De quina manera una edificació mil·lenària pot revifar el futur d’un petit poble? La resposta forma part de l’al·licient del projecte de restauració i consolidació de l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. La previsió és que les obres s’enllesteixin a finals d’any si bé la coincidència amb altres treballs ha provocat que es demani una pròrroga per al seu inici.
Com a punt de partida, la necessitat de salvar un espai en risc d’esfondrament i a llarg termini la idea d’atorgar-hi un ús lúdic freqüent més enllà del simbolisme o la sensibilització històrica. Amb l’afegitó que no està situat precisament enmig del nucli de població sinó a cota 273 metres, a un trencall de la carretera B-122 en direcció a Castellbell i el Vilar, just abans de Can Cotis i prop del límit amb el Bages. Situada en sòl no urbanitzable, es troba parcialment enrunada atès que només una de les cobertes manté la teulada i la simple exposició a la intempèrie la condemna a una degradació tan lenta com força anònima. Envoltada d’abundant vegetació i tapada per uns alts arbres que en dificulten la visió des de la carretera, té al costat una casa unifamiliar privada.
A la dècada dels 60 del segle passat el propietari dels terrenys els va donar a l’Ajuntament de Terrassa, atès que considerava que tindria major capacitat de gestió i aleshores la nau romànica, per bé que malmesa, encara es conservava sencera. En una pràctica poc habitual per part de les administracions, el 1994 el consistori egarenc va realitzar una cessió d’ús per trenta anys a l’Ajuntament de Rellinars que ja n’ostenta la propietat i, per tant, té via lliure per intervenir-hi.
El febrer de 2019 tres alumnes del Màster en Rehabilitació i Restauració Arquitectònica de la UPC van presentar al Consell Comarcal del Vallès Occidental el projecte de rehabilitació històrica de l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars com a treball de fi de curs, pel qual van realitzar nombroses fotos aèries amb drons i un vídeo explicatiu.
La tramitació de la cessió de la propietat, iniciada el 2018, es va materialitzar el 2021. El cost del projecte de consolidació -no de reforma ni de rehabilitació- s’enfila als 106.964 euros, quantitat que es correspon amb les subvencions de la Diputació i la Generalitat.
Però la propietat només inclou l’edifici de l’església, uns 400 metres quadrats, mentre que els voltants pertanyen a un particular mentre que l’esplanada és d’un fons d’inversions, al qual se li han fet requeriments davant del perill que s’ensorri. Les esquerdes al campanar comprometen seriosament la integritat de l’estructura. Habitualment l’espai roman tancat però tal i com explica l’exregidora i Doctora en
filologia clàssica Dolors Moreno, implicada en la recuperació de l’obra, desperta interès internacional fins al punt que s’han hagut de programar visites guiades específiques a persones de nacionalitat belga. Un ressò sorprenent per a un poble que amb prou feines disposa de divuit quilòmetres quadrats i no arriba als mil habitants… llevat que la peça tingui alguna singularitat.
CONSTRUCCIÓ ÚNICA
“Segons els historiadors i tècnics de patrimoni es tracta d’un exemple molt clar de continuïtat en el temps, és a dir, que hi han passat tots els estils i n’hi ha molt poques a Catalunya d’aquesta mena”, apunta Moreno. Efectivament l’església vella de Rellinars comprèn des de l’època ibèrica fins als anys 60 passant pel declivi de mitjans del segle XIX coincidint amb la construcció de l’església “nova”. S’hi poden distingir quatre etapes constructives: una de romana, una preromànica, una romànica i la darrera al segle XVII.
Atenent el projecte elaborat per l’arquitecte Jordi Morros, l’element més antic que s’hi ha localitzat és l’arrencada d’una edificació romana de forma absidal amb un arrebossat original de calç i sorra. La capella preromànica, construïda sobre un assentament i necròpoli ibèrics, es va erigir el segle IX -tal i com indica el rètol rovellat del camí de terra- coincidint amb la proliferació de masies a la zona però sembla que
ja era una cruïlla a l’era romana. “Més que un edifici devia ser una fita al camí perquè per allà passava una ‘strata’ romana -més estreta que la via-, com un sender o un corriol que baixava cap al Llobregat i Montserrat”, concreta.
ESPAI DE CULTE?
La lauda o ara votiva de gres del segle II-III dc, de 115×49,5×42 centímetres en honor al déu Herotoragus, indueix a creure que s’utilitzà com a lloc de culte malgrat que, segons assenyala l’estudi de Morros, la forma absidal de l’estructura també es pròpia d’estances de cases o conjunts termals i vil·les rurals de l’era romana i tardo-romana; actualment es pot veure al Museu de Terrassa, que també custodia els capitells
d’ornamentació coríntia.
La memòria recull que la part més antiga d’aquest període preromànic (segles VII-CX) està formada pel transsepte i les restes d’un absis a la nau sud-oest. A l’època romànica (segles XI-XIII) es va ampliar l’església aixecant la nau paral·lela nord-est, amb planta de creu llatina, que afectà parcialment l’absis preromànic adjacent. L’informe del projecte detalla que hi ha constància que l’agost de 1330 Galceran Sacosta, bisbe de Solsona, cedí la parròquia de Sant Feliu de Vacarisses i la seva sufragània de Rellinars al monestir de Pedralbes, complint el desig de la reina Elisenda.
Durant l’època gòtica o tardo-gòtica (segles XIII-XVI) el conjunt edificat de l’església va patir algunes modificacions com ara la transformació de la doble arcuació original, que comunicava lateralment les dues naus, en un sol arc més centrat. A més, es va fer una obertura amb arc al mur paral·lel de la nau romànica, possiblement per posar-hi alguna capella actualment desapareguda.
CAMPANAR I FLAMES
Cap als segles XVII-XVIII es va alçar el campanar en un període caracteritzat per un incendi a la rectoria. Com que era una petita parròquia -la referència documental històrica més antiga localitzada es situa l’any 951, com a parròquia sufragània de Vacarisses- i en aquell moment ja estava feta l’ermita de Les Ferreres, “que era una mica la seva competència”, no es van esmerçar gaire en arreglar els desperfectes
provocats pel foc.
En l’època moderna (segles XVII a XVIII) es va fer una coberta única amb dues vessants, que abastava l’amplada total de les dues naus paral·leles, obtenint un nou espai sota coberta. Segons el document del projecte, també s’aixecà un campanar en espadanya sobre la façana sud-est de l’absis romànic. Possiblement es va basar en una substitució d’un campanar en espadanya previ per reorientar-lo i realçar-lo. En aquesta mateixa etapa l’estudi apunta que es devia cegar el portal romànic de la façana nord-oest per tal d’obrir un nou portal d’accés amb arc de mig punt a la façana sud-oest. A la façana de l’absis romànic, en el pla del campanar en espadanya, a mitja alçada de façana es troben les restes d’un rellotge de sol en un estat de conservació molt precari, probablement del segle XVIII. La superfície estava acabada amb morter
de calç policromat.
Finalment, l’informe arquitectònic explica que arran de l’orifici de sortida del gnòmon es conserven restes de pigments ocres i vermells, essent aparentment d’aquest color les línies gravades al suport de paredat, que conservaria marques de les sis a les dotze del migdia, per la qual cosa se sospita que podria ser un rellotge de matí.
ÚS AGRÍCOLA CONTRA LA DECADÈNCIA
L’església va funcionar regularment com a parròquia del terme de Rellinars fins el 1842, quan fou substituïda per la nova, i es va mantenir oberta fins a les riuades dels anys 60, que van fer caure la part romànica. L’any 1878 l’església vella de Sant Pere i Sant Fermí deixà de ser sufragània de Vacarisses tot i que el seu ús havia s’havia reduït notablement, essent adquirida més tard pel propietari d’una finca veïna. L’edifici va tenir una finalitat agrícola durant la primera meitat del segle XX, amb la incorporació d’una premsa de vi de la qual es conserven les empremtes de la base a la vora dels peus de la nau romànica.
Els dotze plafons pictòrics dels segles XII-XIII procedents de les voltes dels arcs i dels paraments verticals laterals de l’absis -decorats amb sanefes, motius vegetals, personatges bíblics i altres elements iconogràfics i heràldics, la degradació dels quals impossibilita classificar-los en algun moviment o estil concrets- es van retirar el 1961 abans de les inundacions i es conserven al Museu de Terrassa.
NETEGES OCASIONALS
Dolors Moreno recorda que la Junta de Museus de Terrassa hi va dur a termes diverses actuacions, sobretot de neteja, els dissabtes al matí però el recinte va quedar en desús i a l’oblit. De fet, algunes fotos antigues que integren el fons patrimonial de la Diputació certifiquen que la coberta de la nau romànica es mantenia dempeus als anys 60, si bé ja no s’utilitzava com a església sinó com a magatzem per guardar-hi patates i altres productes, segons l’exregidora.
Es refereix al fet que entre el 1975 i el 1980 l’arquitecte Jordi Ambrós, adscrit als serveis tècnics de la Dirección general del Patrimonio Artístico i que estava restaurant les cobertes de les esglésies de Sant Miquel i Santa Maria de Terrassa, va liderar unes obres de consolidació de l’edifici, però no se sap ben bé l’abast dels treballs realitzats.
INDRET CULTURAL
El conveni de cessió de 1994 va servir d’excusa perquè els arqueòlegs Gemma Garcia i Antonio Moro, seguint ordres de l’Ajuntament de Terrassa, posessin en condicions l’interior de la nau romànica i documentessin les estructures existents en aquest àmbit. Aquell estiu l’entitat Amics de Rellinars va celebrar l’èxit amb una setmana cultural farcida d’activitats: ballada de gegants, berenar, concurs de dibuix infantil, xerrades i una exposició amb fotografies i algunes de les peces cedides pel consistori egarenc.
Indicis de la funcionalitat que se li donarà. “És un espai pensat perquè la gent en disfruti i conegui la nostra història, un entorn privilegiat i un lloc peculiar que pot donar molt joc” assegura l’alcaldessa de Rellinars Marta Roqué, que pensa en organitzar-hi espectacles musicals o teatrals.
La iniciativa pretén, d’una banda, treure pedres i bardissa i, de l’altra, consolidar el campanar i l’estructura que aguanta íntegra i recuperar el mosaic central de la nau. De fet, el planejament recollit al Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) esmenta el repòs, el lleure i l’esbarjo de la població com a usos admissibles. Roqué apel·la a l’orgull d’un espai que confia que sigui tan gaudit com respectat. “Farem el que calgui
perquè esdevingui una referència. Els rellinassencs n’estaran contents”.
