicente Brossa Soldevilla.
Durant aquesta petició, només apareix José Perarnau com a propietari de l’edifici, mentre que Juan Salellas obté una posició més ambigua, ja que de vegades surt a la categoria de contractista i altres com a propietari. Fins aquí podríem dir que això és la història del naixement de l’edifici que recopilen els documents de l’Arxiu Municipal.
Ara bé, hi ha una altra història explicada per fonts diferents que presenta algunes discrepàncies amb aquesta. En molts diaris i en veu de persones implicades amb aquest edifici, es diu que el 1975 en aquest mateix edifici es va inaugurar la primera discoteca que tenia una sola pista i era d’espai reduït. Més endavant, el 1978 va haver-hi una gran inauguració degut a l’ampliació de l’edifici existent que va comportar l’obertura de 4 sales noves i una nova façana amb les ceràmiques de Julio Bono, era doncs, l’obertura oficial de l’emblemàtica discoteca Liben’s.
Així doncs, contrastant diferents fonts podem dir que els primers propietaris van ser José Perarnau Batalla i Juan Salellas Pujolà però amb el pas del temps, el senyor Salellas va passar a un segon pla. Més endavant, quan el senyor Perarnau va morir, la propietat va passar en herència a la seva dona, de qui no tinc el permís de revelar el seu nom. El 2018, surt el projecte de convertir el local en habitatges i la propietat passa a ser de la constructora Bernal, qui s’encarrega de la nova funció de l’edifici.
La discoteca va posar punt final l’any 1996 a causa d’un ordre de l’Ajuntament, ja que havien de reformar més de 20 aspectes perquè la discoteca complís les normes de seguretat. A més, just aquells anys s’havia obert una discoteca a l’actual hotel Don Candido que estava tenint molt èxit.
Després el local va estar posat en venda però no va tenir èxit, és per això que el 2007 el senyor Perarnau va demanar un enderrocament que al final no es va portar a terme. Per tant, fins que no va sortir l’actual projecte, el local on hi havia la discoteca va estar més de vint anys tancat sense tenir cap ús.
Per acabar, m’agradaria aclarir dos temes, el perquè es va escollir a Julio Bono com a protagonista de la façana i el motiu de la tria del nom de la discoteca. Primerament, la participació de Julio Bono a la façana va ser fruit d’una casualitat. El senyor Perarnau va pensar que seria adequat decorar la façana amb ceràmiques per la segona inauguració de la discoteca, la que havia de ser i va ser la definitiva. Aleshores va anar a una fàbrica de Sabadell on produïen ceràmiques i justament en aquell moment hi havia Bono treballant en un projecte que va acabar sent destinat per la façana de la sala de festes.
El nom de la discoteca també té una petita història. Primerament es va dir Liben’s, terme agafat de l’alemany, ja que amor en aquesta llengua es diu Liebe, que a més es relacionava amb la llibertat que tenien els joves en aquella època. Tanmateix aquest nom també el trobem escrit amb y: Lybens, però aquesta versió segurament va sorgir per la practicitat de l’artista a l’hora d’encabir el nom en un medalló.
Al cap d’uns anys, entorn de la dècada dels vuitanta, es va passar a dir Làser perquè van ser els primers a tenir un raig làser a la discoteca.
Descripció de l’edifici
La façana d’aquest edifici era molt emblemàtica gràcies a la seva decoració feta a partir de ceràmiques vidriades. A la banda de la carretera Martorell hi havia dues decoracions diferents: la part de l’est eren ceràmiques rectangulars i petites de color majoritàriament vermell i negre. Mentre que la part de l’oest -que seguia fins a la façana del carrer Arquímedes- eren ceràmiques de color blanc que envoltaven uns medallons que contenien diferents dibuixos amb diversos colors, alguns d’aquests estaven firmats per l’artista valencià Julio Bono. Hi havia força harmonia entre els medallons perquè molts feien al·lusió a la música, ja fos amb la representació d’algun instrument o d’alguna nota, però n’hi havia un que destacava especialment perquè era el títol de la discoteca Liben’s.
L’interior de la discoteca va canviar molt quan es va fer la segona inauguració. Primer era una discoteca d’una petita i única pista però amb l’ampliació de l’edifici va passar a haver-hi quatre pistes repartides equitativament entre dos pisos que s’adequaven a la varietat de música que posaven. La primera pista era ovalada, la segona era rodona i profunda, que equivalia a l’espai que ocupava la pista de la primera discoteca. La tercera sala tenia forma rectangular i hi havia diversos pòdiums rodons i individuals, finalment hi havia una quarta pista que no podem definir la seva forma perquè va anar variant al llarg de diferents fases. A l’interior de la discoteca també hi havia algun mosaic de decoració; dos grans medallons al passadís de l’entrada, un altre al pis de dalt i cinc composicions menors fetes a partir de rajoles. Cap dels tres medallons estan signats per Julio Bono però se suposa que són obra de l’artista, ja que segueixen la mateixa composició que els de la façana exterior i també van ser posats per la inauguració del 1978.
Malauradament, un dels medallons que es trobava a la planta baixa va desaparèixer entre el 2007 i el 2018, el període que queda entre les dues peticions d’enderrocament. Respecte a les 5 composicions menors, no està tan clar que fossin de Bono perquè segueixen un esquema molt diferent i tampoc es va utilitzar el mateix material, no obstant això, hi ha la possibilitat que hagués dirigit el projecte. Aquestes cinc composicions estaven fetes amb rajoles rectangulars i desiguals, d’un color blanc trenca
