El setembre de 1962 Terrassa va patir la pitjor tragèdia natural de la seva història. Unes 300 persones van morir o desaparèixer amb la baixada de l’aigua al Vallès Occidenta. Des de fa 20 anys, l’Associació Nens Desapareguts de la Riuada de 1962 investiga si part dels infants dels quals mai més no se’n va saber res van ser en realitat robats per vendre’ls a famílies d’arreu d’Europa.
L’agència ACN recorda aquells moments. L’Antonio Martínez i en José Hernández treballaven a l’empresa AEG, i en sortir del seu torn van quedar colpits pel fort soroll de l’aigua i la negror que els envoltava. Naturals d’Almeria, i havien vingut a Catalunya a buscar feina i futur. Tots dos s’havien instal·lat al voltant de la riera de les Arenes, però en José havia pogut comprar un pis als blocs de Sant Llorenç, una mica més allunyats del seu curs. “En arribar a l’alçada de la riera només se sentia aigua i no es veia res”, relata Susana Escalera, neta d’en José i secretària de l’Associació Nens Desapareguts de la Riuada de 1962.
El cor se’ls va glaçar quan van arribar a casa de l’Antonio. No hi havia res. Tot i un primer intent per trobar algú, les condicions ho feien impossible. Ell va seguir buscant, però en José va anar a casa i li va dir a la seva dona que preparés cafè, que amb l’alba havien de baixar a la riera a ajudar.
Cases completament derruïdes, fang per tot arreu i desesperació de molts veïns que no trobaven els seus familiars. El pas de les hores i les tasques de rescat van permetre trobar algunes de les persones atrapades entre la runa, però també molts cossos per als quals ja no s’hi podia fer res.
La dona de l’Antonio, la Manuela, va aconseguir sobreviure a la força de l’aigua. Els seus dos fills, però, no van córrer la mateixa sort. L’Ángel, de 6 anys, va aparèixer mort corrent enllà. De l’Antonio, de tan sols 3, mai més en van saber res. “Els meus pares van saber al cap d’uns dies que a Matadepera hi havia un alberg, i en arribar van veure un amic de l’Antonio, però ell mateix els va dir que allà no hi era”, explica l’Ana Martínez, filla de l’Antonio i la Manuela i presidenta de l’associació. “Va ser el pitjor dia de la seva vida”, afegeix en declaracions a ACN. La desesperació li va fer seguir buscant: “Mirava a la riera si trobava el seu pijameta, i als parcs confonia els nens amb el seu”, relata.
El seu pare va decidir que no buscarien més: “S’estaven tornant bojos”, explica l’Ana. Més tard, la família es va refer, i van tenir tres filles més, totes nenes, entre elles l’Ana. “El meu pare no ha volgut parlar mai més d’aquella nit”, relata, una ferida que roman oberta a la família des de fa 62 anys.
La tragèdia va destruir famílies senceres
La tragèdia va destruir famílies senceres, en gran part per no haver-se pogut acomiadar dels éssers estimats que van desaparèixer riera avall. Aquest fet va generar sempre un punt de desconfiança, perquè moltes famílies sospitaven que els seus fills podien ser vius.
Fa uns 20 anys, part d’aquestes famílies van decidir buscar respostes al seu neguit a través dels arxius públics. “Vam trobar un conjunt de cartes, i vam veure que alguna cosa passava, n’hi havia on es demanaven nens en adopció i d’altres que buscaven familiars perduts”, explica Ana Martínez.
Entre les missives que es conserven a l’arxiu comarcal n’hi ha de Còrdova, on el rector de la Veracruz, Isidoro Castaño, s’adreçava a l’alcalde de l’època, Josep Clapés, per traslladar-li que un matrimoni sense fills de la parròquia, Antonio García i Josefa Pintor, s’oferien per adoptar específicament “una nena d’uns tres anys”. En una altra, un matrimoni també sense fills, en aquest cas d’Aragó, també reclamava al batlle una nena: “Assabentat que en les recents inundacions ha quedat orfeneta una nena d’uns sis mesos, l’escric amb la finalitat de sol·licitar si em feia l’honor de concedir l’esmentada nena per a criar-la entre nosaltres i adoptar-la com a filla, vista la desgràcia que l’afecta”, redactava l’home, Florentín Perera, recorda Albert Segura a l’ACN.
L’Ajuntament també rebia cartes de l’estranger, com la de José Planells, des de Luxemburg: “No soc cap milionari, soc un obrer, però el meu sou em permet poder adoptar una o dues criatures”, destacava en el redactat. Aquestes peticions, amb una concreció molt gran, lliguen amb retalls de diaris que també van trobar a l’arxiu, com el d’un article publicat a ‘La Vanguardia’, en què s’explicava la desesperació d’una mare que buscava les seves dues filles desaparegudes al barri de les Fonts. “Van ser recollides per un Seat blanc la nit de la inundació”, es relata en el document.
Aquestes evidències no van fer més que accentuar les sospites que potser alguns dels nens desapareguts en realitat havien estat robats per entregar-los, segurament amb pagament previ, a famílies d’arreu del continent.
La clau, asseguren des de l’associació, seria trobar algun dels nens que puguin sospitar que van ser robats, que avui rondarien els 70 anys la majoria d’ells. Una altra opció seria trobar algú que certifiqués l’acció dels governs de l’època, ja fos el de l’Estat com el municipal, per traficar amb els menors afectats per la tragèdia.
