Avui, divendres (dia 16), s´escau la festa de Sant Galderic. Set mesos enrere, qui ens hauria dit que l’entorn social actual estaria tan desgavellat arran la pandèmia de la COVID19? Per tot plegat, entenc que bastir enguany un article en memòria seva pren nova volada… Si més no, atès que caldrà reemprendre tasques camperoles –fins ara tan denostades– dotant-les de la prestància que mereixen.

La història ens diu que va néixer a la comarca de Carcassone (l´any 820) i moria a Sant Martí del Canigó, als 80 anys. Enyoro aquells paratges amb una “santa enveja”, sobretot ara que se´ns insisteix en allò d´evitar les aglomeracions socials. Tot i el fred de la tardor i l´hivern, m´ho passaria pipa gaudint de vistes naturals idíl·liques. No m´estranya gens que artistes de diferents branques cerquin la serenor d´aquells indrets. Sense proposar-m´ho, la ment m´enlaira envers la lletra i música de la melodia de les muntanyes del Canigó: ”fresques són i regalades… Al matí, vent serè. A les onze, marinada. A migdia, vent de dalt…i, a la tarda, tramuntana”. Era camperol. Amb dos germans que tenia, conreava les terres d’un altri. Defensava els drets dels pagesos, davant dels abusos dels amos. En morir, fou enterrat al monestir de Sant Martí del Canigó. És patró de les contrades del Rosselló, Conflent, Vallespir i Perpinyà. A més a més, ho és alhora dels pagesos del principat.

Una llegenda –narrada pel pare de la paremiologia catalana Joan Amades– refereix que Sant Galderic era el suplent de Sant Pere com a porter del cel. Un cop que aquest va demanar una setmana de vacances al bon Déu per visitar Barcelona i en Galderic el va substituir. En Pere s´hi trobava tan rebé que s´autoconcedí set dies de “propina”. Com que no tornava, Déu li digué al Galderic que li barrés la porta, al seu retorn… Mentre Sant Galderic tenia cura de la porteria, els negocis dels pagesos catalans anaven de mal borràs. Tan bon punt es resituà el càrrec de porter habitual, però, tot començà a refer-se ràpidament.

Dissabte (dia 17), a dos quarts de 6 de la tarda, tindrà lloc una missa en el seu honor, a la catedral-basílica del Sant Esperit. Cada any se celebrava a la parròquia de Sant Josep, al barri de Can Palet. Les mesures derivades del Coronavirus han provocat una recerca de més aforament per a la feligresia. En acabar, s´obsequiarà a tots els assistents –com ve essent ja tradicional– amb un pom d’espigues de blat i una coca beneïdes. Justament, els atributs del sant són aquestes espigues de blat i una agullada. Aquest estri és un pal llarg –que no pas una forca– amb una petita pala plana a l´extrem inferior. Serveix tant per netejar l’aparell de llaurar com per empènyer els bous. A hores d´ara, ja és en desús arran la mecanització de les tasques agràries.

Deixeu-me afegir que el dinar de germanor anyal queda posposat per raons òbvies. Aquest any tot tindrà un regust agredolç pel fet que es volia celebrar el centenari de la constitució del Celler Cooperatiu (o Sindicat agrícola de Terrassa) amb esplendor màxim. També s´endarrereix –i ja es notificarà oportunament– la data de presentació del llibre “Del celler cooperatiu a la Fundació terrassenca Sant Galderic. 100 anys”. N´és autora la historiadora Anna Fernàndez que ha recollit perfectament el segle de vida de l´entitat, juntament amb els canvis de la ciutat i de la pròpia professió.

Ara, més que mai, cal donar suport a la pagesia de proximitat. Són ells els qui ens procuren productes alimentaris bàsics i de qualitat. De manera especial, segueixen apostant pel projecte de brotons i espigalls de la col brotonera del Vallès. Poden trobar-se en diferents parades dels diferents mercats de Terrassa. En acabar, deixeu-me –sobretot– transmetre la meva felicitació més cordial i sincera a totes les persones que es dediquen a aquesta tasca tan feixuga i básica. Sense oblidar –malgrat que ja en un segon terme– les qui mantenen viva la flama i la tradició del patró a casa nostra.

Josep Ballbè i Urrit.

Nou comentari