L’Hospital Universitari MútuaTerrassa va posar en funcionament el mes de juny de l’any passat la Comissió Clínica de Gènere i Salut (CCGiS). Presidida per la Dra. Helena Monzón, directora assistencial de l’àmbit mèdic de la FAMT, l’objectiu és reduir les desigualtats de gènere en l’àmbit de la salut per tal de garantir una medicina personalitzada i eficient per a tota la ciutadania. MónTerrassa ha parlat amb la responsable de la comissió perquè ens expliqui la importància de la perspectiva de gènere, quines conseqüències i afectacions té no fer-ho i quines línies de treball s’estan seguint.
Per què una comissió de gènere i salut?
La comissió Gènere i Salut va sorgir com una idea des de la Comissió d’Humanització. Quan poses aquesta mirada de la perspectiva de gènere en les patologies, t’adones que realment hi ha moltes diferències entre homes i dones, i també moltes desigualtats.
Quins avantatges té incloure aquesta perspectiva?
Ser conscients de les diferències entre homes i dones en totes les malalties i en tot l’àmbit sanitari. Partint d’aquest enfocament, et permet fer una medicina més individualitzada, i en totes les seves dimensions. La biològica, la psicològica, en tota la seva part social, en tota la part cultural. Hem de posar fi a totes aquestes desigualtats dintre de la salut.
Com va sorgir aquesta comissió?
Anàvem molt perduts. I aleshores va venir l’Helena Carreras, que forma part de la comissió de perspectiva de gènere de Vall d’Hebron. Va venir a fer una xerrada, i arran d’això, la Gràcia Coll i l’Oriol Porta, que són veterans de ginecologia, que ja havien treballat molt en la violència obstètrica, se’ls va ocórrer la possibilitat de crear aquí també una comissió igual. Així que MútuaTerrassa ens hem inclòs dintre del grupet que hi ha muntat a Catalunya. Un grup molt reduït, de només 5 hospitals dels 64 que hi ha Catalunya, que són el Clínic, Can Ruti, Sant Pau, Vall d’Hebron i nosaltres.
“Hem de ser conscients de les diferències entre homes i dones en totes les malalties i en tot l’àmbit sanitari“
I per on heu començat?
Hem entrat a dins dels projectes i estudis que ells ja estaven treballant. Però el primer que hem intentat és que des del departament d’Informàtica se’ns donin les dades disgregades per sexe, les dades de tota l’entitat. I haig de dir que és una feinada, però realment és quan t’adones que hi ha diferències entre els pacients segons el seu gènere.
Com per exemple?
Que les dones triguen més a ingressar quan estan en urgències que els homes, per exemple. O que a l’hora de tractar el dolor, a una dona se li administra un tractament més tard que a l’home. Tot això només ho veus si analitzes les dades separades, si no, és impossible.
Una aplicació pràctica de les dades.
Exacte, vam aconseguir que en l’àmbit de protocols de l’entitat, la perspectiva de gènere estigui inclosa perquè té transcendència directa en el tractament que rep el pacient. Gràcies a aquesta primera anàlisi, que hem vist que es reproduïa a tots els hospitals, va sorgir la necessitat de revisar el protocol del dolor postoperatori. Però tot just comencem, partim de zero, i crear tot això no és fàcil.
Però perquè aquesta demora en tractar el dolor, per exemple?
No ho sabem, encara ho estem estudiant. Entre els metges és una broma que fem, però sempre diem que potser és que la dona aguanta molt, no? Quan tenim un home i una dona a urgències, ell es queixa molt més, la dona tendeix a minimitzar el dolor encara que aquest sigui realment i igual o més fort. I aleshores, possiblement, fa que inconscientment, quan vas de bòlit, l’atenguis més tard.
Un dels eixos de la comissió és fer incidència en la docència. Com?
Estem creant un curs de residents per fer-los una petita formació en aquesta temàtica. Dos representants de la comissió, curiosament dos homes, es dedicaran més a aquesta part. Paral·lelament també volem crear un curs en línia perquè tots els professionals el puguin fer. Volem que els residents que entren vagin adquirint aquesta perspectiva de base, tot i que creiem que això ja hauria de formar part de la formació acadèmica que rebin. Aquest seria l’objectiu de màxims. I això és aplicable també, per exemple, en la recerca. Ara, quan es vol optar a una beca ja hi ha un apartat que inclou que hi ha d’haver costi el que costi aquesta perspectiva.
Ha fet menció a les beques, la perspectiva de gènere també val a la recerca?
I tant, s’han de fer molts estudis i recerques amb aquest biaix. Per exemple, ens trobem que en una gran part d’assaigs clínics s’han fet només amb homes. I això té després d’una repercussió en els tractaments. Això passa per biologia. L’home és molt més estable mentre que la dona passa per moltes fases, abans de la menarquia, després, embarassada, menopàusica… Entenem que això dificulta, però cal tenir present que posteriorment no haver analitzat fàrmacs en dones té conseqüències.
“La dona tendeix a minimitzar el dolor i això fa que se l’atengui sempre més tard“
Com afecta?
En la dosi dels fàrmacs o en els efectes secundaris. Estem posant dosis de quimioteràpics que s’han estudiat a partir dels homes, però no en la redistribució del greix, en la penetració d’aquests en els teixits, en els nivells d’estrògens… S’ha de fer molta recerca i diferent. I això també requerirà temps.
En què podem detectar més diferències de gènere?
Sabem que quan una dona té un ictus hi ha menys probabilitats de recuperació completa. Per què? Perquè la dona té menys cura d’ella mateixa, sempre està pensant més en els altres, en els pares, en els fills, en la feina… I això fa que la rehabilitació sigui pitjor. És una cosa cultural, de societat, que hem de canviar, però que costarà. També en el mal toràcic, costa molt que la mateixa dona s’adoni que està patint un infart.
Un altre exemple on la recuperació sigui pitjor en les dones?
Amb el que estàvem dient dels infarts. Quan una dona pateix un atac de cor al carrer té molts més números de morir que un home. Per què? Primer perquè quan això passa, pocs pensen que pugui ser una aturada cardiorespiratòria. La majoria pensa que és un mareig, una baixada de tensió… I després ens trobem amb la reanimació. La sexualitat fa que molts es tirin enrere a l’hora de tocar-nos en aquests moments. I, finalment, tenim la mateixa fragilitat del cos femení. Les compressions no són les mateixes que s’han de fer en un cos masculí, menys força, una posició diferent de les mans… Tot això s’hauria d’ensenyar quan es fan els curses de reanimació cardiopulmonar, començant perquè també hi hagi maniquins amb cos de dona. Perquè tot això té un impacte en la recuperació i en la salut d’aquella persona, que s’ha aturat.
I això també es deu veure a l’hora de diagnosticar…
Sí, podríem parlar de patologies psiquiàtriques, d’asma, de migranyes… fins i tot en casos de TEA o en Altes Capacitats a elles sempre se’ls diagnostica més tard.
I això s’aplicaria també en diferències en el tractament?
Un dels exemples més clars el trobem en el fet que les dones d’edat avançada acostumen a caure més que els homes. Per què? Una de les causes és que van molt més medicalitzades. I aquí entrem en les dones i en la quantitat de medicaments. És més fàcil que una dona se la medicalitzi que a un home. Els estudis indiquen que una dona que entra a urgències té més números de sortir amb un diagnòstic d’ansietat i un ansiolític receptat que un home. A ell sempre hi ha d’haver darrere una patologia, el que li passa a ella se li atribueix a l’estrès, a les hormones… El que et deia abans, jo soc internista, i sempre veig que les dones grans tenen una barreja més gran de medicaments, i si tenim en compte que s’apliquen les dosis estàndard, això fa que una de les causes més importants de caigudes en dones grans sigui la polifarmàcia.
Parlant de medicaments, estaríem parlant de medicines diferents o específiques per a dones?
Podia ser, perquè no. Per exemple amb el càncer de mama no donem el mateix tractament en homes que en dones. Els homes tenen tendència a tenir un tipus de càncer que tolera millor un receptor. En les dones, tenim diferents opcions en funció de si són pre o postmenopàusiques. En oncologia això està més estudiat, però és un front on cal molta recerca.
Realment impacte que hi hagi totes aquestes diferències…
Sí, és molt interessant. I crec que podem millorar molt en la salut de les dones. A vegades penso que ser dona és un factor de risc. Perquè de fet, les primeres que no detectem molts símptomes són nosaltres mateixes. I això fa que el pronòstic arribi més tard i les seqüeles siguin pitjors. És el que dèiem abans del rol de cuidar, d’estar sempre per tothom, de ser l’últim, de mirar-se poc…
“Les dones d’edat avançada acostumen a caure més que els homes, perquè van més medicalitzades”
Però no estem parlant d’una causa feminista, sinó humanista.
Totalment, vull dir que a la comissió tots treballem de forma desinteressada, som voluntaris. I tenim igual de motivats els homes que les dones. Perquè si ets metge, el que vols és que aquella persona li vagi bé, sigui del sexe que sigui. Crec que el més important és potenciar la medicina individualitzada, que tingui en compte el gènere, la part social, la cultural, l’entorn… el tot. Es tracta de donar-li a cada persona el que li anirà millor.
I per fer això cal el suport de les institucions i de les administracions.
Sense el suport de dalt no seria possible. A Salut ara s’han posat forts en el tema de la perspectiva de gènere i això ajudarà a avançar. A Mútua, que la nostra gerent estigui 100% implicada facilita molt les coses. Tot va molt més ràpid i pots fer incidència en tots els àmbits, de residents, assistencial, de recerca…
Balanç del gairebé primer any? Satisfets amb el que s’ha fet?
Sí. El que volia era un grup de gent que seguís la iniciativa i que estigués motivada. I això ho vam tenir des del minut zero. I a partir d’aquí tot el que hem anat fent s’ha anat dividint, hem anat prenent responsabilitats. Gent amb ganes era el més important per a mi. Si tu vas a les reunions amb idees i allà no et segueix ningú, és terrorífic. Però ha estat al contrari, he trobat molta implicació. I crec que això, en els pocs mesos que portem, ha estat molt positiu.
