Les parròquies de Terrassa recuperen, aquest diumenge, la bonica tradició del pel·legrinatge al monestir de Montserrat. La pandèmia va impedir-ho el curs passat. Enguany, amb un perfil doblement esperançat i il·lusionant: demanar-li a la Moreneta la troballa/elecció d’un nou pastor… I, alhora, amb el goig de saber que–l’any vinent– assolirem la fita del mil.lenari dels romeus. Poca broma! Parant-m’hi a pensar, m’embolcalla l’emoció bo, recordant la il·lusió i el mestratge dels nostres avantpassats. En aquests moments ja prou convulsos per a l’Església, tot ajut –com el que encarna aquest fet– és benvingut. 

Tota tradició popular basteix la nostra essència. Ens arrela a la terra on som. Sempre és bo mantenir els orígens. Per tot plegat, el cor em demana parlar d’aquest romiatge. Sobretot perquè l’any vinent farà 1.000 anys que els primers terrassencs encetaren aquest costum. Encara no existia el monestir. Fou un llunyà 1025 que l’Abat Oliva el creà. D’aleshores ençà, cada any, el primer diumenge d’octubre, una parròquia local té cura d’organitzar-la, fins el detall més mínim. Aquest cop correspon a la de la Santa Creu, sota la direcció de Mossèn Miquel Planas i Buñuel, actual arxiprest de Terrassa. 

A la primeria, el trajecte la romeria durava tres dies, a peu: un d’anada, un d’estada i un de retorn. El trajecte es feia al llarg del què es coneix com a Camí Romeu. El repte no és uniforme, però, en el cas d’aquells que es marquen anar-hi a peu. Una opció que, aquest cop, no es contempla, en motiu de la COVID19: uns hi van amb gran esperit de recolliment. Altres, des d’un prisma esportiu. ,Finalment, també hi trobem els qui no es plantegen cap motivació. Tanmateix, totes les bases són prou vàlides i consistents… I tothom respecta les manifestacions religioses que es produeixen al llarg del trajecte. 

Després de la guerra, s’ organitzaven trens especials de la Renfe. Uns acabaven el recorregut a Monistrol. Des d’allí, s’iniciava l’ascens de la muntanya o bé s’establia la combinació amb el cremallera. De fa uns anys, prima més l’opció de l’autocar. Aquest mitjà de transport coexisteix amb el dels qui s’estimen més la tria del vehicle privat. 

Tot costum popular és bonic. Aquest, encara més. Combina la part mística amb la connotació humana del diàleg i la sociabilitat. Des d’ací, convido tothom a participar-hi. Molts ànims, pel·legrins! 

Nou comentari