!--akiadsense-->
Fa molts dies que tinc el cor en un puny. M ́envaeix la temptació de pensar que ja no em resten forces. És en aquest punt que intento tibar d ́alguna de “recurs”: la fe, l ́esperança, la poesia, la música, l ́estima, la pregària/meditació i la pròpia imaginació. Una mena de poti-poti amb el que em deixo mig dur i mig enganyar. Altrament, llançaria la tovallola.
Un lladre maleït -en forma de virus- ens està robant l ́essència vital d ́un munt de persones estimades. Unes, per raó d ́amistat. D ́altres -com és aquest cas- per línia sanguínia…
Ara, li acaba de tocar a la meva tieta. Em costa trobar el rampell de la inspiració per a prendre la ploma. O, més ben dit, per a asseure ́m davant del meu portàtil i bastir-l ́hi unes línies de comiat ben sentides. Prenent un dels components del “menú” que avançava en el paràgraf anterior, clonaré alguns versets literals d ́una memorable cançó del noi del Poble sec: “la tieta”.
Perquè, no endebades, ens acaba de dir adéu una germana de la meva mare (q.e.p.d.): na Madrona Urrit i Mas. Mai no em podria perdonar desterrar aquesta idea. Hic et nunc, em ve a la ment retorçar i adaptar. un passatge bíblic (Lluc, 19:40). Textualment diu que “si aquests callen, les pedres clamaran”.
“Ja li podia dir un mirall esquerdat que es feia gran. Com ha passat el temps ! Com han volat els anys ! Com somnis de jovent pels carrers s’han perdut ! Com s’arruga la pell, com s’ensorren ells ulls !” El seu traspàs (als 92 anys) m ́ha trasbalsat i descol·locat fortament. És “com si m ́hagués despertat -de sobte- un fort cop de vent als finestrons.
Amb els ulls mig tancats, la fredor dels llençols vol cercar una mà sense trobar ningú. Ni ahir ni demà”. Els seus set fills llurs famílies s ́han quedat submergits “en la solitud d ́un fidel amant. Contemplant un missal adormit o un got d ́aigua mig buit damunt la tauleta de nit”.
”Una nit silent, conformada i sense remors que ja mai no tindrà el consol dels raigs vermells del sol. Totes les ombres s ́han cobert de pau. Malgrat que ja res no serà igual. Sempre havia tingut un plat quan arribava Nadal… Fins que l ́albada d ́un ocàs decrèpit la va situar en la corba d ́una lenta baixada. Fou aleshores que es veié encabida en l ́entorn d ́un parell de residències geriàtriques (una a Terrassa i, l ́altra, a Valldoreix).
Molt abans, tenint una edat avançada, treia rauxa i empenta per a matricular-se a la Universitat. Allí, assolí el nivell de l ́excel·lència en la llengua del principat, en la seva filologia o altres serrells col·laterals. Sempre fou un exemple i un referent en la defensa acèrrima d ́aquesta via. Un corriol on tal vegada altres ciutadans més estentoris arribaren a perdre l ́oremus, decantant-se per imposar exclusivament la vessant política. Ací ho deixo. Un dia o altre s ́havia de morir. “més o menys com tothom. Se l ́ha endut un virus cap al forat profund.
Llavors, tot i tenir més que pagat el nínxol i el taüt, els psalms dels capellans, la missa de difunts i les flors”, no deixa d ́ésser una cabronada el fet de no poder acomiadar- la com es mereixia. Ha mort la tieta, sí ! Que descansi en pau i amén ! Però mai no l ́oblidarem.! Tres setmanes i mitja després de marxar na Maria Marcet i Bonet, (carmelita missionera), una altra neboda seva com jo, ha estat cridada. Que la terra els sigui el màxim de lleu possible –a totes dues– i que, al cel, ens sigui possible retrobar-les
