…i la vida és una mort que ve. Aquesta dita de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges ajusta -amb fondària plena- el sentiment que m ́embarga arran l’adéu sobtat de Fanny Sallés i Utiel. La premsa local se n’ha fet ressò, bo, i remarcant la seva vessant periodista i la vinculació a l’esport de la ciutat. Sobretot a través de Ràdio Terrassa, el Terrassa F.C., l’Associació esportiva “Mitja Maratò” i el certamen de l’esportista de la vila… Malgrat tot, entenc que cal afegir-hi una nova faceta, que no podem pas passar per alt.
Des de la meva condició d ́antic empleat de Caixa-Terrassa, durant 34 anys, vull incidir especialment en el fet que tots els companys la consideràvem part de la nostra “gran família”. No endebades estava adscrita al planter d’empleats de les obres que configuraven l ́Obra Social de l ́entitat. Més concretament, al Centre Cultural. Val dir, alhora, que dos germans seus (en Josep-Maria i en Denci) també hi pertanyien. En aquest punt concret, ens dol molt -a tots- la seva pèrdua. Paral·lelament, tanmateix, encara hi ha un element afegit que ens neguiteja moltíssim: l’absoluta manca de sentiments, ètica i respecte per part del BBVA en pretendre esborrar qualsevol vestigi que recordi la història i les vivències de la caixa d’estalvis egarenca. De forma especial quan ho concretem en l’horripilant canvi de nom que ha establert envers les seves dues icones principals: la FUPAR i el propi Centre Cultural.
Ben poc coneix la direcció del banc els ets i els uts de la nostra essència, volent diluir-ho dessota un nom que tan sols ens duu mals records: “la factoria ?”… Sense baixar a detalls escabrosos, de ben segur que no saben on tenen la mà dreta. Que s’ho facin mirar! Els més antics de la contrada conservarem sempre la vella denominació.
Resituant, però, l’eix de l’article, afegiré que la Fanny se sentia molt orgullosa de la seva família. Preferentment de la seva filla. Tothom qui havia comprat entrades per algun espectacle de música o dansa a les seves guixetes recorda el seu tracte encisador i carinyós. Això ningú no ens ho podrá prendre. “Una mort bella honora tota la vida”, com certificava Francesco Petrarca, poeta i filòsof del segle XIV.
Tots tenim por de la mort perquè estimem la vida. Com ella, que ho elevava a l’infinit. El pas a una altra vida esdevé un moment dolç, tot i que l’avantsala no deixa d’ésser cruel. Més encara quan un se’n va –com en aquest cas- en la flor de la vida. Quan, com diem en el nostre llenguatge col·loquial, no tocava… Cada instant de la vida, però, no deixa d’ésser un pas envers la mort. Un tràngol pel qual difícilment estem preparats.
En aquest punt, tant de bo que, poc a poc, siguem capaços d ́anar-nos imbuint de la visió del gran poeta Antonio Machado: “No hem pas de témer la mort. Al cap i a la fi, mentre som, la mort no és. I, quan és, som nosaltres els qui ja no som”. Un joc de paraules amb el que tanco aquest escrit. Mentrestant, expresso el meu més sentit condol a tota la família. A poc que puguem, entre tots intentarem fer-los costat un dia rere l’altre. A banda del nostre record envers la difunta, serà una bona manera d’ajudar-los a superar la duresa del tràngol.
Ella no necessitava titulars de premsa. El seu tarannà obert, discret, rialler i positiu configurava la seva carta de presentació. Això és tot…i ací ho deixo. Que descansi en pau i que la terra li sigui lleu!
