Tot i que cada vegada els telers eren més perfectes, les peces de roba havien de ser repassades una per una, i si es detectava alguna errada calia esmenar-la. Per aquesta feixuga tasca les empreses tèxtils tenien un autèntic exercit de “cosidores d’errades”, fet que fa que a Terrassa hi hagi poques famílies que no hagin tingut algun parent que s’hi hagués dedicat. Aquest treball no requeria de cap màquina especial i sí en canvi de treball humà de molta precisió ja que havia de solucionar el que la maquinària no havia fet bé. Aquesta tasca era feta per dones i noies joves que treballaven en una atmosfera de quasi total silenci, i és que calia una absoluta concentració.
Veure una nau amb gairebé 100 treballadores sense pronunciar paraula costa d’imaginar, però així era. La secció de l’empresa Sala i Badrinas era dirigida per Agustina Beltràn, que va començar l’any 1935. Les cosidores d’errades estaven subdividides en 3 seccions: les cosidores, les pinçadores i les desbarradores.
- Les cosidores esmenaven petits estrips que feia el teler i feien servir l’agulla, les tisores i el didal i la seva habilitat era conèixer els diferents tipus de tramats del teixit per tal de que la peça final quedés com nova.
- Les pinçadores tenien la feina de treure del teixit els nusos, pelusses o fils que embrutaven la roba i per fer-ho utilitzaven diferents tipus de pinces i per fer aquesta feina calia molta rapidesa i una gran paciència.
- Les desbarradores eren les encarregades de fer desaparèixer les desigualtats de color i que feien que la tela presentes unes barres molt característiques, produït moltes vegades per defectes en el tenyit de fils o desigualtats en la torsió dels fils o en el doblat per citar uns exemples. Per fer desaparèixer aquestes barres es feien servir diferents procediments segons la classe de genero.
Nota: La meva sogra va fer de cosidora d’errades tota la seva vida i sempre va parlar molt bé d’aquest ofici que va aprendre a Terrassa, quan va venir amb la seva mare d’un poblet d’Osca.
