Davant del suïcidi d’una pacient amb problemes de salut mental en un box d’urgències de l’Hospital de Terrassa aquest passat mes d’agost, la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de Terrassa (PDSPT) denuncia que això no és un fet aïllat. Ja fa anys que ho denuncia al CatSalut, a la Síndica de Greuges de Catalunya i l’Ajuntament de Terrassa, i és el reflex d’un sistema sanitari col·lapsat, incapaç de garantir l’atenció bàsica a qui més ho necessita.
Que hagi tingut lloc un suïcidi en un espai que ens hauria de protegir i cuidar, és una de les proves més evidents que el sistema està fallant des de la base. Estem davant d’una emergència Social en Salut Mental, aquesta és una realitat prou coneguda. Veiem com el mateix sistema fa temps que, almenys sobre el paper, està alerta:
Diu, literalment, el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-25:
L’objectiu de reduir la prevalença i l’impacte de la conducta suïcida a Catalunya a través d’un sistema integrat i eficient de prevenció, intervenció i post venció que tingui en compte la perspectiva de gènere, amb la priorització dels grups de més risc en les seves accions i plantejaments. Les línies estratègiques i àrees rellevants del pla: prevenció universal, selectiva, indicada i estructural del suïcidi; detecció, accés, atenció immediata tractament recuperació i processos de suport en casos d’intents de suïcidi; post venció i suport a la família i altres supervivents; seguretat dels pacients i prevenció del suïcidi.
Davant del suïcidi d’aquest mes d’agost, no podem tenir una prova més evident i terrible del fracàs de les suposades mesures que el nostre sistema de salut aplica, i que es materialitzen en una desprotecció recurrent del sistema, amb un augment de suïcidi, d’ansietats i depressions.
Això és especialment greu en el cas d’infants i adolescents, amb problemes greus, amb llistes d’espera de 3 a 6 mesos per accedir a una primera consulta per rebre atenció psicològica i amb visites de seguiment cada tres, quatre o més mesos, sabent que el temps és vital amb problemes de salut mental, i amb el patiment afegit que comporta pels pacients i també per a les famílies.
Tot plegat és una situació intolerable. En molt casos l’alternativa és pagar i anar a una consulta privada. Però això no fa més que agreujar la situació, perquè què queda quan una persona no té recursos, com és el cas de la gran majoria, per pagar una consulta privada? L’autopercepció i autoestima de la persona, que ja té prou problemes de salut i que, a més a més, ha de partir el menyspreu, desqualificació i segregació social que implica veure’s exclòs del dret a la salut perquè no té els diners i recursos materials suficients.
No podem permetre que això estigui succeint, i menys encara, no podem permetre que això es normalitzi.
Els que aproven lleis per privatitzar la sanitat són responsables de vulnerar el dret a la salut de les persones. També l’Ajuntament de Terrassa que té el 40% del Consell de Govern del CST.
Perquè viure amb dignitat no és un luxe, és un dret al que no podem renunciar.
Si toquen una vida ens toquen a totes.
Aquesta tragèdia ens ha de fer reflexionar i canviar el model actual per garantir el Dret a la Salut de les persones i tenir una sanitat pública i de qualitat.
