La violència masclista sobre dones amb capacitats diverses és una de les grans xacres que actualment tenim a la nostra societat, i ho és per partida doble perquè a més és invisible. Aquesta és la sensació que tenen les mateixes víctimes i que ha estat traslladada en l’acte de presentació de la diagnosi “L’impacte de la violència masclista en dones amb capacitats diverses”, realitzat per l’Ajuntament de Terrassa, des dels serveis de Capacitats Diverses i Polítiques de Gènere.
“Seguim treballant per conèixer i difondre la realitat de les dones amb capacitats diverses, una feina iniciada fa dècades i que mostra que Terrassa és una ciutat compromesa amb les dones, i lliure de tot tipus de violència”, ha assenyalat la regidora Mónica Polo. Al seu costat, la tinenta d’alcalde Núria Marín ha ressaltat que l’estudi busca “contribuir a fer visibles les violències úniques i específiques que pateix aquest col·lectiu i alhora ajudar a incorporar la perspectiva de gènere al model social de la discapacitat”.
S’ha fet comptant amb la participació de les mateixes veus de dones amb discapacitat, consensuant les propostes i la realització de l’estudi. Des de l’equip de govern, i la directora de l’estudi, Blanca Moreno, recorden que això només és “el punt de partida” amb la voluntat que en un futur “ens ajudi a elaborar estudis més complexes i posant èmfasi en aquelles variables que en aquí no hem pogut aprofundir, com la raça, classe social, estudis o orientació sexual”.
Dependència, sobreprotecció i un gran silenci
La diagnosi s’ha elaborat arrel de la proposta de resolució aprovada al primer Ple de Dones de l’Ajuntament de Terrassa. Aleshores i ara se subratlla que “un dels missatges que es va posar sobre la taula i que l’estudi corrobora és que la societat no visibilitza les dones amb discapacitat, i això dificulta encara més que es pugui planificar o abordar les seves problemàtiques específiques correctament”.
El document compta amb 27 entrevistes a dones de totes les edats, tipus i graus amb discapacitat. També amb gairebé una trentena d’entrevistes a persones que hi tenen relació professional o personal. Una de les conclusions més doloroses és el reconeixement que “la societat les infantilitza sovint i de manera molt freqüent, i això és molt pervers perquè és una de les formes de no escoltar, de limitar l’expressió de la persona i també al seva sexualitat. Hem de defugir del concepte que les dones amb discapacitat son dones indefenses”, indica Moreno.
Això és clau perquè el fet de veure-les indefenses fa que primer, que les empreses “no ens vegin productives”, amb la conseqüent exclusió laboral; i segon, que les famílies “ens protegeixen massa i tenen por que treballem fora de casa”, la qual cosa es tradueix amb una dependència emocional i econòmica respecte als altres difícil de trencar. Lamenten també que “a vegades vivim en comunitats tancades i sempre estem amb les mateixes persones”, per això quan es produeix un abús, aquest queda immediatament silenciat.
Dependència, silenci, sobreprotecció… aquestes són també violències masclistes. I subratllen que és una problemàtica que implica a tota la societat perquè aquesta cadena tampoc es trenca quan son al col·legi o quan van al metge, per exemple, algunes reflexions recollides expliquen que “als centres de salut ja tens una etiqueta posada, i si et trobes malament sempre diuen que és per la discapacitat” o “quan em vaig trencar el canell no em van donar rehabilitació perquè deien que no treballava i que amb la meva discapacitat no calia”. També la infantilització fa que la informació que les afecta directament a elles no els arribi, “molts pamflets sobre violència masclista són difícils d’entendre” o bé perquè “quan vaig acompanyada parlen directament a l’altra persona, com si jo no els entengués”.
Recomanacions per ajudar a les dones amb discapacitat
Davant d’aquest anàlisi, l’estudi proposa diverses recomanacions a les administracions per tal d’ajudar a trencar barreres i silencis. La creació d’uns serveis de suport específic contra la violència masclista o la intervenció i potenciació de grups de dones i xarxes de suport és una de les claus. També fer que les activitats i actes sigui accessibles i fàcils.
La formació dels equips de professionals en l’atenció a dones amb discapacitat és un altre dels punts primordials. També es proposa potenciar els grups d’ajuda mútua per a famílies, suports com la lectura fàcil o llengua de signes en actes, esdeveniments i tríptics informatius editats per l’administració local. I tenir en compte els horaris familiars i servei de canguratge per fer més fàcil que aquestes dones també participin en el dia a dia de la vida social de la ciutat.
