L’evolució de la sanitat pública a Catalunya entre el 2008 i el 2026 reflecteix els efectes dels canvis econòmics, polítics i socials de les últimes dècades. Aquest període està marcat per tres grans fases: les retallades derivades de la crisi econòmica, una recuperació lenta i incompleta i un augment de la despesa després de la pandèmia de COVID-19. Tot i el creixement recent del pressupost, el sistema continua enfrontant importants reptes estructurals.
2008-2015: Crisi econòmica i polítiques d’austeritat
Abans de la crisi financera global, el sistema sanitari català experimentava una etapa d’expansió, amb pressupostos creixents que van assolir màxims històrics. Tot i això, l’esclat de la crisi el 2008 va provocar una forta caiguda dels ingressos públics, especialment a causa de la dependència del sistema fiscal de sectors com l’immobiliari.
A partir del 2010, la Generalitat va aplicar polítiques d’austeritat que van afectar de manera significativa la sanitat pública. El pressupost sanitari es va reduir aproximadament un 17% en pocs anys, cosa que va tenir conseqüències directes sobre la qualitat del servei. Es van tancar llits hospitalaris, es van reduir plantilles, es van limitar els serveis i van augmentar considerablement les llistes d’espera.
Aquestes mesures també van provocar un deteriorament de les condicions laborals dels professionals sanitaris, amb retallades salarials i augment de la càrrega de feina. Com a conseqüència, molts ciutadans van començar a recórrer a assegurances privades, cosa que va impulsar el creixement del sector sanitari privat a Catalunya.
2016–2019: Recuperació lenta i persistència de problemes
Després dels anys més durs de la crisi, es va iniciar una etapa de recuperació pressupostària. Tot i això, aquest creixement va ser moderat i no va permetre revertir completament els efectes de les retallades anteriors. El sistema sanitari va continuar arrossegant dèficits estructurals, especialment en àrees com l’atenció primària i la contractació de personal.
Durant aquest període, Catalunya es va mantenir per sota d’altres comunitats autònomes en inversió sanitària relativa, fet que va contribuir a mantenir tensions dins del sistema.
2020-2024: Impacte de la pandèmia de COVID-19
La pandèmia va suposar un punt d’inflexió. El sistema sanitari va haver de fer front a una situació d’emergència sense precedents, cosa que va obligar a incrementar significativament la despesa pública. S’hi van destinar recursos a la contractació de personal, l’adquisició de material sanitari i el reforç d’infraestructures.
Tot i això, aquest augment de la despesa no va resoldre els problemes estructurals. Van persistir la precarietat laboral, la manca de professionals i les dificultats a l’atenció primària. A més, es van denunciar retallades encobertes mitjançant la no renovació de contractes temporals i ajustaments interns.
Projeccions per al 2026 i reformes del sistema
El 2026 es projecta un pressupost sanitari rècord, superant els 13.500 milions d’euros. Aquest increment té com a objectius millorar les condicions laborals, reforçar l’atenció primària i abordar la creixent demanda en salut mental.
Una de les reformes principals plantejades és la creació d’Àrees Integrades de Salut, que busquen coordinar millor els serveis sanitaris i socials dins d’un mateix territori. Tot i això, aquesta proposta ha generat crítiques per part d’alguns professionals, que temen una major complexitat organitzativa o una possible privatització encoberta.
Conflictes laborals i vaga mèdica
El malestar entre els professionals sanitaris ha derivat en una vaga mèdica el 2026, la primera de gran magnitud en dècades. Les reivindicacions principals inclouen la millora de les condicions laborals, la reducció de les jornades excessives i el reconeixement de l’especificitat de la professió mèdica.
També es denuncia la fugida de professionals cap a altres països a causa de millors condicions laborals, cosa que agreuja la manca de personal en el sistema públic.
Crisi de salut mental
Un dels reptes més importants actualment és l’augment dels problemes de salut mental. En els darrers anys s’ha produït un increment significatiu de casos d’ansietat, depressió i conductes autolesives, especialment entre joves.
El sistema sanitari no disposa de prou recursos per fer front a aquesta situació, cosa que genera una sobrecàrrega en els serveis existents. L’atenció primària i els centres especialitzats estan desbordats i les llistes d’espera també afecten aquest àmbit.
Situació actual del sistema
El 2026, el sistema sanitari català presenta una elevada pressió assistencial. Les llistes d‟espera continuen sent un problema important, amb centenars de milers de pacients pendents d‟atenció i temps d‟espera prolongats tant per a consultes especialitzades com per a atenció primària.
A més, la manca de pressupostos aprovats per a 2026 i la gestió en situació de pròrroga generen incertesa sobre l’estabilitat del sistema a mitjà termini.
A l’espera de l’hospital de referència de Rubí i el CUAP de Terrassa
Actualment, la situació sanitària entorn de Rubí i Terrassa reflecteix carències estructurals importants, especialment pel que fa a l’atenció hospitalària i d’urgències.
Rubí continua sense tenir un hospital propi de referència. Això suposa que la població s’ha de desplaçar principalment a l’Hospital de Terrassa per rebre atenció especialitzada o ingressos hospitalaris. Aquesta dependència genera diversos problemes, com la saturació dels centres hospitalaris de Terrassa i les dificultats d’accés, agreujades per una connexió de transport públic considerada insuficient i lenta.
Tot i l’obertura del CUAP de Rubí, la ciutat continua sense cobrir necessitats bàsiques com hospitalització, intervencions quirúrgiques o urgències pediàtriques i complexes. A més, des del mateix Ajuntament s’insisteix que aquesta solució és insuficient i que la construcció d’un hospital continua sent una demanda històrica.
D’altra banda, a Terrassa la situació és diferent, però també problemàtica. La ciutat, malgrat la mida i la població, encara no disposa d’un CUAP propi. Actualment, les urgències es gestionen a través dels CAP i, sobretot, dels hospitals, cosa que contribueix a la saturació del sistema sanitari.
Conclusió
La sanitat pública a Catalunya ha experimentat una evolució complexa en les darreres dues dècades. Després d’una etapa d’expansió, va patir retallades severes que en van afectar profundament el funcionament. Tot i que en els darrers anys s’ha incrementat el pressupost, molts dels problemes estructurals persisteixen.
El sistema enfronta reptes importants, com ara la millora de les condicions laborals, la reducció de les llistes d’espera i l’atenció a la demanda creixent en salut mental. El futur de la sanitat pública dependrà en gran manera de la capacitat dels governs per garantir un finançament adequat i una gestió eficient orientada al benestar de la població.
Si els governants entenen que dos dels principals béns públics, com són l’educació i la sanitat, s’han de mantenir com a intocables ja podríem donar-nos per satisfets. Qualsevol govern que actuï d’una altra manera, no és meritori de cap vot.
Jesús A. Mairal és resident a Rubí i pediatre a Hospital de Terrassa-CST.
