La terrassenca Montse Grau té 69 anys, està jubilada després d’haver estat tècnica al Departament de Justícia de la Generalitat i ara fa 4 anys que li van diagnosticar un càncer de mama que està en procés de superar definitivament. Actualment, és voluntària a la Fundació Oncolliga, entitat a través de la qual dóna suport a pacients de càncer i les seves famílies fent valer la seva experiència en primera persona. Món Terrassa ha parlat amb ella sobre com va viure la malaltia, el seu treball a Oncolliga, la sanitat pública, i els estigmes i pors que envolten el càncer.
Més enllà d’una persona que ha patit càncer de mama, qui és Montse Grau?
Montse Grau ara mateix està a punt de fer 70 anys, jubilada, molt contenta de viure i amb aficions variades: la literatura, l’art, les plantes, els animals… A més a més, ja que tinc forces, les utilitzo per fer voluntariat enfocat a cercar el bé comú.
La paraula “càncer” ens aterra a tots.
Sí, perquè la paraula càncer és aquella paraula que abans no es deia, que es deia “un mal lleig”. És una paraula que no agrada; perquè en un principi, quan la sents, t’acosta a la mort. Això després ho penses i no tens més risc de morir-te quan tens un càncer que en el dia a dia si travesses un carrer i t’atropella un cotxe, salvant les distàncies. Jo des d’un principi vaig decidir dir la paraula “càncer”, per normalitzar-la, i que ho patia. És un tema tabú, però ens hem d’apropar.
Quina va ser la seva primera reacció quan li van dir que patia càncer de mama, recorda l’escena?
Recordo l’escena perfectament. M’ho imaginava, perquè de seguida em van fer un TAC, molt ràpid. Vaig entrar al despatx de la doctora, que em va mirar i em va dir molt suaument: “no ha sortit bé”. Jo en aquell moment vaig pensar “bé, em moro i ho he d’acceptar”. Li vaig dir així a la doctora i ella em va parar dient “ui, ui, ui, això no pot ser”.
Per la forma en què ho explica sembla que ho assumeix amb estoïcisme. No va tenir por?
Sí, sobretot mentre esperava el TAC. Mentre m’ho feien em venien al cap versets de la Bíblia que em donaven ànims. Sóc creient i la meva fe em va ajudar molt. També el suport de tota la gent que hi ha al teu costat. Però et donen un diagnòstic i t’espantes, t’espantes molt…
“Des d’un principi vaig decidir dir la paraula “càncer” per normalitzar-la”
Va ser un abans i un després. Com va canviar el seu dia a dia, va haver de deixar aspectes de a seva vida de costat?
Jo m’acabava de jubilar, així que quant a la feina no em va trastocar. Les companyes em deien de broma, “veus, si no t’haguessis jubilat no t’hauria passat”. Però hauria estat difícil poder portar la feina. També anava a una comunitat religiosa a Barcelona, i vaig deixar d’anar-hi. Perquè per la malaltia estava cansada i, a més, com et baixen molt les defenses no pots estar amb gent molt a prop, per reduir el risc d’infeccions. En aquest sentit, la malaltia et redueix el contacte amb les persones. Per altra banda, els tractaments són molt durs. A mi m’agrada molt llegir i la quimioteràpia et deixa la ment ennuvolada. Però llavors també aprecies més altres coses: com les plantes, els animals… Tot això et dóna ànims.
Què li donava forces per continuar endavant?
Potser sembla una tonteria, però a casa tenim un jardí a on els meus pares havien tingut unes plantetes, uns pensaments, que feia temps que estaven desaparegudes. I aquella primavera van tornar a sortir, i això em va donar molts ànims. Penso que les dones de la meva generació estem acostumades a tirar endavant amb tot: s’ha de passar per aquí? Doncs es passa, no et pots aturar. No sé si és estoïcisme, com deies, o per l’educació rebuda.
Com recorda el tractament?
El recordo millor del que m’havia esperat. Vaig estar molt cuidada a casa. I després a l’hospital, amb la químio, les infermeres són molt amables i afectuoses. La químio pot ser horrible, però aquest tracte va ser un atenuant.
On es va tractar?
A mi em van tractar aquí al Consorci Sanitari de Terrassa, a l’Hospital, on l’atenció mèdica és molt bona. I vull aprofitar per emfatitzar en què s’ha de fer cas als metges i les seves indicacions; no hi ha tractaments alternatius. Et diuen com has de menjar i també que has de fer exercici, que és important. I jo sortia a caminar, encara que a vegades no podia amb la meva ànima.
L’Oncolliga posa èmfasi en l’acompanyament que fa a les famílies dels pacients de càncer. Com ho pateixen també els éssers estimats?
Ho dius a la gent que t’envolta i jo recordo que algunes persones es van posar a plorar. Això et remou, perquè dius “ara què faig? T’he de consolar jo a tu?”. A mi de família em queda poca, però veure com la gent plorava em va impactar molt. Perquè no vols que pateixin. Hi ha vegades que tu cuides i hi ha vegades que has de ser cuidat, que no pots amb tot. El que és millor és deixar que surtin aquestes emocions i que es puguin expressar. Perquè en aquestes hi ha por, però també amor i tendresa.
“Si no hi hagués sanitat pública, la gran majoria de persones a les quals ens afectés un càncer ens moriríem”
Em deia que des del principi va parlar de la malaltia amb naturalitat.
Sí, per normalitzar-ho. Quan la gent plorava quan els explicava què tenia, és perquè ja et veuen pràcticament morta i enterrada. Però ara mateix un càncer no és una sentència de mort. Sí que mor molta gent de càncer, potser jo mateixa algun dia, no ho sé, però és una malaltia de la qual la gent no vol parlar, com quan va sortir la SIDA. Crec que hem d’acceptar que la vida té limitacions i que hi ha malalties. Vivim en un món on tot és ser guapo, ser jove, estar sa… No ho podem controlar tot. Tens un càncer, s’ha d’assumir amb naturalitat. També vaig decidir que no em posaria perruca.
Vol dir que hi ha cert estigma envers les persones que pateixen una malaltia greu com el càncer? I que per això algunes persones puguin decidir intentar amagar-ho?
Cada vegada menys, però ha passat. Potser perquè vols que la família no pateixi. Jo sentia de petita als meus pares dir que fulanita tenia “un mal lleig”. Com si els mals fossin macos! El càncer no és maco, però s’ha d’acceptar i naturalitzar, que existeix i que es pot patir.
A vegades per supervivència optem per veure allò positiu i diem que de tot s’aprèn i es treu quelcom útil, inclús de les coses dolentes. Haver patit la malaltia l’ha canviat d’alguna forma a millor, ha après o l’ha aportat quelcom positiu?
Sí, de la malaltia he après a estimar la vida i a viure el dia a dia. El cor em batega ara, però no sé si ho farà d’aquí a una estona. Amb càncer o sense. També estimar les petites coses: un passeig, una conversa, una mirada… A anar destil·lant la poesia que ens envolta, i que no necessitem grans coses.
Hi ha algun aspecte del càncer de mama que faci falta visibilitzar més?
Sí. El tema estètic també és important. Tant a Oncolliga com a l’Hospital de Terrassa hi ha un servei d’estètica, on t’ensenyen coses perquè et sentis bé amb tu mateixa. També passa amb altres càncers, com el de laringe, que pot tenir un important impacte estètic. S’ha de naturalitzar. Com deia abans, s’han d’acceptar les malalties, amb el que comporten. El càncer de mama està molt visibilitzat, han contribuït molt a això que ho hagin patit i parlat d’ell persones mediàtiques i surt a la televisió, però un altre tema rellevant és que el càncer de mama masculí no ho està. O, en general, existeixen altres càncers que no són tan visibles.
A vegades escoltem una terminologia bèl·lica en relació amb el càncer: quan parlem d’una lluita, d’un supervivent o d’una víctima. Creu que és adient aquesta concepció?
A mi no m’agrada. Entenc que s’utilitzi amb la idea de donar ànims, però crec que pot donar falses esperances i pot suscitar la idea que si tu lluites, guanyaràs. I pots lluitar i no guanyar. Pots ser molt positiu i que la cosa acabi malament… Depèn de com es faci pot crear falses idees.
“No m’agrada el llenguatge bel·licista aplicat al càncer”
Ara que ha tornat a ser un tema candent amb motiu de la pandèmia, com a persona que ha patit una malaltia greu, considera que és important valorar i dotar de recursos la sanitat pública?
Sort de la sanitat pública! Hem de lluitar per mantenir-la. Si no hi hagués, la gran majoria de persones a les quals ens afectés un càncer ens moriríem, perquè no podríem pagar els tractaments.
Parlant de la pandèmia, com la va passar amb l’agreujant de patir el càncer?
Relativament bé. Vaig acabar el tractament de la químio i va venir la pandèmia. Visc en una casa antiga i tinc un pati, per la qual cosa és diferent que si ho hagués passat en un pis petit com vivia abans. Però amb les pors i mesures de seguretat, com tothom.
Quin treball fa com a voluntària a l’Oncolliga?
Oncolliga fa molts anys que és a Terrassa. Donem suport a malalts de càncer i les seves famílies, a diversos nivells: suport psicològic, assessoria jurídica, en casos de problemes amb la feina, estètica, dietètica, tallers d’activitats físiques i lúdiques… També servei d’atenció a domicili i préstec de material sanitari. Són serveis gratuïts que complementen la sanitat pública. Som un grup de voluntaris testimonials: som gent que ho hem passat i que podem fer un acompanyament i estar al costat de les persones que ho pateixen ara.
Algun consell o reflexió per a una persona a la qual han diagnosticat un càncer de mama o que fa temps que es tracta de la malaltia?
L’hauria d’escoltar primer, per veure com ho viu, ja que no hi ha una resposta estàndard. Cada persona ho viu de manera diferent. Si tinguéssim cinc persones que han patit la malaltia, tindríem cinc experiències, similars en el fons, però diferents. Però que sàpiga que hi ha possibilitat de parlar, que hi ha acompanyament, que en la mesura que pugui no s’espanti, que confiï en els metges, que no es deixi portar per certes coses que surten a les xarxes i Internet, que hi ha molta mitologia, i que busquin suport en entitats com l’Oncolliga.
