Ni Terrassa, ni Terraça, ni Tarrasa, ni Tarrassa, ni Terracia, ni Terratia, ni Terraca, ni Terraza, ni Terracium Castellum… I ara descobrim una nova possibilitat. L’any 1570, a Anvers es publicava la primera edició del Theatrum Orbis Terrarum, el primer mapamundi modern, confeccionat al taller de cartografia d’Abraham Ortelius. Poc després, el rei hispànic Felip II el nomenaria cartògraf de la cancelleria de Madrid (1575). El més rellevant d’aquell atles és que era el primer mapa que castellanitzava els topònims catalans. En la pàgina Regni Hispani a Catalunya, Terrassa és Tarraso. Quan en les darreres setmanes s’ha generat cert debat sobre si la forma pura seria Terraça, ara apareix un nou element curiós i que era força desconegut. El nom amb la “ç” apareix escrit tres vegades en un document de l’1 d’agost de 1065.
El nom que va fer fortuna en el franquisme
Des de mitjans del segle XIX ja s’havia utilitzat el nom castellanitzat de Tarrasa, que va fer fortuna durant l’època franquista. Com a resultat d’una àmplia campanya ciutadana es va aconseguir que es recuperés el topònim original, ratificat en un acord del Consell de Ministres de 23 de juliol de 1977. La Generalitat de Catalunya, en la llista dels noms oficials dels municipis de Catalunya de 4 de febrer de 1983 va establir definitivament Terrassa. Malgrat tot, la forma Tarrassa roman present en alguns mapes i és la que empra la ultradreta i l’espanyolisme, i fins i tot alguns mitjans de comunicació de Madrid.
El nom de Terrassa, segons l’historiador Salvador Cardús, prové de l’antic Terracium castellum, que literalment vol dir “castell de material de terra”, i, per tant, es refereix als materials emprats en la construcció de la fortalesa anterior a l’actual torre del Palau. És una hipòtesi. Pràcticament, l’únic que es pot assegurar sobre l’origen del nom és que prové d’un nom llatí i que té relació amb terra.
Terracia, forma llatina normal des del segle X, s’escrivia en català Terraça i Terrassa. Al segle XVI s’imposa Tarrassa, fins que Josep Soler i Palet, a la fi del XIX, va impulsar la recuperació etimològica de la e: Terrassa.
