Si em dius Adéu

Una opinió de Josep Ballbè avui que el bisbe Saiz del càrrec d'arquebisbe de Sevilla

17 anys després d ́arribar a Terrassa, el bisbe Josep-Àngel pren possessió, avui, del seu nou càrrec a Sevilla. No és pas a mi a qui pertoca fer-ne balanç. “Doctores tiene la iglesia”. Bé faria l ́autoritat religiosa en analitzar el seu pas per aquests verals de l ́antiga Ègara. Com diu la cançó, no vull “que cap ocell trenqui l ́harmonia del seu cant”. Això sí, desitjo –de cor– “que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir”. En escriure això penso en els terrassencs, que esperem/desitgem un substitut més planer, empàtic, global i simbiòtic. …I “que la vida li doni un camí ben larg”. Per tal que així fos, l ́escollit no hauria d ́ultrapassar els 50 anys. Alhora, encaixaria millor una persona d ́arrels catalanes.

Bufen mals vents pel catolicisme. Clonant els tancaments d ́oficines
bancàries, fa menys d ́un mes que s ́ha anunciat quelcom semblant pel
que fa a parròquies (a Barcelona, en passaran a millor vida 160 de les
208). Convenir que bona part de l ́entrellat s ́explica pels deliris
“indepes” d ́un sector del clergat palesa desinterès per ajustar el
pronòstic. No hi té res a veure la “deïficació” d ́alguns preveres que
sempre parlen “ex cathedra” i de temes allunyats del què pertoca ?
De ben segur que, els darrers anys, aquest rerefons també ha incidit en
la manca de vocacions sacerdotals. Defensar que les xifres del seminari
de la diòcesi local (a Valldoreix) s ́allunyen de l ́estadística general
espanyola fa de mal sentir. Si més no quan tothom coneix que bona part
de la “marca” en les noves ordenacions s ́ajusta a un perfil opusdeista.

Tal vegada aquest tret explicaria el distanciament entre cúria i fidels…
Amb aquest dibuix, només pretenc suggerir vies d ́anàlisi envers un
capgirament tsunàmic la projecció de l ́església de casa nostra, que
bona falta fa. També caldria ampliar el ventall de col·laboradors en
tasques per a potenciar la tasca apostòlica de l ́església: la formem tots
i no tan sols una elit molt concreta i més aviat poc discreta.

En acabar, no m ́oblido de refregar la promesa incomplerta, fa deu anys
i mig: el nou orgue del Sant Esperit. La línia musical d ́unes celebracions
menys místiques i més participatives guanyaria enters. A partir d ́ací,
doncs, menys apel·lar a la “crisi” i un bri d ́humilitat per a reconèixer que
resta molta feina per a fer. Tibant de poesia i de la lletra d ́una altra
cançó, “cal dir adéu a la porta que es tanca… El camí fa pujada i, a les
vores, hi ha flors”.Tanmateix, “tot està per fer i tot és possible”.

Nou comentari