El dia de Nadal de l’any 1704 una bola de foc creua Catalunya i s’estavellava a les rodalies de Terrassa, en la jurisdicció de la Universat Forana de Terrassa. Diversos testimonis observaren el pas del meteorit; Joan Ferrer Bordilla, notari de Verges; Francesc Castellví, noble de Montblanc, Francesc Gelat, pagès de Santa Susanna del Maresme; Joan Solar, metge de Barcelona; o Mossèn Patllari Ombravella capella del santuari del Collell a la Garrotxa. Tots ells donaren fe del pas d’una bola de foc que creua el cel de Nord-est a Sud-est. Un estudi liderat per l’investigador de la Universitat Politècnica de Catalunya · BarcelonaTech (UPC) Jordi Llorca revelava l’origen de dos fragments.
També en deixà constància el barceloní Josep Bolló, que l’any 1717 recordà aquells esdeveniment mitjançant un espectacular dibuix del meteorit en un quadern, al costat del qual anotà «fou una cosa molt orrorosa axí per trobar-se lo emisferi ben clar y ceré com per lo gran rimbombo y resplandor feu, y segon havem orservat se pot dir que era un presagi de les miseries y calamitats que ha patit y pateix tot lo Regne de Espanya y més en particular lo Principat de Catalunya», Efectivament la caiguda de altres meteorits caiguts a la Terra han estat interpretant com a senyals divines o auguris d’esdeveniments futurs, principalment de fatalitats. I així fou interpretada la caiguda d’aquest meteorit, associant-la com a precedent de la Guerra de Successió i la invasió de Catalunya les tropes felipistes.
Dos fragments de roca de més d’un kilo de pes
Miquel Batllés i Torres, hereu de Can Torres de Matadepera deixa escrit un llibre de notes, que inicià l’any 1699. En una de les pàgines deixà constància del fet de la caiguda del meteorit. “Lo any 1704 al mes de dezembre, lo die 25 que comptam lo die de Nadal, die de la nativitat de Nostre Senyor al vespre en ves toch de havi Maria, se veyhé una senyal al cel molt escarrifós y espantós, que no.l veyé ninguna presona cristiana que no tingué por y gran susto de Déu NostreSentor, y lo senyal jo Miquel Batlles lo vax veure y fou de aquesta menera que.s veyé de tota la cristiandat, segons dihuen molta gent docta y entessa, lo senyal se ha certa de ser allà de hont hés lo sol a la estiu al mitx del die y de pertot se.l veyè, totom sobre de ell, y també sentí la gran remor. I.s que dita senyal, tot en sarè que no.s veya cap núvol en lo món, y féu clarejà la terra com un llampech, y aleshores alsí lo cap al cel y vatx veure un tros de cel bon y obert ab un forat rodó que y auria passat de correguda qualsevol casa de Catalunya, y se veya dit forat tot vermell de foch molt ardent, y estigué obert lo espay de un credo, y lo fum que.n va axí estigué més de una hora y mitge antasno deshapagué, y en continent que la senyal del foch Can Falguera / foto Joaquim Verdaguer agué deshaparagut, se sentí dal del cel com un tir d’artilleria y de aquex un altre u altre y després comensaren a sentir los tirs espessos, que de ninguna menera se posquien comptar, y després se resolgueran dits tirs com una bonió de mal temps y això durà dit suroy dalt el cel lo espay de un quart de hora, y sempra se sentia sobra lo cap de una homa allà de hont se veyé lo senyal del foch, y tottom espantat de veure lo que.s veya y sentir lo que sentia, tot en sarè dalt del cel, y ab algunas parts digueran que aleshores ab la bonió caygueran unes pedras negres del cel que passaven tres lliuras u altres dues y mitge. Digueran que en la Torra d’en Maduxé de4 Sant Julià d’Eltura ne avia cayguda una, y a cassa Falguera de Sant Pera de Terrassa una altra , y ab moltes altres pars tanbé es digué que.n vien caygudes, però aqueixas pedras no las avem vistes y per rahó de Estathocreyhem, perquè lo dit senyal y suroy és axís, ab moltesprèdicas, t de les pedresmay n’an partlat.”
