“Una cuina a cada casa” és l’aposta personal de Pau Gómez Calvo per recuperar aquelles receptes tradicionals de la cuina casolana, de tota la vida, però sobretot, de retornar-nos a la infantesa i a instants de vida viscuts i degustats.
El terrassenc serà aquest dijous, dia 9 d’abril, a les set de la tarda (19h) a la Llibreria Synusia, juntament amb la il·lustradora Mariona Alberich -també egarenca-, per presentar el seu primer llibre. MónTerrassa ha pogut parlar amb ell per conèixer com es va gestar, cap a on l’ha portat i el valor que li ha volgut donar.
El primer que pot sorprendre és que en Pau no és cuiner, sinó actor. Format en Art Dramàtic al Col·legi de Teatre de Barcelona, ha desenvolupat la seva trajectòria com a creador escènic, explorant diferents llenguatges i formats. A Terrassa, l’hem pogut veure produint esdeveniments i participant en projectes a través de L’Embarral. Fins que un dia, la cuina va passar a formar part del centre de la seva vida.
És actor, però de cop, la cuina ha passat a ser el seu centre de creació. Quin va ser el detonant per aquest canvi?
El confinament. Aleshores vaig anar a viure a casa de la meva àvia, que es va morir justament en aquesta època, i un dia em vaig trobar a la seva cuina i amb tots els seus estris. Va ser així que em vaig començar a engrescar a provar receptes, i fer-ho des de la cuina tradicional, aprofitant que tenia tots els estris, com les cassoles de fang. De cop, un dia, vaig pensar que seria divertit gravar-me i penjar-ho a les xarxes.
Així va néixer el perfil @persucarhipau, que s’ha especialitzat en la divulgació de receptes de cuina catalana.
Exacte. Sense massa intenció, es va començar a crear una gran comunitat de gent que comentava tot el que les receptes li despertaven. Unes emocions molt fortes, vinculades especialment als estris i a la posada en escena. La cosa va anar creixent i va ser quan vaig decidir que ho havia de reconduir al terreny professional.
Un projecte que va entrar a les aules…
Vaig presentar el projecte a la Fira Mediterrània de Manresa, amb la idea de dur-lo a escena. D’aquest procés va sorgir una sèrie de tallers per a instituts, on amb alumnes de primer i segon d’ESO, a la mateixa aula, fèiem una recepta i la gravàvem. La idea era que, després, ells preguntessin a casa una recepta familiar i es gravessin també fent-la. Aquest és i ha estat l’eix de tot aquest projecte culinari: preservar les receptes familiars escrites, això és el que vull transmetre, la importància de mantenir-les vives per poder recordar-les i reconnectar amb tu mateix i amb el teu entorn.
I de l’escola al teatre.
D’aquesta experiència gastronòmica en van sortir dos espectacles més. Un, “Relleus”, on la Montserrat ens cuinava unes mandonguilles i aprofitàvem per anar explicant curiositats de la recepta, contes, cançons… una espècie de showcooking guionitzat i professionalitzat. L’altre, va ser “L’Escudellòmetro” de Santiago Rusiñol, un monòleg molt curtet, que vaig adaptar amb en Joan Maria Segura i que el vaig farcir amb materials trobats durant la seva investigació. Els dos espectacles els vaig portar a Terrassa.
I, finalment, aquest dijous es publica el llibre.
Sí, tot i que de fet, el llibre va ser el primer que va sorgir. El juny de 2023, la Mireia, de l’Editorial Campana, em va llençar la idea de fer el llibre, però jo aleshores estava a punt de començar el projecte, amb tots els espectacles vinculats. No m’hi vaig veure en cor. Va ser el gener de l’any passat, quan vaig trucar de nou a la seva porta per si hi estaven interessats i sí!
Però estem parlant d’un receptari? És un llibre de cuina?
És un llibre de cuina, però no volia que fos un receptari perquè jo no soc cuiner, soc actor. Així que, per a mi, el llibre parla sobre la meva línia de vida i la meva relació amb la cuina. Cada capítol és diferent i el lector hi podrà trobar una mica de tot, des de contes a entrevistes, resseguir tot el meu procés creatiu, les meves vivències personals, i sí, també una recepta i una il·lustració de la Mariona. Així que no, no és un receptari, és un llibre de gent que cuina i que estima la cuina, un viatge de memòria, identitat i vida quotidiana.
Per què creu que hi ha aquesta fal·lera per les receptes tradicionals en un moment en què es ven més menjar preparat que mai?
Crec que és perquè necessitem sentir-nos únics. En un món en què tothom fa el mateix, mira el mateix i fins i tot les ciutats són iguals… una recepta familiar és única i especial. Ens retorna allà d’on venim, t’arrela a la família i al teu origen.
I els catalans això de cuinar ens agrada…
I tenim una manera pròpia de cuinar, on s’aprofiten tots els relleus o sobres. Passar fam ens han fet enginyosos i ens ha creat aquesta cuina tan bona que tenim, que amb quatre ingredients fem meravelles. Una cuina barata, de fer xup-xup, senzilla però molt gustosa. Tenim molts plats únics, típics d’aquí i que són molt accessibles, i això ens reforça la identitat.
Quina recepta escolliria en Pau?
En realitat, serien dues, una de cada part de la família. La primera, els canelons de Sant Esteve que feia la meva àvia. L’altra, les migues del meu avi, que era de Canjayar. Vaig haver d’investigar per aconseguir la recepta original perquè la meva àvia en feia una versió més fàcil, i no era ben bé com les havia fet ell. Així que vaig anar a parlar amb l’Asociación Cultural Andaluza Amigos de la Santa Cruz de Canjáyar i em van ajudar a recuperar-la.
Satisfet amb el resultat de “Una cuina a cada casa”?
Molt, ha estat bonic i m’ho he passat molt bé. He descobert records vinculats a la cuina que no tenia gens presents. És un llibre senzill però de deixar-se emportar, i de parlar des de les emocions. N’estic molt content.
Un llibre, un taller, dos espectacles, encara queda suc a extreure en aquest projecte?
I tant! Cada dia surten idees noves. Ara estic rumiant en fer una sèrie de vídeos. Em queden moltes coses a descobrir. L’únic condicionant és que vull canviar de format, necessito traslladar el missatge de diferents maneres, i un audiovisual estaria prou bé!
