Crit d’ajuda d’una pacient de salut mental a Terrassa. Aquest divendres, dia 10 d’octubre, Terrassa celebrava el Mental Fest, un festival que va omplir la plaça Vella de nombroses activitats i amb el qual es volia conscienciar sobre la importància de cuidar la salut mental, tant en l’àmbit personal com amb recursos i inversions institucionals. I, alhora, visibilitzar la feina que moltes entitats realitzen a la nostra ciutat.
Aquesta jornada arribava en un moment especial, ja que unes setmanes enrere, la cocapital vallesana havia estat en boca de tot el país quan una pacient d’urgències es va suïcidar després de portar 48h esperant ser traslladada a planta psiquiàtrica. Aquest tràgic succés va fer saltar totes les alarmes, va obligar a remirar-se el protocol d’actuació i va posar sobre la taula la necessitat de parar més atenció -econòmica i humana- a les malalties mentals.
Pocs dies després però, la crua realitat torna a sorgir. MónTerrassa ha rebut una carta d’una pacient del Centre de Salut Mental d’Adults de Terrassa en què explica la seva situació i en què demana a l’administració “humanitat” a l’hora de respondre i tractar a totes aquelles persones que, com ella, es troben en un moment molt vulnerable.
Afirma que anar a urgències només és un “pedaç”, ja que “es limiten a donar-me pastilles i enviar-me de nou al CSM (…) torno a casa igual o pitjor, només més cansada i més buida”. El problema radica en aconseguir una atenció urgent al Centre de Salut Mental, on després de desenes de trucades només ha aconseguit avançar l’hora que ja tenia donada. “Avançar una setmana no és res. He de continuar sola, intentant sobreviure cada dia”.
La terrassenca -que ha demanat romandre a l’anonimat per les circumstàncies personals en què es troba- subratlla que “en algun lloc falla el sistema, perquè, tot i estar en crisi i demanar ajuda insistentment, el que rebo és només silenci”. I afegeix que “tot plegat forma un cercle desesperant, inhumà i esgotador. (…) Quan demanes ajuda i ningú t’escolta, el missatge que reps és que no importes. I és així com es trenquen les persones”.
Apunta que “quan el sistema sanitari t’abandona en el moment més fràgil, l’impacte és devastador”, i sentencia que “mentre espero que algú del sistema públic m’escolti, m’he vist obligada a buscar ajuda per altres vies (…), ho faig perquè no vull desaparèixer en el silenci. Però és trist -i profundament injust- haver d’arribar a aquest punt per sentir que algú et veu”.
Carta íntegre
Sóc pacient de salut mental a Terrassa des de fa molts anys. Escric aquestes paraules mentre estic en plena crisi, després d’una setmana d’intentar demanar ajuda sense ser escoltada.
Les vegades que he anat a urgències, m’han atès amb rapidesa, sí, però l’atenció s’ha limitat a donar-me pastilles que m’anul·len i a enviar-me de nou al Centre de Salut Mental. És una solució fàcil i ràpida per posar un “parxe” al problema, perquè deixi de ser un problema per ells. Així poden dir que ja han fet alguna cosa i rentar-se les mans, mentre jo torno a casa igual o pitjor, només més cansada i més buida.
He trucat reiteradament al Centre de Salut Mental demanant que m’avancin la visita amb el psiquiatre o, com a mínim, que em truqui per poder parlar i així fer modificacions al tractament per estabilitzar-me. L’únic que han fet és canviar-me l’hora de visita, que ja era d’aquí a un mes —perquè et donen hores a un mes vista, encara que estiguis en plena crisi—, i avançar-me-la només una setmana. Una setmana no és res quan estàs així. Encara queden dues setmanes per aquesta visita, i mentrestant, he de continuar sola, intentant sobreviure cada dia.
A més, les vegades que he trucat, les telefonistes tampoc han estat gaire agradables. Em parlaven amb desgana, amb un to que feia sentir que m’estava inventant la urgència. “Però a veure, què et passa que és tan urgent?”, em van arribar a dir. Quan ets una persona en crisi i reps aquesta resposta, t’enfonses una mica més, i haver de donar explicacions de la teva problemàtica i de com estàs al una telefonista, tampoc és gens agradable.
Vull deixar clar, però, que els meus terapeutes són excel·lents. M’ha costat anys trobar professionals que realment vulguin fer la feina ben feta i no només posar-hi parxes. Els malalts de salut mental també som persones útils, capaces, si se’ns donen les eines adequades a la nostra problemàtica. I precisament per això aquests professionals van decidir dedicar-se a aquesta feina: per ajudar-nos, per acompanyar-nos, no per anar de pressa i acabar abans. Per sort puc dir que ara mateix estic en bones mans. Però en algun lloc falla el sistema, perquè, tot i estar en crisi i demanar ajuda insistentment, el que rebo és només silenci.
Tot plegat forma un cercle desesperant, inhumà i esgotador. Els dies passen, i una persona en crisi no pot esperar una setmana, ni dues. No és només una qüestió mèdica: és una qüestió de supervivència. Quan demanes ajuda i ningú t’escolta, el missatge que reps és que no importes. I és així com es trenquen les persones.
El que més m’espanta és que això no em passa només a mi. Tots sabem —i ha sortit en notícies— que hi ha pacients que arriben al límit, que s’acaben traient la vida fins i tot dins de les mateixes sales d’espera d’urgències. I ningú es pregunta què falla.
No demano miracles, només humanitat. Que algú agafi el telèfon, que algú truqui, que algú faci un seguiment mínim quan una persona està dient clarament “no puc més”. Que els serveis de salut mental funcionin de veritat, no només sobre el paper.
Terrassa és una ciutat viva, compromesa i solidària. Però en aquest tema ens estem oblidant del més essencial: cuidar la vida de les persones que no poden sostenir-se soles. I quan el sistema sanitari t’abandona en el moment més fràgil, l’impacte és devastador.
Avui encara tinc prou força per escriure. Però no sé si demà me’n quedarà prouta per dir el mateix.
Per aquest motiu, mentre espero que algú del sistema públic m’escolti, m’he vist obligada a buscar ajuda per altres vies, de manera privada, pagant allò que no puc permetre’m. Ho faig perquè no vull desaparèixer en el silenci. Però és trist -i profundament injust- haver d’arribar a aquest punt per sentir que algú et veu.
Us demano, si us plau, que feu visible aquesta realitat. Que es parli d’això. Que no quedi en silenci. Perquè el silenci, en salut mental, mata.
