El terrassenc Àlex Hernández, més conegut com a Tarzandez a les seves xarxes socials, ha publicat recentment un reportatge sobre la vida als camps refugiats palestins de Jordània per “donar a conèixer i apropar les seves històries” davant de la “deshumanització” que sovint pateixen. L’egarenc, periodista i creador de continguts sobre fauna salvatge i animals exòtics, ha fet un salt més enllà dels animals i ha volgut aprofitar el seu altaveu a les xarxes per donar veu a les milers i milers de persones que van haver de fugir de la seva terra per un conflicte que fa 75 anys que dura i que encara no han pogut tornar.
L’objectiu del documental era clar: “Conèixer les persones, conèixer el seu nom, la seva història, el que han viscut, les dificultats que afronten”, explica Hernández a Món Terrassa. “Sovint es deshumanitza als palestins. Em semblava interessant apropar les històries de les persones i no parlar de xifres”. Ha estat un reportatge difícil de realitzar, però també “el projecte més ambiciós i el més enriquidor en què m’he embarcat fins ara”, escriu a les xarxes.
Una mirada íntima a la vida dels refugiats que fa anys que esperen poder tornar
Hernández va agafar un vol en direcció Jordània el mes de març, i juntament amb un contacte que l’acompanyés i pogués traduir el que expliquessin els palestins, va endinsar-se al camp de refugiats d’Al Baqa’a, prop d’Amaan, el més gran del país. Allà, hi viuen persones com la Fàtima, una dona de 94 anys que va haver de fugir fins a tres vegades de casa seva i encara espera poder tornar.
Aquest és un dels molts testimonis -i potser el més impactant- que Hernández capta en el reportatge, on es pot veure també experiències i imprevistos que s’ha trobat el terrassenc pel camí, com per exemple una manifestació o algun petit altercat. Explora també com es viu la guerra des de Jordània, la visió dels palestins envers Hamàs, i els somnis i anhels dels refugiats.
En definitiva, “una mirada íntima a la vida quotidiana i els desafiaments que afronta la població refugiada palestina enmig del conflicte”.
“Que les seves històries no caiguin en l’oblit”
Una de les coses que més va agradar i sorprendre Hernández va ser poder parlar tan fàcilment amb la gent. “Pensava que la gent no voldria parlar amb nosaltres, i tot el contrari. S’apropaven, ens preguntaven d’on érem, i al·lucinaven perquè deien que allà no hi havia anat mai ningú”. Així i tot, tenia un regust amarg, ja que “era molt dur escoltar segons quines històries”. I precisament per això, l’egarenc creu que és important que no caiguin en l’oblit.
Henández no descarta tornar per gravar més documentals com aquests i donar veu a més persones, o realitzar-ne de semblants en altres territoris del món, com per exemple la vida als camps refugiats sahrauís a Algèria.
El reportatge íntegre es pot veure en el següent enllaç:
