!--akiadsense-->
Mònica Polo és la regidora de Salut de l’Ajuntament de Terrassa i li ha tocat fer front a una de les crisis sanitàries més grans de la història.
Com ho està vivint? S’ho havia pogut arribar a imaginar?
Jo he viscut moments molt durs a la meva vida, d’angoixa i de confinament en una habitació d’hospital. Amb altres famílies, i amb un sentiment comú que era la por a perdre un fill
Es pensava que s’arribaria a aquesta situació?
Mai vaig pensar que hauria de tornar a sentir i a viure el que vaig passar amb el meu fill. Aquest cop no és la por només pel peu ell, sinó que ara és per tota la meva família, pels amics, pels companys, pels veïns, per la meva ciutat. Tinc una sensació de reviure el que vaig viure fa onze anys però amb una magnitud que se m’escapa de les mans.
Què és el més difícil per a la seva regidoria?
El sentiment d’impotència. Per molt que faig, sempre hem queda la sensació de quedar-me curta, de poder fer més. És molt dur escoltar els familiars, amb el dolor que pateixen, amb la por que tenen, amb els dubtes. És impossible no empatitzar i no compartir els seus sentiments. I no disposem d’informació suficient.
Està confinada o pel càrrec ha de sortir al carrer?
Sí, surto al carrer, seguint totes i cadascuna de les normes de seguretat establertes. Vaig amb l’alcalde i els companys. I voldria donar les gràcies a tothom, empreses i ciutadans, que ens donen suport i col·laboren per aconseguir el material que necessiten hospitals, residències i entitats.
Quines són les principals mesures que es prenen des de la regidoria?
La principal mesura presa per la regidoria respecte als seus treballadors és assegurar i garantir que tots els professionals tinguin els seus equips de protecció. I a la ciutat lluitem perquè totes les persones vulnerables de Terrassa tinguin la millor atenció possible.
Hi ha suficient material, professionals i recursos a Terrassa?
Material en falta, és evident. I sort en tenim del voluntariat. Potser ara hi ha una mancança important de guants. I falten més professionals. Estan a primera línia i és fonamental que disposin dels recursos per evitar el seu contagi quan estan treballant.
El sistema sanitari egarenc es col·lapsarà?
Treballem perquè, si el sistema es col·lapsa, posar-hi remei.
A Terrassa hi ha menys morts i casos que a altres ciutats semblants. A què ho atribueix.
Fa més de 10 dies amb una empresa especialitzada que es dedica a la neteja i desinfecció dels espais públics, mercats, residències… I la ciutadania està molt i molt conscienciada.
Quan tindrem el pic a Terrassa i quan començarem a veure la llum? Hi veu una sortida ràpida? Quan preveu que s’acabarà el confinament? Podem afirmar que la ciutadania es porta bé i compleix totes les mesures de seguretat?
No veig que el pic arribi aviat. Trigarà, penso, tot el mes d’abril. A la ciutadania potser si la va costar una mica entendre al principi la magnitud de la situació. Però un cop entesa, ha respost perfectament. Estic convençuda que es coneixen perfectament les mesures de seguretat.
Després ja res serà igual? La societat canviarà?
Tinc molc clar que quan tot això passi, res serà igual. Hem de canviar. Començant per donar-li a la sanitat pública tot el que es mereix. Hem de valorar-la.
L’ha sorprès la mobilització ciutadana amb iniciatives diverses per ajudar, així com d’empreses de la ciutat.
No. Sempre h dit que Terrassa és una de les ciutats més solidàries que existeixen al món. Hi ha persones amb un cor enorme i que ajuden sempre que es necessita. Aprofito per donar les gràcies a tothom en aquests moments tan durs, en termes de salut i econòmics. Tothom dona més del que pot.
I per acabar. Com és el seu dia a dia a casa?
Intento que a casa no es noti massa el que passa a fora. Visc com si el món es trobés aturat. Intento lluitar i aportar tot el que puc per sortir d’aquesta conjuntura tan greu. És tot molt complicat. En un mateix dia puc tenir totes les emocions del món: trista, contenta perquè algú ha aconseguit uns guants, enfadada perquè manquen coses o es moren veïns i coneguts i perquè veig el personal sanitari com pateix i no té prou recursos. Alhora, faig una mirada i veig que la ciutadania s’ajuda. Ens en sortirem.
