Josep Pou i Camí (Terrassa 1.1.1929 – 8.2.2022)

Fill de Marcel·lí Pou i Montfort i de Maria Camí i Esteve. El seu pare era un catòlic compromès, va militar a la Lliga i va patir-ne les conseqüències amb presó i condemnes durant la guerra i represàlies en la postguerra. Va fer estudis a l’Escola Social de Joan Artigues i Lapeyre i va fer estudis de comerç. De ben jovenet, 14 anys, va començar a treballar a l’empresa de José Quintana Miquel, després a Tints Guardiola d’on el seu pare n’era comptable, al taller tèxtil Estapé i Conesa (de l’avi matern), feu de comercial a la empresa química Tensia Surfac, després i en anys de prosperitat, fou soci de Tenycol, S.A. i va seguir, fins a la seva jubilació, en el ram de la química tèxtil que coneixia prou bé.

En Josep home de fortes conviccions nacionals i socials, va viure en la fe cristiana, iniciada a la família, tota la seva vida. Amb d’altres terrassencs provinents de l’Aspirantat d’Acció Catòlica al Centre Social Catòlic: Jaume Figueras i Palà, Jordi Puig i Rimbau, de sobrenom Riti, Josep Soler i Soler i en Francesc Olivé i Dinarés que provenia de la colla Xirinola, van participar en una històrica trobada a Orrius el 1949, amb la presència de Mn. Antoni Batlle i Mestre, artífex introductor de l’escoltisme catòlic a Catalunya. En Josep sempre parlava d’aquesta trobada que el va impressionar i va cristal·litzar el seu compromís amb l’escoltisme terrassenc i diocesà Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE).

El 1957 contrau matrimoni amb Maria Teresa Estapé i Gutsens, amb qui van tenir dues filles, la Maria Dolors i la Montserrat i un fill el Miquel, que va ser escolta al Casal de la Sagrada Família i desprès a l’Agrupament Escolta Guillem de Muntanyans a l’Escola Pia. La seva salut es va afeblir com a conseqüència de una insuficiència cardíaca que el va deixar molt limitat i reclòs a casa els darrers anys de vida.

Socialment sempre va estar atent a què podia aportar, per allò que Baden Powell deia, deixeu el món millor del que l’heu trobat. Ferm defensor i així ho deia de que les coses es fan entre tots, va defugir protagonismes. Va militar al PSC Reagrupament de Josep Pallach, on hi va trobar resposta a les seves inquietuds socials i nacionals, i després en el PSC fins que se’n va donar de baixa quan va plegar Pasqual Maragall i rere seu tants d’altres fidels seguidors. Va ser persona activa a la seva parròquia de la Sagrada Família, a la primera hora de l’Associació de Veïns de ca n’Aurell, que presidia en Floreal Soriguera, allà era qui gestionava els tractes amb l’Ajuntament i on calia, per la seves grans qualitats humanes de discreció i de tracte. Més endavant el seu bon amic Josep Dern i Cavallé, el va festejar per entrar a la junta de la Creu Roja, on hi va treballar de valent.

Tenia amics i coneguts a arreu del país, a pobles, viles i ciutats ben diverses que provenien de l’escoltisme, de la seva vida laboral i amical. Gaudia molt viatjant pel país que coneixia prou bé. Va viatjar, per raons professionals, a Sud-Amèrica que va conèixer acompanyat del seu bon amic, terrassenc i escolta, Antoni Donadeu i Farnés amb qui hi va mantenir sovintejades trobades. El recordo a la cafeteria del Centre Cultural on els trobava a tots dos i em deia amb to sorneta, ja ho veus arreglant el món!

En Josep era un home de paraula senzilla i amable, sempre amb l’esperit que la fe i l’escoltisme li va reblar. La col·laboració i ajuda era el seu lema. Tothom, sense excepcions, reconeixia el seu bon caràcter. Que al Cel sigui!

Josep Pou Camí | Cedida

Nou comentari

Comparteix