Ja somio –amb candeletes– el dia i l ́hora que tot el tema del famós COVID-19 sigui aigua passada. Mentrestant, el cap em dóna voltes copsant el nivell justet de bastants dels nostres polítics. Tant de la capital espanyola com del principat. No faig distincions. Com a mostra, hi situo les rodes de premsa dels presidents Sànchez i Torra.
El primer ens va amagar cartes. Altrament no s ́entén com anà, amb sis hores de retard, a parlar amb els periodistes. Al rerefons, hem de malpensar en la forta discrepància entre socis d ́executiu. Pel que fa al segon, en ignorar els protocols legals previstos en casos excepcionals. Escombrant sempre cap a casa, amb l ́obsessió del “procés”. On, per cert, tampoc no “lliga” amb el seu soci de despatx.
En moments com l ́actual, valoro especialment alguns punts. Per descomptat inicialment crec que cal fer un sentit reconeixement envers el personal sanitari. Ampliant la idea que ja n ́hi ha prou d ́alimentar “shows” mediàtics com l ́esport professional amb xifres econòmiques desorbitades… Per contra, ací la inversió en ciència no arriba al 2% del PIB. Massa coses es fan i miren malament. Ara, seria el moment d ́ajustar els desgavells evidents.
Tot seguit, em declaro perplex i petrificat amb alguna norma concreta. Passejar mascotes o anar a la perruqueria –per triar-ne dues– és qüestió de vida o mort? Que algú m ́ho expliqui, si us plau ! No entenc res. Em provoca una riota acollonant. No serà que caminem a pas de tortuga? Que tenim ulls de gat, fem volar ocells i som uns rates o gallines? Potser síncrementarà la venda de gossos un cop acabi. En allò que m ́afecta, dono per benvingut aquest toc d ́atenció. Ve a a ésser una mena d ́exercicis espirituals casolans. Un regal de temps de lleure, que esmerço en llegir més, no parar d ́escriure i practicar força música clàssica. Johan S. Bach, per exemple, m ́emociona. Agraeixo, alhora, la capacitat humorística i l ́enginy mental d ́algunes persones.
En situacions complexes, afinen el cervell i alegren els estats deprimits i/o avorrits d ́aquells que maleeixen una suposada mala sort i mai no saben ocupar llurs hores. Pel que fa al ram periodístic, certifico que tenim alguns professionals de molta vàlua en alguns mitjans. La responsabilitat que fan palesa per informar de manera ajustada, assenyada i tranquil·la esdevé un bàlsam guaridor. Bo seria –a partir d ́aquesta experiència– que la gerència de Mútua ens informés. És a dir, sense anar més lluny, que ens posés al corrent –fil per randa– de les causes “ocultes” en cues i llistes d ́espera farragoses a la sanitat egarenca.
A què ve tanta diferència entre el què és privat i públic? D ́acord amb la llei de transparència sanitària, també m ́agradaria que posés en coneixement de la ciutadania local altres temes. Un d ́ells, les xifres del lloguer que es paga per tot el “monstre” d ́edifici del Passeig Comte d ́Ègara. Qui n ́és el beneficiari ? Més d ́un dirà que barrejo naps i cols. No em preocupa, tanmateix.Quan més clars, més amics ! Per suposat que desitjo, tant o més que ningú, que passi el malson del “Coronavirus”. I que es faci amb els mínims ensurts possibles. Ja no pretenc que s ́obtingui una nota alta, perquè això no serà gens possible. He fem tard i hem anat malament com acostuma a passar. Tant de bo que n ́aprenguem dels errors ! Gestionar no és fer grans declaracions. Parlar –més o menys bé– sol ésser bastant fàcil. Aplicar, però, el remei adient i oportú amb criteri i puntualitat ja va a la recerca d ́un “cum laude”. Per tot plegat, doncs, reitero l ́adagi del títol: “morta la cuca, mort el verí”. Lluitem, ara més que mai, per tal de carregar-nos la inutilitat dels qui no en saben més. No anem pas per bons viaranys.
