Quan es parla de l’estat dels carrers, voravies i calçades de Terrassa, sovint tendim a reduir el problema a una qüestió purament estètica o d’incomoditat urbana. Tanmateix, per a milers de veïns de la nostra ciutat, un clot a l’asfalt o una rajola aixecada no és un simple obstacle: és una font directa de dolor físic i un fre a la seva autonomia.
A la nostra ciutat hi ha prop de 1.500 persones que utilitzen habitualment cadira de rodes. Per a elles, cada travessia per un paviment malmès o sense rampes adaptades es tradueix en vibracions constants que impacten directament en la columna vertebral i les articulacions. Però el problema no acaba aquí. Si hi sumem les persones d’edat avançada, aquelles amb lesió medul·lar, hèrnies discals, artrosi greu o pròtesis, parlem de més de 30.000 terrassencs —un 15% de la població— que pateixen diàriament l’impacte físic d’una xarxa viària deficient, sigui caminant, en cadira de rodes o dalt del transport públic.
L’Ajuntament té l’obligació legal i moral de mantenir la via pública en condicions d’ús segures. Quan la inacció municipal es manté en el temps, la manca de manteniment deixa de ser una simple gestió millorable per convertir-se en una negligència amb conseqüències directes sobre la salut i la qualitat de vida de la ciutadania.
Garantir carrers transitables i amables no és un luxe ni un favor: és un dret fonamental a la mobilitat i a la salut de tots els veïns de Terrassa.
