!--akiadsense-->
Què ens queda del segle XIX i de principis del XX. A Terrassa, entre d’altres elements, un patrimoni arquitectònic espectacular, adobat amb cases i fàbriques del que havia estat una gran ciutat industrial, del que s’havia conegut com La Ciutat del Fum. Però més enlla d’aquests edificis majestuosos hi ha uns elements que passen forá desapercebuts per la ciutadania, tant local com forana, i que es coneixen com Plumeros, tot i que també en podem dir Torres d’Aigua. A Terrassa ens en queden una dotzea curta, i moltes pateixen un seriós perill de desaparèixer.
No han estat prou valorades, pel que són, pel que aporten al paisatge urbà i per tota la història que tenen lligada al darrere. Avui resten semiamagades entre habitatges i només els ulls experts saben localitzar-les, amb les excepcions de les tres que estan catalogades i que es conserven en bon estat. També és cert que la seva desaparició va lligada a la pèrdua de la funcionalitat original.
Anem a pams. Mina de Terrassa va començar a construir-les a finals del XIX i principis del XX. Se’n van aixecar vint-i-tres, si més no per part de l’empresa, tot i que alguns particulars també van apostar-hi. Les torres d’aigua es van convertir en el primer sistema d’abastament als habitatges en una ciutat en ebullició i on la demanda anava “in crescendo”.
!--akiadsense-->
Afegim una tercera acepció; repartidors. Un model se subministrament que ha funcionat un segle i mig i que en ple XXI és testimonial. Però gràcies als “plomeros” aquella vila va fer un pas vers la modernització, van contribuir a portar l’aigua potabilitzada a totes les cases. Això sí, aquesta novetat va ser letal per a altres elements fonamentals de l’època, els safareigs i els abeuredors públics.
Conèixer els repartidors és recordar la història, tenir-los presents ens ajuden a reviure el passat, a redescobrir els sistemes d’abastament d’un bé escàs…
