De Terrassa a Gusen amb bicicleta per recordar el seu avi assassinat. Alex Cirera Izquierdo va veure el nom de Félix Izquierdo inscrit a la llista de víctimes del camp de concentració nazi, i va ser així com la realitat el va colpejar amb tanta força que es va fer una promesa. Tornaria allà per dur una placa en memòria del seu familiar.
Primer però volia conèixer millor la història del seu avi, aragonès d’origen, i per això es va dirigir a l’Amical de Mauthausen. Allà va conèixer el Juan M. Calvo, un historiador especialitzat en deportats aragonesos i president de l’entitat. La connexió va ser immediata i els dos junts van anar desentrellant el viatge que Félix va fer els anys 40.
Remenant entre papers, el terrassenc va trobar unes cartes on el seu avi explicava l’itinerari que havia resseguit fins arribar a Gusen. Va ser així com va sorgir la idea: fer els 2.000 quilòmetres que separen les dues ciutats amb bicicleta. Ho havia de fer amb 19 dies, els que disposava de vacances, i la data de sortida ja estava fixada, 1 de maig de 2019.
En un dinar familiar, Calvo va explicar-li la història al seu fill, l’Eloy, i parlant parlant van decidir que allò podia arribar a ser un documental “molt potent, visualment interessant i emocionalment molt fort”. Però era una carrera contrarellotge perquè els dies s’escolaven i el timming estava ben marcat. La decisió estava presa i així va néixer “Carretera a Gusen”, un projecte impulsat des de l’Amical de Mauthasen i que ara es podrà veure el Cinema Catalunya, aquest dilluns dia 12 de juny a les 19 de la tarda.
Dinou dies d’anècdotes i patiment per dur una reivindicativa placa
L’Alex va dir ok al documental però va imposar una condició: la seva prioritat era arribar a Gusen. No estava per fer “postureos” davant la càmera. Ell només volia agafar la bici i pedalar i pedalar fins arribar al camp. Cada matí s’aixecava a les 9 i no parava fins passades les cinc de la tarda, amb una petita pausa per dinar. Quilòmetres i quilòmetres sense res més al cap.
Així doncs, la feina va ser de l’equip dirigit per Eloy Calvo de plantar la càmera on creien que podrien captar millor el pas de l’Alex, fer les petites entrevistes després de l’etapa i complementar-ho amb entrevistes amb historiadors i experts en els diferents punts del recorregut que podien lligar la petita història personal amb la gran història. “No hem falsejat res, vam capturar els moments de l’Alex com podíem, amb la idea d’explicar tres vies en paral·lel: el seu repte físic, el recorregut del Félix a través de les cartes i de milers de deportats, i el procés personal d’autodescobriment de l’Àlex”.
Van ser 19 dies fins que l’Alex va poder arribar al camp on va col·locar la placa amb el missatge: “compromís, lluita i resistència” i sentir “una explosió d’emocions”. Dinou dies plens d’anècdotes i de patiment. S’havia preparat durant cinc mesos per poder-ho fer, però al final, el que va comptar més va ser el cap i no tant les cames, i això que en total va arribar a perdre 15 quilos. “Va ser molt més dura l’exigència psicològica que la física. L’autopressió que em vaig posar per arribar… Al final, pedalava més amb el cap que amb les cames”, explica en l’acte de presentació del documental.
El paper de l’Amical de Mauthausen
Més enllà del documental històric, el director també vol posar en valor “el repte esportiu i personal, que pot enganxar fàcilment l’espectador. Perquè la voluntat era transmetre aquesta història, portar-la als instituts i arribar al públic jove”, explica. La idea és doncs projectar “Carretera a Gusen” aprofitant tota la xarxa de contactes que té l’Amical de Mauthausen (centres educatius, ajuntaments, entitats…) i també dur-lo a festivals.
Juan M. Calvo explica que ha estat un treball “d’artesania i de picar molta pedra. Han estat quatre anys des que l’Alex va fer el viatge fins que l’hem pogut presentar, i entremig hi ha hagut una pandèmia, una paternitat, problemes laborals… Però volíem assegurar la qualitat del projecte”. Ha estat també un esforç econòmic i de recursos humans de l’Amical que va costejar tot el documental, a l’espera de saber si obtindria o no subvencions, que al final han pogut arribar des de diferents administracions, entre elles l’Ajuntament de Terrassa.
“Estic segur que l’Alex post viatge és diferent a l’Alex anterior al viatge. Per l’esforç, pel sentit que va tenir la recuperació de la memòria del seu avi, per la seva predisposició de difondre aquesta història. Un compromís personal que va molt més enllà”, ha valorat el president de l’Amical. Calvo ha destacat que aquest documental és un exemple del canvi generacional. “Ara estem veient com els nous projectes de recuperació de la memòria històrica sorgeixen dels néts dels deportats i exiliats, que volen posar en valor la lluita dels seus avis i recordar-los”.
