“Entre tots la van matar i ella, tota sola. es va morir”. No he trobat millor dita per a reflectir el què sempre he pensat sobre l ‘anomenada “Plaça nova” de Terrassa. Dissortadament, sembla ésser que “passa a millor vida”, definitivament.

De ben segur que, inicialment, el propi Ajuntament local no va encertar-ho batejant-la així. Potser havent convocat un concurs popular per a validar diferents propostes, hauria estat tot diferent. Bé que s’ho plantegen, a hores d ‘ara –per posar un exemple– amb el nom d ‘una plaça al sector de l ‘Escola industrial! Mirat de reüll, la requalificació immobiliària del Vapor gran fou una gran oportunitat de negoci per a dues promotores d ‘habitatges locals. No cito els noms per a no fer-ne publicitat. Són del domini públic.

Essent tan cèntric, el preu del terreny es va va valorar a preu d ‘or. Això va inflar –a més no poder– el preu dels pisos de l ‘entorn. Que li ho preguntin als propietaris que signaren contractes de compravenda d ‘habitatge en la fase àlgida de la bombolla. Recordo que el preu del metre quadrat oscil·lava sobre els 6.000 euros. És clar que uns quants d’ells van fer l’operació amb criteris solament especulatius: per a revendre’ls poc després.

Fins i tot, conec algun cas concret — uns anys més tard– que se’l van haver de vendre, en augmentar la família. Obvio reflectir la forta minusvàlua econòmica que van patir. Retornant al nomenclàtor de carrers, vull pensar que el consistori va voler fer una “gracieta” amb el contrast de les places “vella” i “nova”.

És més: a la primeria existí un projecte –després aparcat i oblidat– de bastir un passadís peatonal/comercial entre ambdues. Concretament a partir del Vapor Ros (ubicat entre els carrers Portal Nou, Església i Racó). Encara sort que algú va posar-hi seny, forçant –a través del POUM– la modificació d’usos de l ́indret, excloent-ne la implantació de comerços i vivendes!

No havent estat així, hauríem tornat a ésser espectadors –en primera línia– d’una altra d ́aquelles operacions conegudes com “pelotazos”. En altres articles que he publicat d ‘ençà que es destapà la pandèmia, he manifestat les meves al·lucinacions i/o desorientació amb certes mesures adoptades pel poder polític. Sovint hem anat de pal a pal, sense cap solució de continuïtat. La dita del “tants caps, tants barrets” reflecteix prou bé un cert desgavell en la presa de decisions. En un principi, usurpant el govern central les competències sanitàries de cadascuna de les disset autonomies peninsulars.

Passats pocs dies, però –i, ací, podríem tibar del “piensa mal y acertarás”– valorant la complexitat del tema van autoritzar la tesi del cogovernament. Tal vegada una mena de “campi qui pugui”, un cop vist el panorama. Es van triar un grup de nuclis com a presumptes “caps de turc” i el sector de bars i restauració se’n va endur la palma.

A hores d’ara, mentre algú no m’ho expliqui amb ets i uts, segueixo pensant que de ben segur n’hi hauria hagut prou amb un “toc de queda” a la nit… En el meu cas, en no ésser “pardal nocturn”, no m’afectava gens ni mica. Ara bé, han sotmès els autònoms –que fan mans i mànigues per tibar endavant– a una mena de “turment malai”.

Tan dur ha estat el cop que l ‘establiment o bar que feia per sostenir la viabilitat i vitalitat de la “Plaça nova” —-per a mi el bar/restaurant “Les Lletres”—s’ha vist obligat a plegar veles. Quina pena! De retruc, doncs, pinten bastos a tota la superfície. Extrapolant la perspectiva al nucli més gran de la “moguda nocturna” local, no m’imagino –ni en pintura– el daltabaix del “Parc Vallès”.

Allí, també em vaig pronunciar –ja fa anys– que el motor que l’aguantava el centrava en l’”establiment Viena”. Arran el malson de la COVID19, malpenso que ni tan sols la meva teoria esdevé vàlida.

Em costa imaginar el fort endeutament d’alguns centres comercials d’aquest complex. En alguns casos a llarg termini… O les “cabrioles” financeres per a evitar embargaments bancaris si persisteix –en el temps– el col·lapse i aturada social, econòmica, comercial i cultural. Ben cert és que mai no plou pas a gust de tothom.

Però els veïns que estan molt contents –i totalment tranquils– són els del voltant de La Rasa. Se’ls hi han acabat –de fa setmanes– els aldarulls i molèsties de matinada, de dijous a dissabte. En qualsevol cas i com a compendi de tota aquesta llarga reflexió, tant de bo que algun titellaire o prestidigitador doni amb la “tecla” adient per a reflotar –a tota pipa– no ja tan sols el ritme comercial de la Plaça nova… Tot el comerç local necessita, amb urgència, el suport d’una metafòrica unitat de cures intensives. Ací, tanmateix, “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit !” Si més no perquè poca cosa es pot esperar de la classe política. En clau egarenca, sense anar gaire més lluny, la regidoria de promoció econòmica va proclamar –dies enrere– grans “miracles” pel “solar del carrer Sant Pere”. Algú ha vist quelcom? “Parole, parole, parole

Nou comentari

Comparteix