Estem vivim uns moments complicats que no pensàvem que hauríem de viure, resultat d’un virus que no se sap el seu origen real, però si el seu impacte pel seu nivell de propagació, mortaldat i incidència. Espero que amb el temps no ens assabentem que tot va ser un experiment polític-militar en el marc de la GEO estratègia mundial que va permetre veure l’impacte, el comportament de la ciutadania davant de situacions crítiques i l’enriquiment d’alguns àmbits econòmics que en van ser afavorits. No és per pensar en conspiracions de novel·la, però si que cal malfiar-se d’un sistema com el capitalista que no té el més mínim escrúpol, és injust en si mateix i només té com a objectiu la competència salvatge, la injustícia permanent, l’explotació com a mitjà i el benefici d’unes minories al cost que sigui, així es demostra en cada crisi que aquest promou.
El que sí que és evident , son les víctimes del moment, les persones mortes i els seus familiars que no poden fer un comiat digne, la situació de risc i de treball dels treballadors sanitaris, de les persones vulnerables que encara no han superat l’anterior crisi i ara aquesta situació els acabarà d’ensorrar, els/les treballadors/es que molts acabaran acomiadats i a l’atur, els petits autònoms i de petits negocis que aquesta situació acabarà amb el seu negoci, i així anem fen llista d’afectats i que la situació s’emportarà per davant. I la cara més clara de les misèries d’aquest sistema son les declaracions del Foment del Treball demanant aprofitar el moment per a fer els acomiadaments que calgui per a adequar les empreses, i sobretot, que l’Estat no derogui la reforma laboral, i els redueixi els impostos i els ampli els ajuts, uns veritables impresentables però que son la clara cara d’un sistema miserable i sense escrúpols.
I encara que els diferents governs parlin de posar molts recursos, ja veurem on acaben i quines seran les prioritats, moltes promeses, però amb un Estat que no té ni un euro, endeutat, i que els poders fàctics no estaran disposats a renunciar a res, on al final els grans beneficiaris seran la banca i determinades estructures econòmiques, ja que seran els dipositaris dels crèdits i per tant, del negoci com sempre. I un altre exemple de les misèries del sistema, son les batusses a nivell europeu, que demostra el que és de veritat la Comunitat Econòmica Europea, on davant d’una crisi com aquesta, la insolidaritat entre els Estats és el més important, i els interessos econòmics passen per davant del problema humà, el mateix que ha passat amb el greu problema dels refugiats.
Quan va començar tota aquesta crisi sanitària l’actuació de l’Estat a l’hora d’explicar-la, i fer les rodes de premsa, apareixien els experts, d’una forma pedagògica i aclaridora, intentant explicar-ho amb naturalitat i sense interferències. A Catalunya succeïa el mateix. La cosa es complica quan comencen els discursos nacional patriòtics dels polítics professionals, complementat pel discurs de guerra, i l’aparició d’uniformitats de l’exèrcit, la guàrdia civil i la policia que prenen un protagonisme que mai haurien de tenir en una democràcia tot i la gravetat de la situació, fet que comporta que els experts quedin en un segon terme, i el discurs perd consistència i funcionalitat.
Això no és una guerra en cap concepte, és una lluita sanitària contra una pandèmia que cal afrontar, però el discurs no es pot barrejar, és una via de solució on els experts han de determinar les solucions i la resta aplicar-les. Cal fer una crida permanent a la responsabilitat, a la força col·lectiva, a l’exercici de ciutadania amb el que això vol dir, al compromís i a ser tractats com a adults capaços d’afrontar els problemes. Una guerra és una altra cosa, és la destrucció total, és la irracionalitat, és l’absurd, és la pèrdua de la dignitat i els drets, és la pèrdua de la condició humana, és la manca de la racionalitat. Per tant, aquest discurs ha d’estar fora d’un Estat democràtic, i els uniformats han de dedicar-se merament a fer la feina que se li encomani, sense cap protagonisme, ni foto, per tant, mai haurien d’haver aparegut en cap roda de premsa, ni el seu discurs dominant la comunicació.
El mateix que el discurs nacional patriòtic que és un absurd, no serveix de res, no compleix cap funció, al contrari pedagògicament no és el millor per a requerir el compromís de la ciutadania, és l’absurd, que corre el risc de generar la indiferència total a excepció dels fanàtics, com ja ha quedat demostrat amb l’adhesió de VOX amb el govern quan s’ha fet aquest discurs i han aparegut els uniformats com a protagonistes. Però aquest no és un Estat normal com ja s’ha demostrat en altres aspectes. Ara moltes persones que patim el confinament, les restriccions i les llibertats, que hem de fer cues per a tot, que estem obligats a fer coses mai pensades, que només veiem en d’altres estats, les mancances i necessitats del sistema sanitari on estem pagant la manca d’inversions i les retallades i els criteris de distribució dels recursos, la incertesa del present i futur en termes de treball, pensions…
Valorem i desitgem recuperar la normalitat, i que tota aquesta situació viscuda ens hauria de fer valorar les nostres formes de vida i del sistema, d’una altra manera i no tornar a caure amb els mateixos vicis i costums. Així com canviar el sistema de valors i prioritats, valorant allò que de veritat és una necessitat, del que és del tot innecessari, amb sentit crític, reflexiu i amb altres formes de governança alternatives. Ho sento molt pels que s’han quedat en el camí, però em preocupa molt el que vindrà i que moltes persones patiran amb la incertesa, la vulnerabilitat i precarietat, i que només la força col·lectiva de la ciutadania pot afrontar de veritat si vol guanyar aquesta lluita, ja que la pandèmia passarà, però les seves conseqüències poden ser molt més perilloses que aquesta. I això per moltes promeses, no ho resoldrà ni el pare Estat, ni Déu ni els seus representants a la Terra, ni les engrunes morals dels rics. Per tant, hem de pensar com afrontarem el futur proper i si de veritat la pandèmia haurà servit d’alguna cosa.
Salvador Pérez Riera
