En els darrers dies, l’Ajuntament de Terrassa ha posat un fort accent comunicatiu en la promoció de la participació ciutadana i en les subvencions destinades a millorar l’accessibilitat dels edificis i espais urbans. Tanmateix, alguns casos concrets mostren una contradicció preocupant entre el discurs institucional i les decisions administratives que afecten directament la vida quotidiana de les persones amb mobilitat reduïda.
Un exemple paradigmàtic és el d’una comunitat de veïns de la ciutat que ha vist denegada la possibilitat d’instal·lar una rampa d’obra per garantir l’accés universal a l’edifici. Segons la resolució municipal, la rampa ocuparia espai públic i no quedaria justificada urbanísticament. Aquesta decisió, però, genera un debat legítim sobre quin criteri s’està aplicant quan es parla d’accessibilitat i de drets.
Paradoxalment, la mateixa administració ha suggerit com a alternativa la instal·lació d’una plataforma elevadora exterior. Aquesta opció, lluny de ser una solució òptima, planteja diversos problemes.
En primer lloc, també ocupa espai de la vorera, fet que desmunta l’argument principal utilitzat per rebutjar la rampa. En segon lloc, una plataforma elevadora redueix l’autonomia de moltes persones amb mobilitat reduïda. En funció de la seva ubicació o del sistema de funcionament, pot obligar a dependre de terceres persones per utilitzar-la, especialment en el cas d’usuaris de cadira de rodes.
A més, per a moltes persones grans amb mobilitat reduïda, l’ús d’aquest tipus de mecanismes pot resultar complex o fins i tot perillós. Cal afegir-hi altres factors pràctics: una plataforma elevadora exterior està exposada a possibles actes vandàlics, a les inclemències meteorològiques i a avaries recurrents. Quan aquests sistemes fallen, l’accessibilitat desapareix completament.
La conseqüència directa d’aquesta decisió és especialment greu. Actualment, l’accés de la comunitat presenta una rampa molt pronunciada que finalitza en un esglaó. Aquesta configuració impedeix que les persones usuàries de cadira de rodes o moltes persones grans puguin sortir de casa amb normalitat.
En la pràctica, això significa que alguns veïns es troben confinats a casa seva o es veuen obligats a utilitzar el garatge com a via d’accés, assumint els riscos que comporta la inclinació d’aquesta entrada i la convivència amb vehicles.
Situacions com aquesta no són només un problema tècnic o urbanístic. També poden suposar una vulneració dels drets reconeguts per la Organització de les Nacions Unides en matèria d’accessibilitat i vida independent de les persones amb discapacitat, drets que les administracions públiques estan obligades a garantir.
La denegació de la rampa ha tingut, a més, un altre efecte col·lateral: la comunitat ha perdut tres convocatòries d’ajudes públiques per a la millora de l’accessibilitat. Aquesta situació ha generat frustració entre els veïns, que veuen com la manca d’autorització administrativa bloqueja qualsevol solució definitiva.
A aquesta situació s’hi afegeix un altre element clau sovint oblidat en aquest tipus de decisions. La comunitat està formada per només deu veïns, la majoria jubilats, que difícilment poden assumir econòmicament grans obres d’accessibilitat. Les alternatives proposades, com ara la instal·lació d’una plataforma elevadora, impliquen uns costos molt elevats d’instal·lació i manteniment. A més, l’aportació econòmica que ofereix l’Ajuntament per a aquest tipus d’actuacions és clarament insuficient, una quantitat irrisòria que en cap cas cobreix el cost real de les obres. En aquestes condicions, la comunitat no pot assumir una solució tan costosa. El més preocupant és que, segons l’estudi de viabilitat presentat, la rampa proposada no representaria cap obstacle per a la resta de vianants ni perjudicaria l’ús de l’espai públic.
Des de l’associació Prou Barreres es vol posar de manifest la incoherència que es desprèn d’aquest cas. D’una banda, el consistori projecta una imatge de ciutat inclusiva a les xarxes socials i als mitjans de comunicació; de l’altra, impedeix la instal·lació d’una solució d’accessibilitat universal que, segons els informes tècnics, no perjudica tercers. La paradoxa és encara més evident si es té en compte que a la mateixa porta de l’Ajuntament de Terrassa existeix una solució d’accés molt similar a la que es vol instal·lar en aquesta comunitat.
El debat que planteja aquest cas va més enllà d’un conflicte puntual entre veïns i administració. Posa sobre la taula una qüestió fonamental: si l’accessibilitat s’entén realment com un dret o només com un element de discurs institucional.
Les persones amb discapacitat i les persones grans són ciutadans amb els mateixos drets i deures que la resta. Garantir que puguin entrar i sortir de casa seva amb autonomia no és una concessió, sinó una obligació legal i ètica de qualsevol administració pública. Quan les polítiques d’accessibilitat es queden en la superfície comunicativa i no es tradueixen en solucions reals, el risc és convertir la inclusió en una simple etiqueta. I, mentrestant, hi ha persones que continuen sense poder sortir de casa seva.
Associació Prou Barreres
