L’Hospital Universitari de Terrassa es troba a l’ull de l’huracà arran del suïcidi d’una pacient amb un trastorn psiquiàtric en un box d’urgències del centre hospitalari. Els fets es van produir el passat 22 d’agost. La pacient es va llevar la vida després d’esperar 48 dins un box d’urgències per poder ingressar a planta. És a dir, dos dies esperant passar de rebre atenció mèdica dins l’equipament d’urgències de l’hospital -amb pacients amb necessitats molt diverses-, a ser atesa a l’ala de psiquiatria del centre sanitari. Aquestes 48 hores van resultar fatídiques i la pacient va acabar suïcidant-se. Des del Consorci Sanitari de Terrassa (CST) defensen que els treballadors de l’hospital van complir amb els procediments establerts: “Durant les 48 hores que va estar al servei d’urgències, va ser atesa per l’equip de l’àrea de medicina i l’equip de psiquiatria coordinadament, els quals van actuar amb professionalitat fent la valoració de la pacient i el seguiment clínic segons les actuacions establertes en aquests casos”, apunten des del consorci a través d’un comunicat, i neguen que es tracti d’un cas de negligència mèdica.
Des de l’Ajuntament de Terrassa ja han exigit al govern de Salvador Illa que posi en marxa una investigació “transparent” per tal d’esclarir quins factors van fallar fins al punt de portar una pacient a llevar-se la vida, ja que d’aquesta manera podrien “millorar” els protocols i plans d’actuació per evitar que una situació d’aquesta mena es repeteixi. Paral·lelament, segons apunten en conversa amb Món Terrassa fonts del comitè d’empresa del Consorci Sanitari, que s’ha reunit aquesta setmana amb urgència, també s’ha iniciat una investigació interna per “analitzar amb detall” els fets i proposar “mesures” al respecte, malgrat que no s’ha concretat quines. Les organitzacions sindicals del sector, com ara el sindicat Metges de Catalunya –majoritari dins el comitè d’empresa de l’hospital– i la UGT, han atribuït la desgràcia a una mancança estructural del sistema sanitari, principalment la falta de llits a planta, que aguditza el col·lapse dels serveis d’urgències.
D’acord amb les dades del Departament de Salut, els professionals d’urgències van atendre 3.893.183 visites el 2024 arreu de Catalunya, cosa que suposa un increment del 21% en els darrers tres anys. Segons les mateixes xifres, els hospitals catalans atenen cada dia més de 10.000 visites urgents; concretament, 10.637 de mitjana durant l’any passat. Del conjunt de pacients atesos, un 10% requereix ingrés, cosa que posa sobre la taula la manca de llits als hospitals, però també als centres sociosanitaris del país. Aquest greuge afecta el conjunt de la població catalana, però complica encara més l’atenció de les persones que pateixen trastorns de salut mental.
Unes urgències dissenyades per “saturar-se”
L’infermer i vocal de salut mental del Col·legi Oficial d’Infermeres de Barcelona (COIB) Àlex Marieges, que fa prop de tres dècades que treballa en aquest sector, argumenta en conversa amb Món Terrassa que “els serveis d’urgències” del país “estan dissenyats per saturar-se”. Un problema que afecta tant les urgències genèriques com a les específiques de psiquiatria, poques i infradotades en alguns hospitals de Catalunya. Alguns dels hospitals que disposen d’aquest servei són l’Hospital de Sant Pau, de Barcelona, l’Hospital Germans Trias i Pujol, de Badalona, l’Hospital Clínic, de Barcelona i, incorporat recentment, el Parc Taulí de Sabadell. Ara bé, malgrat comptar amb aquest dispositiu, tampoc es deslliuren de les mancances en salut mental del sistema sanitari: “Les urgències psiquiàtriques no tenen forma de drenar els pacients cap a planta perquè falten llits en les àrees de psiquiatria”, afegeix Marieges.
Com pot acabar en suïcidi una estada de massa hores en un box d’urgències
Per la seva banda, la presidenta de l’associació Salut Mental Catalunya, Mercè Torrentallé, també argumenta que la manca d’especialistes en psiquiatria arreu del país contribueix a la saturació de les urgències: “A la Noguera [la comarca on viu] només tenim un psiquiatre. Ara m’han donat hora per al 2027, però si ho necessito abans segur que hauré d’anar a les urgències genèriques”, explica Torrentallé, que lamenta que Catalunya té de les ràtios “més baixes” d’Europa de personal especialitzat en salut mental. “A les urgències generals, el personal no té tanta formació [en trastorns de salut mental] i tampoc hi ha espais dissenyats específicament per a aquestes persones”, afegeix la presidenta de l’associació de referència del país en salut mental, que remarca que els trastorns psiquiàtrics encara no estan abordats com cal dins el sistema sanitari. En aquesta línia, la presidenta de la Societat Catalana de Medicina d’Urgències, Mireia Puig, també alertava en una entrevista a l’ACN de l’increment de la “pressió assistencial”, en bona part ocasionada per les “dificultats” d’accés tant a l’atenció primària com a l’especialitzada amb què es troben de vegades els pacients, els quals acaben buscant solució als seus problemes de salut a través dels serveis d’urgències.
L’impacte en els pacients
La manca de llits als hospitals col·lapsa el servei d’urgències d’alguns centres, però també les sales d’espera on els pacients fan temps fins a ser atesos i superar el primer cribratge. A l’Hospital de Terrassa, aquesta mateixa setmana, alguns pacients, que han preferit mantenir-se en l’anonimat, han explicat a Món Terrassa a les portes del centre que “normalment” passen hores fins a poder ser atesos per primera vegada: “Alguna vegada m’hi he estat més de dues hores”, apunta una pacient, acompanyada de la seva filla a la sala d’espera de l’hospital terrassenc. Un cop dins, la situació no millora gens.
Des del sindicat de Metges de Catalunya denuncien que la saturació de les urgències provoca que molts pacients hagin d’esperar dies a rebre un llit a planta. Malgrat que no apunten un temps mitjà d’ingrés, des de l’organització sindical asseguren que “gairebé sempre hi ha entre vint i trenta pacients pendents d’ingrés”: “Això vol dir que se’ls col·loca com es pot dins les urgències. En passadissos, en espais comuns…”, defensen des del sindicat majoritari de facultatius de Catalunya. Una situació que relaten des de l’organització sindical confirma amb els testimonis d’alguns pacients: “És cert! Recordo un cop que vaig estar unes quantes hores en un dels passadissos d’urgència perquè no tenien un box per a mi”, apunta una altra de les pacients de l’Hospital de Terrassa. De fet, els mateixos treballadors del centre, un mes i mig abans de la tragèdia del suïcidi, ja alertaven, en un correu al qual va tenir accés l’ACN, que la situació de les urgències estava arribant al límit. En aquell moment, dels 104 pacients que atenien, trenta estaven pendents d’ingrés a causa de la manca de llits a planta. D’aquesta trentena, la meitat estava repartida en els passadissos d’urgències perquè ja s’havia superat la seva capacitat.
La “ventafocs” del sistema sanitari
En els darrers anys, d’ençà de la pandèmia de la Covid, la conscienciació sobre la salut mental ha guanyat molt pes en la societat catalana, però també s’ha disparat el nombre de persones que pateixen qualsevol mena de trastorn d’aquesta mena. Així i tot, el sistema sanitari del país continua sense estar preparat: “Encara falten molts professionals especialitzats”, exclama Mercè Torrentallé. En aquest sentit, coincidint amb l’opinió de la presidenta de l’associació Salut Mental Catalunya, Àlex Marieges també apunta que l’administració catalana continua invertint pocs recursos sobre aquest àmbit: “Continua sent la ventafocs del sistema sanitari”, afegeix el vocal del Col·legi Oficial d’Infermeres de Barcelona, que considera que un dels camins a seguir és crear més urgències específiques per als pacients psiquiàtrics per crear “entorns més protectors”: “Hi ha molta demanda i molt pocs espais adequats per atendre-la”, argumenta Marieges.
El suïcidi d’una pacient a l’Hospital de Terrassa, doncs, han posat de nou sobre la taula el mal funcionament dels serveis d’urgències dels centres sanitaris del país. Un col·lapse sistèmic que ja no es produeix només durant els mesos de més pressió assistencial, com els períodes d’auge de virus respiratoris, sinó que es cronifiquen durant tot l’any.
