En Sebastià Timoner i Febrer ens ha deixat. En el fons, ben bé ha retornat a “sa seva Menorca”. Com resa l’havanera del professor Josep-Lluís Ortega Monasterio, una terra blanca i amb molt d’encís. Regada pel mar, acaronada pel vent i escalfada pel sol que “mor dolçament damunt ses aigües tranquil.les”. Potser per això ell mateix n’heretà la serenor mitjançant la qual sempre feia palès un tarannà profundament encalmat. Qui li ho havia de dir ? Tota la seva vida estigué amarada per la influència d’aquell indret i origen tan summament bonic. Fa pocs anys –quina maleïda casualitat !– just mentre era, amb la seva Dolors a Canàries, patí una greu afectació neurològica de la que mai més no se’n va refer. D’aleshores ençà, tot era molt més complicat.
Fins que ara, als 80 anys, el seu cor ha deixat de bategar. No podent arribar a enfilar –d’acord al seu segon cognom– un nou mes de febrer. Com a bon timoner de la nau, aconseguí fer arrels molt profundes a la vella i bella Ègara, on va emigrar ja fa un munt d’anys.Que li ho diguin a la seva extensa família, que “sentirà dins del cor sa paraula de sa mar i des vent… Tots ells, amb uns ulls lluminosos humits d’enyorança, ploraran d’emoció”… …”Sentiran dins del cor sa paraula de sa mar i des vent”. Dos elements inconfusibles i molt ben associats –íntimament i plena– a l’esperit i sentiment vital dels originaris d’aquell entorn tan i tan suggestiu. Voldria tenir la inspiració poètica suficient per a poder expressar –amb una fondària total i ferma– allò que em dicta el cor en aquest moment de gran emoció i de sensacions difícils de controlar com jo mateix voldria. No me’n sé avenir.
La ploma rovellada se m’encalla,mancada d’oli per a obrir nova drecera. “Tornada a Menorca” és una de les havaneres més boniques, profundes i romàntiques del cançoner dels Països catalans. Tota ella, des del seu interior, encabeix una mostra esplèndida de la riquesa poètica d’una tradició ben nostra. Crec que quadra, de forma molt adient, amb el personatge, el moment, el caliu i el “tempo” que ens toca viure…És més: no tan sols anar deixant que passi, sinó fent que el record de vall on va viure no l’esborri la pols del camí. En Sebastià i tots els seus es mereixen això i molt i molt més. Aquesta nit del qui se’n va serà llarga, certament. Farcida, tanmateix, de llum i il·lusió. Al cap i a la fi, ens resta la certesa que en Sebastià s’ha anat a retrobar amb “sa seva i sa blanca Menorca”. Ha complert globalment el seu trajecte… I, com proclama un antic adagi o refrany del nostre ric costumari, “roda el món i torna al born”. O, també, som pols i –tard o d’hora– acabarem a la terra que ens va veure néixer. Bon amic Sebastià, un molt bon cel i que descansis en pau ! T’ho mereixes llargament. Malgrat la nostàlgia, la tendresa del poeta i el compositor musical sembla com si haguessin pensant en tu…quan van aconseguir ” quadrar-te ” aquesta peça musical de tants quirats.
Vivia al carrer de Ramon Llull i tenia una petita torreta, a Viladecavalls, amb un hortet.
