“Em vaig quedar sola en una casa plena de dolor”. Aquesta és la sentència d’una terrassenca després de viure un dels dies més durs de la seva vida, i que vol ser alhora un crit d’alerta cap a les administracions, que en els darrers temps tant parlen de la necessitat de vetlla per la salut mental i benestar emocional de la ciutadania.
Els fets van passar aquest mes de juliol, i la Marina ha decidit fer el pas i explicar a MónTerrassa la seva experiència amb un objectiu primordial: “no vull que això li torni a passar a ningú”. Recorda que era “estiu i feia calor” però que per ella aquella matinada es va convertir en “el dia més fred de la meva vida”. I és que en desvetllar-se per algun motiu que no sap explicar, es va trobar estès a terra, sense coneixement, “la meva parella, el meu amor i company de viatge”. Ràpidament, va trucar al telèfon d’emergències 112, que van donar-li unes indicacions i van activar l’alerta.
“Van arribar de pressa, tot i que a mi em va sembla una eternitat”, recorda. No té cap queixa de la seva actuació. Fins i tot van poder recuperar el ritme cardíac d’en Juan Carlos durant uns instants, “prou per fer-li un diagnòstic amb un electrocardiograma. Era un lluitador, però l’atac va poder amb ell. Malgrat tots els esforços, va morir allà, davant dels meus ulls”.
Aquí, però va començar el segon malson. A la pèrdua mental del seu ésser més estimat s’hi va afegir la buidor física. “El metge va constatar que no respirava. Em va deixar uns papers i tots es van acomiadar. Ho sento, adeu, em van dir. I totes aquestes persones que ocupaven el menjador i part de la casa, de cop, van desaparèixer i em van deixar en la solitud més absoluta. Durant gairebé una hora i mitja que mai oblidaré”, lamenta.
Davant d’aquesta situació viscuda, la Marina considera que hauria d’existir “un protocol per no deixar sola una persona en una casa plena de dolor”, i proposa, per exemple, que “seria suficient que una de les persones que ha intervingut en l’emergència es quedés fins que arribés un familiar o que simplement ajudés a qui ha viscut aquesta experiència i que no es veu capaç de fer res, a contactar amb algú. Una persona que vetlli per la seva integritat emocional en aquests primers moments. N’hi hauria prou perquè el fred no fos tan insuportable”. La terrassenca sentencia que “el fred més intens no ve de l’hivern, sinó de l’absència i la solitud”.
Els Dols reclama protocols d’acompanyament en casos de mort sobtada
La vivència viscuda per la Marina ha interpel·lat a l’Associació Els Dols, entitat amb seu a Terrassa que justament, una de les seves funcions, és acompanyar les persones en un procés de dol. La seva presidenta, Kandy Guerrero, coincideix amb la terrassenca i afirma que “ningú hauria de travessar la mort sobtada d’una persona estimada en solitud”. Subratlla davant l’experiència acumulada que “les primeres hores després d’una mort inesperada marquen profundament el procés de dol” i que “la presència d’un professional pot alleujar un patiment que, altrament, es viu com a abandonament, malestar i tristesa absoluta”.
Per això, des de l’entitat consideren “imprescindible” que es puguin desenvolupar “protocols específics i que es dotin de recursos i professionals formats per no deixar a ningú, tota sola, en una casa que acaba de viure una tragèdia igual. No tothom està preparat per rebre l’impacte de la mort”. I apunten que és “urgent que els serveis d’emergència i de salut disposin de temps, de mitjans i de coordinació, amb més recursos comunitaris, per garantir un acompanyament mínim fins que arribin familiars o xarxes de suport”.
Des d’Els Dols reivindiquen la “cura emocional” en aquests instants “límits” perquè afirmen que és “una responsabilitat col·lectiva i un deure institucional, no una cosa opcional o secundària”. Conviden les administracions a prendre nota d’aquestes situacions, i ha apostat per “saber acompanyar”, i no fer-ho com si fos un gest accessori, sinó “perquè és una qüestió de dignitat i de drets per als quals s’enfronten al dia més fred de la vida”.
