La psiquiatria continua sent la gran oblidada del sistema sanitari. Mentre els quiròfans, monitors o respiradors reben prioritat absoluta en les urgències mèdiques, l’atenció en salut mental es percep com a secundària, prescindible. No obstant això, un pacient en plena crisi paranoide, d’ansietat o travessant una angoixa insuportable pateix amb la mateixa intensitat que qui corre risc vital; la diferència és que el sistema no el reconeix com a urgència.
Catalunya presumeix de modernitat en salut mental. En congressos, informes oficials i titulars de premsa es repeteix amb freqüència la imatge d’un sistema avançat, sensible i adaptat als temps. No és casualitat que s’exhibeixin com a exemple els hospitals de Sant Boi o Martorell, considerats la “joia de la corona”, històricament referents en l’atenció psiquiàtrica i gestionats en gran part per institucions religioses. Els seus edificis de nova planta, l’arquitectura cuidada i els espais oberts transmeten la idea d’un entorn pensat per a la recuperació i la dignitat del pacient.
No obstant això, després d’aquesta façana impecable, la realitat quotidiana és molt menys brillant. L’atenció a la salut mental a Catalunya arrossega mancances estructurals i una alarmant falta d’homogeneïtat. Més enllà de Sant Boi o Martorell, als hospitals generals, on acudeixen milers de persones cada any en situacions de crisis, no existeixen criteris clars ni protocols comuns per a l’atenció de la urgència psiquiàtrica. La resposta depèn del centre, del torn i, a vegades, fins i tot de la sensibilitat individual dels professionals.
La modernitat, per tant, es queda en la superfície: en la fotografia institucional, en els murs recentment pintats i en el discurs polític. Mentrestant, la pràctica clínica real continua desproveïda dels recursos humans necessaris, d’equips multidisciplinaris estables i de la sensibilitat que exigeix un àmbit tan delicat com la salut mental. I en aquesta contradicció —entre l’aparador d’avantguarda i el dia a dia de passadissos saturats i protocols improvisats— es juguen l’atenció, la seguretat i la integritat dels pacients.
La planificació hospitalària no sorgeix dels qui atenen els pacients, sinó de comitès i gerents allunyats de la realitat assistencial. Les polítiques sanitàries es dissenyen des de despatxos, amb criteris polítics i administratius, no des de l’experiència de metges, infermeres i tècnics que sostenen l’atenció dia a dia. El resultat és un sistema que falla quan més es necessita.
Les conseqüències recauen sobre els professionals. Mal pagats, sobrecarregats i sense capacitat d’oferir l’atenció que voldrien, conviuen amb el dolor dels qui no poden atendre. I, paradoxalment, són ells els qui reben les queixes dels pacients. L’arrel del problema no està en ells, sinó en estructures que els condemnen a la impotència. Gran part del personal sanitari depèn de contractes precaris vinculats a consorcis, mútues o empreses privades, no de la funció pública. La ficció que tot treballador d’hospital públic és funcionari s’enfonsa: excepte en alguns grans centres com Vall d’Hebron o Bellvitge, la majoria d’hospitals estan externalitzats. Aquesta fragilitat laboral genera por: residents, adjunts, tècnics i infermers viuen pendents d’avaluacions, renovacions i jerarquies. Es prioritza “caure bé” abans que fer bé, perquè perdre l’ocupació és un risc massa alt. La por bloqueja la protesta, i la supervivència professional s’imposa a la vocació.
A aquesta precarietat se suma la sobrecàrrega assistencial crònica. Serveis dissenyats per a absorbir 50 pacients n’acaben atenent 500. Passadissos plens de lliteres, esperes interminables, personal exhaust. L’única cosa que canvia és la façana: hospitals remodelats, passadissos més agradables, ambulàncies pintades de groc per a parer de l’administració. Però la realitat clínica segueix igual que fa trenta anys.
Durant la crisi econòmica, les retallades es van aplicar com si tots anessin funcionaris, encara que la majoria no ho eren. A la ciutadania se li va transmetre la idea d’un sistema sòlid i estable, quan en realitat era —i continua sent— una xarxa de contractes precaris sostenint un dret universal. Mentre medicina, recerca i professionals avancen, polítics, directius i institucions romanen ancorats en el passat. El poder el tenen els qui no evolucionen, i aquesta és l’arrel de la paràlisi del sistema.
El passat 22 d’agost, aquesta paràlisi es va transformar en tragèdia a l’Hospital Universitari de Terrassa. Una dona amb un trastorn psiquiàtric greu es va suïcidar després de passar més de quaranta-vuit hores en un box d’urgències esperant un llit en psiquiatria. El comitè d’empresa havia advertit del risc i de la saturació extrema, sense que s’actués. La població de Terrassa ha crescut un 10% en l’última dècada, mentre els recursos sanitaris romanen estancats. L’ocorregut no és una fallada puntual, sinó la conseqüència visible d’un model que invisibilitza la urgència mental i deixa a pacients i professionals desprotegits.
El col·lapse viscut no pot entendre’s com un accident aïllat ni com un error puntual de gestió. El comitè d’empresa havia alertat reiteradament sobre el risc que suposava la saturació extrema, però els advertiments van ser desoïts. En una dècada, la població de Terrassa ha crescut un 10%, mentre els recursos sanitaris s’han mantingut immòbils, incapaços de donar resposta a una realitat canviant. Aquesta inacció ha consolidat un model que margina la urgència en salut mental i exposa tant a pacients com a professionals a una situació de vulnerabilitat inacceptable.
La indignació no s’ha fet esperar. Sindicats, partits i ciutadania exigeixen una recerca transparent i mesures urgents, però el debat no hauria de quedar atrapat en la immediatesa dels titulars. Aquest suïcidi no és un fet aïllat: és el reflex més brutal d’un sistema que s’esforça a maquillar la seva imatge pública mentre fracassa en l’essencial, garantir una atenció digna i suficient als qui més el necessiten. La tragèdia es repeteix i l’escena resulta previsible: el Ajuntament, el consorci, el Servei Català de la Salut iniciaran la seva dansa de responsabilitats. S’anunciaran comissions i recerques, l’oposició prometrà un altre model si aconsegueix transformar la indignació en vots i els habituals intervinents recitaran discursos gastats. Una coreografia política en la qual abunden càrrecs i portaveus, però escassegen els professionals que realment sostenen el sistema. Massa retòrica i molt poca assistència. I, al final, la mort en solitud.
Vivim sota un model sanitari que s’embeni com a públic però funciona amb lògiques privades, on els professionals treballen amb por, suporten càrregues impossibles i veuen com la modernització cosmètica oculta una realitat que a penes ha canviat des dels anys noranta. La psiquiatria continua sent la gran oblidada, i el dolor de Terrassa no pot convertir-se en un número més en l’estadística. La salut mental és vida, i la urgència psiquiàtrica ha de ser reconeguda i atesa com el que és: una urgència real.
No podem mirar cap a un altre costat. La societat i les institucions tenen l’obligació d’actuar, de dotar de recursos suficients, de planificar des de l’experiència i no des del despatx. Cada minut que una persona sofreix sense atenció adequada és un fracàs col·lectiu. És hora de reconèixer que la urgència psiquiàtrica mereix la mateixa prioritat que qualsevol altra, perquè el valor de la vida no es mesura només en el que sagna, sinó també en el que fa mal.
Javier Rubio, consultor clínic en processos diagnòstics i terapèutics. Professional sanitari amb més de 30 anys de trajectòria pública i privada a l’àmbit de la salut i la formació mèdica. especialitzat en la valoració integral de pacients, orientació clínica personalitzada i coordinació d’itineraris assistencials.
