La flora i la fauna de la terra ha canviat en els últims milions d’anys. I moltes espècies han evolucionat. Ara podem recordar com eren uns parents dels porcs actuals, els súids. En tres articles a Journal of Mammalian Evolution, investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP-CERCA) descriuen les restes dentals d’aquests animals de tres jaciments del Vallesià inicial (menys 11 milions d’anys) de la conca del Vallès-Penedès. I es posa llum. Ho explica David M. Alba, de l’CP-CERCA a Divulga UAB, revista de difusió de la recerca.
Tres jaciments
Aquests tres jaciments tenen una edat similar, corresponent al Vallesià inicial. Fins fa poc, es pensava que només els èquids hipparioninis (cavalls tridàctils d’un llinatge diferent dels actuals) s’havien dispersat cap a Europa a principis del Vallesià. La recerca duta a terme durant la darrera dècada mostra que la transició entre les faunes prevallesianes i les vallesianes d’Europa comportà un recanvi més important del que es pensava tradicionalment. No només implicà la progressiva substitució de múltiples gèneres i espècies (a causa d’evolució in situ) sinó també la dispersió aparentment simultània de diversos elements orientals—incloent-hi els èquids hipparioninis, els giràfids i els fèlids dents-de-sabre—a principis del període Vallesià.
Coexistència d’un tetraconodontí de grans dimensions
La composició de les associacions de súids dels tres jaciments, que enregistren la coexistència d’un tetraconodontí de grans dimensions (anomenat Parachleuastochoerus valentini) amb un suí d’una mida similar (Propotamochoerus palaeochoerus), confirmen que aquesta darrera espècie va ser un dels altres immigrants arribats des de l’Àsia a principis del Vallesià. Durant molt de temps es va pensar que P. palaeochoerus, que és el suí més antic d’Europa, havia arribat força abans del Vallesià. Però recentment això s’ha atribuït a una confusió amb Pa. valentini i la datació incorrecta d’alguns jaciments (com Castell de Barberà).
