Aquest dijous, dia 16 d’octubre, l’Ateneu Terrassenc va acollir la presentació del llibre “Dones represaliades a Terrassa. Persecució després de la Guerra Civil“, de Rosa Maria Fernández Sansa. L’acte va comptar amb la presentació de Josep Puy, encarregat del pròleg, i de Ferran Peña, president de l’entitat, que van donar la benvinguda als assistents i van contextualitzar la importància d’aquesta obra de recerca històrica per a la nostra ciutat.
Fernández Sansa és una dona reconeguda a Terrassa per la seva implicació en el món polític i social. Nascuda a Badalona, i arribada a Terrassa de joveneta, es va llicenciar en Història de l’Art i Antropologia Cultural. Medalla d’Honor de la Ciutat de Terrassa l’any 2023, un dels moments claus, i no només des de l’àmbit personal, va ser convertir-se en la primera regidora feminista de l’Estat l’any 1991. Vinculada als moviments estudiantils i, després en la seva tasca com a docent, va exercir professionalment fins de l’administració pública en diferents camps, sense abandonar en el moviment associatiu de Terrassa, especialment feminista.
Aquesta petita biografia ve a tomb per entendre què l’ha impulsat a rebuscar entre milers i milers de documents per confegir un llibre que recull una part de la història de la nostra ciutat. Una part, fins ara, desconeguda, o com bé ressalta “invisibilitzada”, i que espera servir com a base, o “punt de partida”, perquè altres historiadors i experts continuïn estirant el fil i completant-la o complementant-la. Perquè encara “queda molta feina a fer” per donar veu a un col·lectiu que des del silenci i la seva lluita diària va ajudar a mantenir els valors republicans en temps ferotges.
“El llibre és un punt de partida, vull que la recerca continuï”
Quin ha estat l’objectiu que s’havia proposat en fer aquest llibre?
La meva idea és donar a conèixer tota una sèrie de dones que durant la guerra i, posteriorment, van ser represaliades, van estar detingudes, pel fet, moltes vegades, de ser dones. Per una banda, tenim aquelles que van ser arrestades perquè eren les germanes, dones, companyes, amigues, filles d’algun senyor, d’algun home, que realment sí que havia estat implicat en la Guerra Civil. D’altres, perquè van creure en la defensa de la República, en uns valors de llibertat i democràcia. El problema és que quan remenes en els papers, el més habitual és que només surtin els homes. N’hi ha molts pocs, o en vam trobar molts pocs, de noms de dones i que s’expliqués quin havia estat el seu paper. D’aquí la idea del llibre, de posar la mirada en aquestes dones que també hi van ser.
De quina mena de dones estem parlant?
De tota mena. Trobem professions diverses, i les causes van ser múltiples. D’aquí, que també es produeixi una arbitrarietat amb les sentències. Ens podem trobar que per les mateixes acusacions, una dona rebés cinc anys de presó a d’altres que en van rebre 15. Depenia del jutge, del lloc on es jutjava, de les sentències prèvies… Tot això queda reflectit en el llibre.
Estem parlant de col·lectius com…?
Per exemple, de les mestres. Parlem de la depuració que hi va haver en el sistema educatiu, on les mestres, com a transmissores de cultura i valors van ser assenyalades. Els feixistes van desmuntar-ho tot. I moltes es van haver d’exiliar, o d’altres es van trobar que fins al cap de deu anys no les van deixar tornar a una escola. Després, trobem mestresses de casa, ballarines, estudioses, dones que també havien col·lectivitzat empreses o havien estat en la col·lectivització de les empreses. Hem trobat casos de famílies que van ficar a la presó la mare, la filla i, fins i tot la neta, que era un nadó.
També hi havia dones implicades en la lluita política.
Sí, una cosa curiosa que destaco al llibre és que a Terrassa vam tenir l’únic grup de dones vinculades a Esquerra Republicana que funcionava de manera autònoma del partit. Des del 31 al 34 va ser així. Això és un fet particular, únic i històric. Aquestes dones van quedar escapçades. Al final, totes van acabar anant a la presó. I la majoria no han estat reconegudes. També en un apartat el dedico a les dones de la CNT o les dones de Mujeres Libres, que tot i que podríem pensar que a Terrassa no en teníem, no va ser així. De fet, en un moment concret, van arribar a quasi 250. Un dels fets més destacables és que, juntament amb les anarquistes, van ocupar el Gran Casino del Comerç, arribant a fer-ne la seva seu.
El llibre posa noms i cognoms…
Efectivament, tenim un apartat on fem un recull de totes les dones que hem aconseguit informació i que van ser represaliades. Són 119 terrassenques. No totes van néixer a Terrassa, però la majoria hi vivien, o almenys, van ser detingudes aquí. En alguns informes trobes referències a la seva vinculació, que si eren del PSUC; o de Mujeres Libres, o del PUM. La gran sort és que tenim tota la seva documentació gràcies als informes del Tribunal Militar, i per tant de com van ser els seus judicis. Això va ser el més difícil de trobar i, alhora, un cop trobat, la gran sort.
Com ha estat el treball? Quan vas començar, i com ha estat aquest procés d’elaboració?
Ha estat un procés llarg, perquè tampoc m’hi he pogut dedicar cada dia. Però sí que m’he passat dos anys anant al Tribunal Militar, el número 3 de Barcelona, a buscar expedients. Al principi va ser complicat, perquè no sabia cap on més tirar, havia anat a l’Arxiu Nacional, al Comarcal, a tot arreu i no trobava el camí a seguir. Tothom anava una mica despistat amb el que volia. Fins que vaig anar a parar als Arxius militars, que va ser com obrir la porta. Aquesta és la base del llibre.
Què creus que significa aquest llibre per a la història de la ciutat?
Per mi, el més important és que hem iniciat un camí. A partir d’aquí, se n’obren molts més. Em fa il·lusió pensar que això no s’acaba aquí, vull que surti de casa, que es visibilitzi, que algú més s’hi apunti i en faci punt de partida per la seva recerca.
I en l’àmbit personal?
Ha suposat conèixer una part més de la nostra història. Ho he viscut amb molt interès. He estat en la política des de molt jove, amb diferents èpoques i moviments, però sempre he mantingut la defensa de la llibertat, i la defensa de la igualtat en els drets de les dones. El llibre té un component polític, de visibilitzar aquestes dones han tingut un paper a la societat important i que se’ls ha negat el reconeixement o no se les ha oblidat.
“Visibilitza un fenomen fins ara desconegut i opac”
Josep Puy i Juanico és un dels grans historiadors que tenim a la nostra ciutat, especialitzat en el republicanisme i el municipalisme a Terrassa durant el segle XX. En el llibre “Dones represaliades a Terrassa” s’ha encarregat de fer el pròleg, i d’ajudar i assessorar l’autora en com estructurar i posar ordre a un munt d’informació aconseguida. El terrassenc es mostra satisfet del resultat obtingut i subratlla la importància que, per fi, s’hagi posat l’accent històric en el col·lectiu de dones represaliades.
Quina és la importància de “Dones represaliades a Terrassa”?
El llibre el que pretén, i a mi m’agrada molt aquest verb, és visibilitzar un fenomen que fins ara era totalment desconegut, opac, totalment misteriós. Això és una aportació molt gran, és a dir, per primera vegada tenim noms i cognoms, tenim sentències, tenim oficis, tenim de tot. I, a la vegada, també suposa un primer pas, és a dir, una aportació molt valuosa, però que deixa clar que aquest tema no s’ha quedat, ni parlar-ne, perquè pot haver-hi encara moltes coses a investigar i divulgar.
Què és el que més l’ha sorprès en la confecció d’aquest llibre?
Que estem parlant d’una repressió molt cega i molt arbitrària. Ara he pensat en una de les dones que es deia Alcaide, que, com que no trobaven el seu germà, que havia aconseguit marxar, els franquistes la van detenir a ella. I ella no havia fet res. Malgrat això, va estar una pila de mesos a la presó. Aquesta mena de coses eren molt habituals perquè teníem una repressió ferotge, sense cap mena de contemplacions. I això també explica, com ha mencionat la Rosa Maria abans, que podem passar de sentències de cinc anys a cadena perpètua, fins i tot, a penes de mort. El feixisme és boig, és esperpèntic, i aquí es posa de manifest.
Com a historiador, perquè creu que aquesta temàtica havia estat fins ara oblidada?
Hi ha temes que ocupen molt més espai de recerca que d’altres. En aquest cas, el problema segurament rau en el fet que si analitzes cada dona, trobem que estem parlant d’infermeres, de mestres o de teixidores, i això, amb tot el respecte, s’ha creat la sensació que és un tema de segona fila per un estudi. Però jo soc un gran defensor de la rereguarda i de la vida quotidiana, em sembla molt interessant estudiar què passava al món sanitari, per exemple, què passava a la Maternitat del carrer de la Unió de Terrassa. Per mi, aquesta temàtica de gènere és indispensable, perquè sempre he dit que si no arriba a ser per aquestes dones, la vida, el dia a dia, no hagués mai funcionat. Coses com la cuina popular a les Josefines, dones que cuinaven i s’arremangaven per alimentar la població, o com el cos d’infermeria de l’Hospital de Terrassa, conegut com a clínica número 5, on venien a parar molts ferits de la guerra… Sí, realment, queda molta feina a fer i a investigar.
