En el transcurs d’una entrevista al programa Versió RAC1 del passat 3 d’octubre, dirigit i presentat per Toni Clapés, el president del sindicat Metges de Catalunya, Xavier Lleonart, va dir que el Govern català està invertint més diners que mai en sanitat, però s’estan destinant a contractar administratius i no metges. Per il·lustrar aquesta afirmació va fer servir una metàfora: “Tenim un sistema que té uns ciments sòlids, però que està a la totxana, absolutament descascarillat (SIC), i resulta que tenim uns governants que es dediquen a posar-li cortines”.
Que el president de Metges de Catalunya digui això no és cap sorpresa, perquè és un sindicat que sempre s’ha caracteritzat per defensar només al seu col·lectiu professional. El problema és que el Sr. Lleonart és al mateix temps el president del Comitè d’Empresa del Consorci Sanitari de Terrassa (CST), des d’on també hauria de representar a la resta de treballadores i treballadors d’aquesta institució, fins i tot al personal que porta bata blava.
És cert que les cortines són un element decoratiu prescindible, fins al punt que en la majoria d’habitatges dels països nòrdics no s’utilitzen, però són unes societats molt cíviques i desenvolupades que necessiten aprofitar al màxim la llum del sol, amb una cultura i unes tradicions que promouen el minimalisme i la transparència de la vida interior, amb total honestedat, a la resta de veïns.
Però les cortines també poden ser molt funcionals, perquè ens permeten mantenir la intimitat de les nostres llars i ampliar el descans durant les primeres hores de la matinada, allargant la foscor. Són l’amagatall perfecte dels nens, i també dels lladres i assassins. Serveixen per ornamentar espais, dissimular caixes fortes i millorar en gran mesura l’acústica d’una sala, però també per embolicar cadàvers en moltes pel·lícules clàssiques de mafiosos.
Les cortines són parets de pedra seca quan estàs en el box de qualsevol centre sanitari, la porta d’entrada a infinites històries que es representen en l’escenari d’un teatre o la caputxa que permet que el mag amagui al públic els seus trucs.
En el món de la ràdio es fan servir cortinetes sonores per separar continguts, i dins l’àmbit polític i sindical s’utilitzen més del que caldrien les cortines de fum, que desvien amb més o menys habilitat l’atenció sobre una qüestió concreta i insignificant per ocultar tot allò que sí és rellevant i no interessa mostrar.
Però les cortines més humils, discretes i alhora funcionals són les de dutxa; tampoc et solucionen una faringitis o una gastroenteritis, però amb molt poca despesa eviten que el bany es converteixi en un aiguamoll. I ja sabem que l’aigua, quan s’emprenya, és imparable.
